És un dels fotògrafs documentalistes més importants de la generació de la postguerra. A l’edat de disset anys fou premiat amb el I Trofeu Luis Navarro, en el II Saló Nacional de Fotografia Moderna de l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya. Les seves imatges amalgamen l’espai al temps, mostrant la relació home-terra, on l’escalafó humà dimensiona el temps històric dins un espai natural. Ell és capaç de retratar l’anècdota, situacions iròniques enfocades magistralment, fent gaudir l’espectador d’una història que vessa innocència i espontaneïtat, testimoni imprès de tot allò que defuig del nostre camp visual.
Santu Mofokeng inicia de manera informal la seva carrera com a fotògraf del carrer i ja en la dècada dels vuitanta, decidí dedicar-se plenament a la fotografia de vessant ideològica i documentalista. Atret per l’activitat política del moment dins del context de l’apartheid i fent apologia al lirisme de la representació, plasma paisatges nostàlgics, exòtics o que contenen secrets dels antics habitants de la regió sud-africana. Així mateix, du a terme instantànies de gran cruesa protagonitzades pels supervivents dels camps de concentració d’Alemanya i de Polònia.
Santi Moix és un artista polifacètic que ha treballat en la pintura mural, l’escultura o el gravat, entre d’altres. La seva trajectòria s’ha vist marcada per diferents estades en països com ara França, Itàlia o el Japó, així com per haver establert la seva residència a Nova York. La seva obra es caracteritza per l’acumulació i la fragmentació, la sensualitat i un sentit poètic de la forma en un espai horitzontal pla, dens i vital. Trenca amb la imatge de continuïtat, digressions que avancen i retrocedeixen per a finalment construir esquemàtiques estructures biomorfes. Un dels seus últims grans projectes foren les pintures de l’església de Seurí (Pallars Sobirà).
Les seves fotografies són un homenatge als antics quaderns de viatge en els quals els artistes dibuixaven allò més fascinant i propi dels paisatges descoberts. Moldoveanu estudia el seu entorn i n’extreu la bellesa latent en cadascun dels seus components. En les seves fotografies tant de paisatges urbans com rurals, l’artista revela, a través d’una òptica personal, els misteris i secrets que s’amaguen a cada racó i examina l’encant de les relacions que s’estableixen entre les formes naturals i certes formes desenvolupades per l’home.
Pintor, dibuixant i gravador. La seva pintura reflecteix la influència d’antecessors del surrealisme com Brueghel i Goya, caracteritzades per una fantasia tenebrosa que actua en conjunció amb les seves figures, éssers fabulosos i escenificacions paisatgístiques; representacions que són el receptacle d’una imaginació desmesurada però alhora atrapada en si mateixa.
Pintor i escultor, Alejandro Molina és conegut per les seves escultures sobre el món de la tauromàquia amb paper maixé, material que en mans de l’artista presenta uns acabats similars a la pedra. Instruït en filosofia i lletres a la Universidad de Sevilla i en decoració a l’Escola d’Arts Aplicades de la mateixa ciutat, l’any 1978 s’instal•la a Barcelona on freqüenta els ambients underground de l’època. Resulta particularment interessant l’enfocament que dóna a la tauromàquia, temàtica que li serveix per comprendre la història del món mediterrani des dels seus orígens micènics fins a l’actualitat.
Pintor de formidable creativitat i artífex d’una obra polièdrica. Va ser deixeble d’artistes com ara Joan i Màrius Vilatobà, i es va formar a l'Acadèmia Miralles de Manresa i l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona, on va ingressar amb només disset anys. L’any 1961 es trasllada amb la seva esposa a La Massana (Andorra), en una dècada en què treballa fonamentalment la temàtica del realisme social. A partir dels anys setanta, Monegal es dedica plenament a la pintura i és llavors quan experimenta una significativa evolució artística, que el fa deixar enrere el realisme i endinsar-se en les geomatitzacions i la idealització de la figura. Finalment, l’any 1975, es familiaritza amb la pintura al tremp, tècnica que li permetrà desenvolupar el llenguatge plàstic que caracteritza la seva obra.
Tot i que durant la seva formació en arts plàstiques s'especialitza en escultura, en la seva producció també hi destaca la pintura amb un tractament hiperrealista que evoca la fotografia i que busca enganyar l’ull de l’espectador. La seva producció més recent, però, es centra en l’escultura i la instal·lació, on el protagonista és un objecte quotidià que ja l’identifica com a artista: els bitllets de banc. Monge els recrea mitjançant paper i pintura acrílica i els amuntega en grans quantitats per –sovint– cremar-los. A través de la ironia i la destrucció del seu propi treball fa una crítica de la societat actual i de l'entronització omnipotent del valor econòmic.