Pintor, escultor i dibuixant d’arrelada tradició postimpressionista dins dels màxims exponents coloristes del moment: Mir, Amat, Sanvisens..., que per mitjà d’una pinzellada fàcil, espontània i refinada, retrata sovint marines o paisatges de Catalunya, Balears, París i diversos països d’Europa i els EUA. Juntament amb aquestes escenografies i panoràmiques de considerable magnitud, va conrear temes d’interior, escenes de cafè i estudis de figura, temàtiques en les quals exercitava les seves facultats cal•ligràfiques i una destresa enginyosa pel dibuix. Des de l’any 1982, comença a experimentar el volum del ferro, aconseguint resultats vitals i originals que vaticinen un apropament potencial cap a aquesta disciplina tridimensional.
Pintor i dibuixant. Germà del pintor Josep Moscardó, les seves composicions posseeixen un major sentit compositiu i colors més agressius. Representa temàtiques d’interiors, figures dins d’espais domèstics, natures mortes i temes de taller. En el transcurs de les últimes darreres dècades matisa els colors per mitjà d’una mescla de pigments primaris i complementaris, deforma els contorns i fusiona amb gracilitat color i sentiment sota una clara influència de Pierre Bonnard i dels pintors nabís com a forma subjectiva d’expressar les emocions i reflex del seu món interior.
Val a dir que les seves pintures a l’oli adquireixen un aspecte d’aquarel•la per mitjà d’unes tonalitats intenses i d’uns traços diluïts que emfatitzen l’arrelament i la corrosió dels cossos. L’estil aquós de la pinzellada no és fortuït, sinó que respon a una clara voluntat d’accentuar l’efimeritat matèrica. Sota una clara consciència ecològica, l’artista copsa espais naturals preservats o sotmesos al desenvolupament espontani de l’home (brossa o residus) així com la disposició d’unes natures mortes que soscaven en la realitat exterior, quotidiana i casual. Emplaçat a peu de carrer, immortalitza unes perspectives que trasllueixen naturalitat i que s’orquestren entorn d’uns objectes que esdevenen l’epicentre paisatgístic en al•lusió a un temps emancipat de la representació. En definitiva, unes composicions que estableixen un diàleg retòric entre la mutació escènica i l’experimentació artística.
Inspirada en els paisatges urbans, la fotografia d’Emilio Muñoz Blanco busca aquells indrets silenciosos i solitaris que captats per la càmera es transformen, tot i que inerts, en camps visuals plens de dramatisme, escenaris que revelen a l’espectador aquella faceta invisible de la nostra història més propera.
Les teles de Takahiro Murakami conjuguen sobrietat formal i una extraordinària complexitat tècnica. De la conjunció d’oli i cera, el pintor japonès, a través d’unes formes geomètriques i arquetípiques, evoca el record d’arquitectures imaginàries, sota una estètica a mig camí entre l’informalisme i l’abstracció que dóna com a resultat unes obres originals de regust contemporani.
L’any 1955 fundà juntament amb Marc Aleu, Modest Cuixart, Josep M. Guinovart, Antoni Tàpies i Joan Josep Tharrats el grup d’art Taüll. Durant quatre anys participà a la V Biennal de Sao Paulo, en representació d’Espanya. La seva dilatada trajectòria es caracteritza per un intent de plasmar en la pintura allò que veu el seu ull. No és tant l’intent de traslladar les coses de la realitat a la pintura, sinó inspirar-se en la mateixa realitat per assajar de convertir-la en pintura. De fet, la seva obra no busca una raó objectiva, tanmateix reflecteix a través de l’esclat del color la inquietud, l’afecte i l’angoixa que li produeix el món que l’envolta. L’any 1991 ingressà com a acadèmic a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi.