Treballa la pintura, la infografia i l’audiovisual, i centra el seu treball en la cerca de la identitat. A través de la representació de cossos anòmals, deformats o, fins i tot, monstruosos, representa la diferència, és a dir, allò que queda fora del cànon, al marge del que és més comunament acceptat com a normal. Recrea una subjectivitat desestabilitzada i impura en la qual l’altre no és quelcom extern o d’altri, sinó que forma part d’allò que constitueix l’ésser humà.
Pintora i dibuixant de realisme precís. El seu treball artístic evoluciona cap a un nova metodologia d’austeritat i primitivisme on la relació matèria-condició humana desemboca en un arrelat misticisme. El recurs de la metàfora mitològica i una constant remissió cosmològica evidencien un imperiós afany per interpretar i examinar la realitat. Composicions càlides i terroses de figures femenines disposades de manera poc ortodoxa que ens insinuen un subtil diàleg entre la dimensió microcòsmica i la macrocòsmica.
Llicenciat en història de l’art per la Universitat de Barcelona, la seva tasca com a fotògraf va començar l’any 1968 de manera autodidacta quan es va vincular amb el CIFB (Centre Internacional de Fotografia de Barcelona), la primera escola de fotografia de la ciutat comtal, contribuint, juntament amb una nova generació de fotògrafs, a la proliferació d’una mirada estètica, teoritzada i artística de la fotografia documental. D’ençà aleshores, compagina aquesta activitat amb la de professor i crític. Desenvolupant una fotografia pura molt relacionada amb l’escola alemanya dels anys 30, les temàtiques d’Olivella es centren principalment en els interiors. Així mateix, la seva concepció de l’espai i l’arquitectura l’han dut a crear grans reportatges, per tal de retratar a través de les persones que l’ocupen, la relació entre la geografia humana i la urbanística i el residu històric i cultural que d’aquesta unió en sorgeix, creant l’efecte de memòria i, per tant, una fotografia de caràcter social i col·lectiu.
Raimon Ollé ha sabut elaborar un llenguatge estètic tant en la disciplina escultòrica com en la joieria. Iniciat en el món de l’orfebreria de ben jove, va renovar l’ancestral ofici del disseny de joies en construir formes i volums que es juxtaposaven amb el món escultòric. Al llarg dels anys tendeix a fer veritables obres escultòriques, moltes de les quals germinen de joies dissenyades amb anterioritat. Lluny de preceptes simbòlics o conceptuals, les seves peces solament tenen un objectiu clar: el gaudi de la bellesa.
De Morandi adquireix el minimalisme, de Rothko l’espai de colors irreals i d’Anish Kapoor, l’ús del color que encén i enlluerna tot allò matèric, opac i terrós. Els seus quadres són parcel•les silencioses on sense la presència humana, són l’ hàbitat de cactus, plantes trepadores, flors, recipients i embolcalls cònics que semblen levitar per damunt la tela. Composicions metarealistes i abstracció d’objectes nítids que ens evoquen un univers de sentiments i emocions contradictòries.
Seduïda per la disciplina escultòrica, Ana Teresa Ortega s’ha consolidat en el camp de la fotografia sense deixar de banda la instal•lació i les anomenades fotoescultures. Unes composicions que li serveixen per a reflexionar entorn la memòria dels fets històrics, l’oblit i el pes de la paraula dins d’una societat que s’emmiralla en uns espais deshabitats, desolats, silenciosos i que, oblidats del circuit històric, ens arrosseguen cap a la incertesa i la confusió d’una identitat ofegada pel tità publicitari. El degoteig constant d’oci, opulència i acumulació s’escola per les vertaderes entranyes d’unes imatges que ens mostren a través de l’absència una existència buida de qualsevol sentit. També desenvolupa una important tasca docent a la facultat de Belles Arts de la Universitat de València.
Pintor influït per Bonnard i els artistes del moviment francès Nabis de finals del segle XIX. La seva obra de gran sensibilitat es caracteritza per la juxtaposició de colors purs, la meditada depuració lineal i una manipulació poètica de la perspectiva i les línies compositives. En els seus darrers anys, predominen dins del seu repertori, temes de jardí, interiors domèstics i natures mortes; el tractament sintetitzat del color i els contrastos lumínics i harmònics de tonalitats càlides i fredes, atorguen al seu art solemnitat i exquisidesa dins el panorama artístic català contemporani.