Tot s’atura.
Temps de confinament, reflexió i preocupació per la crisi mundial que vivim.
Fragilitat de la vida, temps de tornar a l’essència i valorar el més important:
estimar i protegir.
Vivim temps de pandèmia i aprenem en cada gest.
El tacte, el bes i l’abraçada formen part del passat.
La màscara s’introdueix en les nostres vides.
Ploro els qui van marxant silenciosament i aïllada, sense acomiadar-se.
Admiro totes les persones que tenen cura dels altres i anhelen un món millor.
La distància es fa necessària, l’angoixa creix i també l’esperança.
La casa i la llar es tornen refugi.
Fora hi ha el virus recorrent fronteres sense límits, ni races, sexes o classes.
Cadascú de nosaltres pot estar afectat o ser portador de malaltia.
Mentrestant, des del silenci de l’estudi retorno als orígens,
dibuixo, pinto i gravo cercant respostes.
Vivim temps ennuvolats i grisos.
Imagino els blaus recordant el mar i el cel,
un cel que es torna més pur i les aigües netes.
Tot s’atura i res no és igual.
Mentrestant la primavera floreix,
i la natura sent gratitud per l’abandó humà.
Imagino, somnio i pinto, com sempre, des de l’estudi i la solitud.
Aquest és el meu homenatge a la vida, on cada gest i pinzellada expressen
l’anhel humà, el nostre.
L’art reconforta.
Join our
