Aquests dies de confinament estic llegint el llibre El temps regalat. Un assaig sobre l’espera, d’Andrea Köhler. N'envio un fragment que em sembla molt adient:
“Esperar ens resulta intolerable. I tanmateix és l’únic que ens permet notar el rosec del temps i reconèixer les seves promeses. Hi ha infinites maneres d’ajornar: en l’amor, a cal metge, en una andana o en un embús. Esperem l’altre, la primavera, els números de la loteria, una oferta, el menjar, la persona adequada i Godot. Esperem aniversaris, dies de festa, la felicitat, els resultats esportius i el diagnòstic. Esperem una trucada, la fressa de la clau al pany, el proper acte i la riallada després de la broma. Esperem que cessi un dolor i que la son ens venci o que el vent amaini. Ociositat, marrades o avorriment… En el plec de condicions de les hores mal planejades, l’espera és una pàgina en blanc que hem d’omplir. I que, en el millor dels casos, ens recompensarà amb la llibertat.”
La imatge correspon al que veig per la finestra mentre treballo a casa. A les vuit del vespre, quan algun veí ens recorda que hem de sortir a aplaudir.
Join our
