Assumpció Mateu

com pesa el temps! 

cavalco la rutina amb lletres velles,
carícia de fred,
de terra i cendra. 

inútils les paraules sense arrels,
lleugera, riu avall,
la seda de la mort. 

silenciosa i fràgil. 

SWING, Francesc Garriga Barata

Període de confinament forçós, no escollit, angoixant per una banda i alliberador per l’altra. 

Estem acostumats, els creatius, a la reclusió en els nostres espais de treball, i al silenci, però quan és forçat la percepció no és la mateixa. Aquesta isolació forçada i la manca de proximitat física amb els altres són difícils d’assumir, també les tristes pèrdues d’amics i coneguts. 

Treballo com sempre, però he d’esforçar-me a trobar la pau i concetració necessària. Camino, escolto música, llegeixo, ordeno i reviso la biblioteca, i cada tarda espero el capvespre des del finestral, l’instant on comença la foscor. 

Crec que tenim un futur incert: aquesta situació ens farà replantejar moltes coses, moltes prioritats deixaran de ser-ho, i el món de l’art i la cultura en general, que són fonamentals per a l’existència, espero que agafin la força que han de tenir en tota societat sana i evolutiva. No estarem bé, però hem de tenir l’esperança que pot haver-hi un canvi en positiu: em nego a pensar en negatiu, som imprescindibles, i desitjo que aquesta situació global tan extrema faci obrir els ulls a qui governa i dirigeix el món.