Aquests dies de confinament, ha pres més sentit que mai un projecte en què fa un any que hi treballo. És enyor i és desig. Miro i capto, diàriament, imatges a través de les webcams de muntanya. Miro el que em deixen veure. La postal digital que us acompanya és del 7 d'abril passat a les 22:45 h a Vallter. Són imatges que m'alliberen i em conforten. Però aquesta no. Aquesta em genera inquietud.
És ara però sembla demà. La imatge té una estructura digital molt fràgil. És feble. No es pot permetre gaires filigranes. En canvi, la seva representació, fosca i freda, perfecte de composició, amaga l'enigma i es tensa. Només aquella llum al fons ens dóna refugi. I unes traces, que pugen o baixen. Pugen. Baixen. Dues. Una. Dues. És una. Puja. Qui volta per allí no el veiem, només l'intuïm. Allà dalt sembla aquí baix.
I a nosaltres només ens queda mirar. Mirar i captar, mirar i captar. És ara i neix demà.
Join our
