París, Francia, 1971
Emprant un llenguatge plàstic annexionat a l’art pop i que circumscriu a una pintura de caràcter metafísic seduïda per les idees de De Chirico, reflexiona sobre la relació entre l’ésser humà i l’espai habitat. Les seves composicions ens ofereixen paisatges urbans reduïts a la més mínima expressió, sense la presència humana, sense detalls ni elements superflus, i on s’erigeix amb força una arquitectura sintètica d’estructures geomètriques. No hi ha vida, només espais per habitar..., escenografies desmesurades d’urbanisme vertiginós creades pels humans que contraresten amb l’aspecte gràcil i divertit d’uns colors intensos i vitals.
Uneix-te al nostre 
