El període de formació artística de Carles Gabarró té lloc durant els anys vuitanta, quan triomfa la pintura neoexpressionista, la seva principal influència. Aplica la pintura sobre la superfície en capes denses i troba plaer en la brutalitat, el degoteig i l’accident. Amb aquesta pintura matèrica construeix una iconografia pròpia caracteritzada per la repetició de temes, objectes i composicions. Entenent la creació com el resultat d’una mancança, les seves creacions es debaten entre la figuració i l’abstracció, i sovint conformen paisatges fantasmagòrics que tenen quelcom d’oníric, grotesc i pessimista. Va obtenir el primer premi a la IX Bienal de Artes Plásticas de Vitòria-Gasteiz (1990).