A través del treball d’Àlex Voltà s’alça un univers inèdit, en recerca d’una imatge insubordinada a les estandarditzades normes convencionals. Pintor de riberes sinistres, desèrtics espais enrunats i baladoses escaquejades de xiprers cendrossos, arbres de branques despullades i llunes perennes que minven o creixen. Els seus espais són habitats per neguitoses figures antropomorfes, en un procés semidesintegrador dels seus trets distintius. La bellesa propiciada per Voltà és evidentment pertorbadora, àrdua perquè no encaixa en els cànons ideals de bellesa, tanmateix atorga una extravagància del que és comú que Freud definia com a “estranyesa d’allò familiar”.