Isidre Manils (1948) va forjar de menut la seva mirada de pintor al cinema Ateneu de Mollet, propietat del seu avi. Aquell univers d’imatges no va ser només la seva momentània escapatòria mental i emocional a la grisa monotonia de la postguerra, sinó un estímul per començar a fantasiejar amb un llenguatge visual propi que brollés dels seus pinzells amb la mateixa lògica interna del feix de llum dels projectors cinematogràfics.
Font: El Punt Avui
Uneix-te al nostre 
