Des d’aquella primera exposició de Naxo Farreras (Barcelona, 1951) a la mítica Galeria Cadaqués de Lanfranco Bombelli el 1976 fins a l’antològica de Can Mario a Palafrugell el 2021, s’estén una de les trajectòries escultòriques catalanes més personals, depurades i tanmateix desconegudes d’aquest últim mig segle. Una obra que, bo i partint de la joieria, va prescindir dels cànons de la retòrica clàssica a fi de reconquerir una ‘vitalitat’ pròpia i extreure el dèmon de la matèria amb què treballa. Una obra que se’ns lliura nua –a flor de pedra, fusta, marbre, àgata, alabastre o porexpan–, desbastada, polida i afinada fins a l’exhauriment. Una obra innominada, al·lèrgica a la paraula, amant de la intempèrie. Una obra plenament autàrquica.
És així com Naxo Farreras va trobar des d’un bon principi la força expressiva de la forma per ella mateixa i cada obra se’ns revela com el corol·lari d’un joc de tensions formals a través dels ritmes compositius, la densitat de les masses, les concavitats i convexitats dels seus diversos plans, la textura de cada material i el color de les superfícies. Ras i curt, els impulsos amagats de la matèria: la seva vida secreta, que només unes mans molt destres aconsegueixen desentrellar. Unes escultures que neixen tant d’un diàleg amb el món orgànic i geològic com d’un intens procés d’introspecció. L’escultura com a camí cap a un mateix. D’aquí la doble pulsió amb què totes i cadascuna d’aquestes obres han de bregar i malden per conciliar: de dins cap a fora, però encara més d’enfora cap a l’interior.