VENUS DESTRUCTA
De les nombroses crisis que han definit l'edat contemporània, n'hi ha una que no tan sols no ens ha abandonat, sinó que ha crescut en complexitat i impacte: la crisi de la mirada. La fotografia, els raigs X o la psicoanàlisi tenien una cosa en comú, ja que ens van descobrir tantes coses que certament s'escapen a la nostra visió i les múltiples maneres d'engany que tenen les aparences. Ens freguem els ulls i insistim. Vam fer de l'autòpsia –l'acte de veure amb els nostres propis ulls– un reforçat exercici de coneixement. Hem obert tot, cos i joguines, a la recerca de respostes a través del bisturí, el dibuix, el pla i l'endoscopi. I només hi hem trobat més preguntes, talment productiu ha estat el nostre neguit. Sabem el que hi ha endins i sovint fins i tot sabem com funciona, tot i que continuem ignorant-ne el perquè. I en aquest enigmàtic territori, cruïlla de ciència, art i misticisme, s'hi produeix la més meravellosa de les totes les frustracions.
John Pecham, un savi franciscà del segle XIII, va dir que l'acte de la visió és dolorós, tal vegada perquè revela però no explica, descobreix però no respon. Les escultures de Tania Font es presenten com a indagacions, exhibicions en canal de tot allò que amaga la superfície. No obstant això, no són solucions a un jeroglífic. Qui sap si, com a art, són l'elaboració d'un enigma amb què respondre a d'altres.
Andrés Hispano
Uneix-te al nostre 
