Stella Rahola Matutes reivindica la materialitat com a substància sempre subjecta al canvi, ja sigui a través d’una implicació amb éssers humans i no humans i de la seva manipulació, la interacció amb el seu entorn o la vida dinàmica de les seves reaccions químiques. Aquesta qüestió implica políticament considerar els processos de fabricació i les seves relacions associades de poder, això és, les treballadores, les seves eines i els espais de producció.
L’exposició desplega aquestes idees prenent d’exemple la condició de transformació d’un material com el vidre i observant, en primera instància, com es treballa en un taller artesà. S'hi revelen, mitjançant quatre artefactes, diferents moments del procés de bufat del vidre borosilicat. Mentre que el primer, titulat L’Aprenent, ensenya el pas inicial per a l’elaboració de les peces, l’últim correspon a La Fossera: el cubicle metàl·lic present a tots els tallers de vidre on es destina el material de rebuig.
La controvèrsia arriba al nostre país, que no genera prou excedent de vidre borosilicat –podríem afirmar que no hi ha prou treball manual– perquè aquest material entri en el procés estàndard de fusió i corresponent reciclatge. Hi apareix, doncs, un altre ‘actant’ no humà: el liquen. Arrapant-se i creixent, descompon el vidre i en fa substrat. Constitueix el primer ens de la naturalesa que habilita el terreny necessari perquè futurs éssers puguin desenvolupar-s'hi.
Uneix-te al nostre 
