L’aire que balla a la boca és una invitació a capgirar la nostra perspectiva: mirar com ho fa l’abella i endinsar-se cap a l’invisible, de la mateixa manera que les guies de nèctar revelen patrons ultraviolats per orientar els pol·linitzadors en l’opacitat de la nostra visió. A partir d’una pràctica híbrida que combina pintura i pastel, el projecte proposa un desplaçament del micro al macro per subvertir la nostra percepció del món natural, presentant-lo com la dinàmica fonamental de cohabitació on construir-se amb l’altre. Mitjançant un procés de metamorfosi de les formes, l’ésser humà deixa de ser el centre per fondre’s en un ecosistema viu de relacions i afectacions mútues, que revelen el vincle essencial que ens uneix a una natura interconnectada i no antropocèntrica. L’aire que balla a la boca és la voluntat de subvertir les jerarquies i desplaçar el que havia estat al fons cap al centre, i celebrar la vida com una dansa constant de transformacions recíproques.
Uneix-te al nostre 
