Bo i coincidint amb el centenari del seu naixement, la Fundació Vila Casas presenta una exposició antològica de Maria Girona (Barcelona, 1923-2015), comissariada per Victoria Combalía i Àlex Susanna, que ajudi a descobrir la seva obra i contribueixi a situar-la al lloc que es mereix: no sols com una relectura gens acadèmica del Noucentisme, sinó com una plasmació extraordinàriament refinada d’un imaginari mediterrani centrat en els estímuls visuals procedents del seu triangle màgic: Barcelona, Cadaqués i Calaceit.
Si bé és cert que l’ascendència de Maria Girona és plenament noucentista –neboda del pintor i crític Rafael Benet com era–, és l’estada a París entre 1950 i 1954 gràcies a una beca del Cercle Maillol de l’Institut Francès el que marca un punt d’inflexió en la seva trajectòria, perquè és allí on té ocasió de conèixer a fons l’obra de Cézanne, Matisse, Bonnard, Picasso, Braque i Juan Gris. En cert sentit, la seva pintura, partint del fauvisme, recull també certes lliçons del cubisme abans d’esdevenir plenament contemporània de si mateixa mitjançant un lirisme molt personal, estilitzat i eficaç: “La meva pintura és molt emotiva, però tot i la senzillesa aparent és força complicada. Cerco una simplicitat de forma que tingui una clara riquesa emocional”.
