Als divuit anys comença a fer ús de la càmera fotogràfica com a eina de canalització creativa i d’interpretació del seu propi món imaginari. Autodidacta que investiga les possibilitats del poder de transformació de la llum per tal de perfilar, modelar, idealitzar i donar expressió als seus retrats d’imperfeccions emmascarades. A través de la fotografia explica i denuncia el deteriorament físic fruit de les malalties i de la irreversibilitat temporal. Bevent dels referents introduïts per Frida Kahlo, Jo Spence i Hanna Wilke aconsegueix mostrar la bellesa dels cossos que impugnen el victimisme i que revelen la realitat física més crua per tal d’adquirir la bellesa més profunda de les seves ànimes.
A través del treball d’Àlex Voltà s’alça un univers inèdit, en recerca d’una imatge insubordinada a les estandarditzades normes convencionals. Pintor de riberes sinistres, desèrtics espais enrunats i baladoses escaquejades de xiprers cendrossos, arbres de branques despullades i llunes perennes que minven o creixen. Els seus espais són habitats per neguitoses figures antropomorfes, en un procés semidesintegrador dels seus trets distintius. La bellesa propiciada per Voltà és evidentment pertorbadora, àrdua perquè no encaixa en els cànons ideals de bellesa, tanmateix atorga una extravagància del que és comú que Freud definia com a “estranyesa d’allò familiar”.
El conjunt de la seva obra són paisatges onírics i imaginats que penetren en el significat del terme “distància”. En un espai físic i mental, infinit, perenne, etern... ella és pintora de la natura, símbol de les seves estructures geomètriques, espais vacui on expressa un petita parcel•la de tot allò visible, recòndit i inacabable... de colors freds però alhora embolcallats de magisme.
Escultora, pintora, ceramista i virtuosa de l’esmalt. Formà part del III Cicle Experimental d’Art Nou i constituí l’any 1951 juntament amb altres artistes el grup Indika. És l’any 1963 quan s’inicia en el món de l’escultura amb planxes de ferro, composicions tosques i rugoses emmarcades dins del corrent expressionista. La seva obra experimenta una progressiva precisió i estilització de les formes en recerca de l’eurítmia i les proporcions de la tradició de l’art clàssic mediterrani (tauromàquia minoica) d’aspecte sedós i ras. Fou guardonada amb diversitat de distincions i premis, entre els quals destaca el d’escultura del Saló Femení de la Diputació de Barcelona (1970).
El món del tèxtil configura el fil conductor de l’obra escultòrica i les instal·lacions de la barcelonina Marga Ximenez, qui combina la pràctica artística amb l’educació i el comissariatd d’exposicions. Va partir amb l’exploració de la tècnica del tapís, però la seva obra ràpidament va evolucionar vers el conceptual. Treballa amb objectes i materials quotidians que li permeten tractar temes amb càrrega social. Per desvincular-se del seu jo i indagar altres identitats, va començar a presentar les seves obres sota heterònims i construí tota una sèrie de personatges amb personalitat pròpia, com ara Yukimaro, Pía Remedios, Feliu Esteve o Colectivo Puntas. Ha exposat la seva obra a biennals dedicades a l’art tèxtil com la de Vicenza (1991) i la de Lausana (1992). Entre 1998 i 2016 va dirigir, junt amb Nora Ancarola, l’espai expositiu MX Espai 1010, i van rebre el premi de l’Associació de Crítics de Catalunya per la creació de MX Edicions 1010 (2004).
Reconegut per les dimensions reduïdes en les quals positiva el seu treball, Masao Yamamoto concep la fotografia com a petits objectes, atorgant un missatge individual a cada imatge. El cos humà nu mostrat amb parcialitat i escenes minimalistes de la naturalesa conformen el seu imaginari, on intenta establir un diàleg d’equilibri entre ambdós mons, l’humà i el natural, que tot i estar intensament connectats s’han distanciat amb el decurs dels segles i l’evolució de la tecnologia. Aquesta sensibilitat es pronuncia en el tractament manual de la pròpia fotografia, la qual vira i taca amb tints naturals i que, a banda d’establir una connexió explícita amb la cultura del seu país, evoca en l’espectador el reflex de la memòria i dels records, aquells que ens mostren l’anhel del contacte amb el nostre jo més autèntic i natural. En definitiva, Masao Yamamoto crea petits haikus visuals on es poden trobar històries mínimes amb un gran contingut universal.
Uneix-te al nostre 
