Nascut en el si d’una família de tradició empresarial, Lluís Ventós va sobresortir com a pintor autodidacte rebel, impetuós i obert al descobriment. El seu estil ha anat evolucionant cap a una síntesi en les formes amb referències al constructivisme rus i que més tard deriva cap a una investigació dels orígens que reflecteix en les seves escultures. La tradició perfumera de la seva família l’aproxima al tractament del vidre i l’ús de la fusta per a realitzar figures que evoquen la simbòlica iconografia de la cultura Rapa Nui i dels moai de l’illa de Pasqua.
Biòleg que ha compaginat la seva professió, dedicada a la dinamització de projectes innovadors de conservació del mar, amb la seva afició a la fotografia. Imatges en blanc i negre, sèpia o multicolors de la vasta i heterogènia bellesa del patrimoni natural de la Mediterrània. Des de la biodiversitat fins a l’ús de l’energia, Miquel Ventura lluita per la millora i la conservació d’un paisatge terrestre i marí, per desvelar a les futures generacions el tresor mediambiental que ens circumda.
El seu treball s’emmarca dins d’una coherència de discurs plàstic, com a síntesi d’impressions i sensacions on resta basculat entre la figuració i l’abstracció, la racionalitat i la irracionalitat, l’ordre i el caos. Seguint les petjades dels renaixentistes, ha atorgat a la seva pintura un caràcter modern, infós de força argumental i d’intensitat compositiva que ressenya l’arquitectura i s’imposa a l’espectador. Amb certa influència cubista, el seu treball evoluciona cap a una acurada i organitzada composició. Creant un llenguatge personal, allunyat dels corrents artístics postmoderns dels anys vuitanta, reptes assumits a través d’un procés d’investigació de la pintura mural.
Pintura acrílica estratificada, resultat d’un minuciós estudi on res és atzarós. Obsessionat per fer visibles les coses etèries i immaterials copsa els efectes lumínics i conforma ombres vaporoses. Cada treball plàstic és una nova exploració que emmagatzema experiència i sensibilitat per tal d’obrir interrogants sobre la certesa de les nostres percepcions. Distorsiona la realitat, oculta objectes i desenfoca les imatges per tal de crear multiplicitat de missatges que divaguen entre l’abstracció i la figuració.
Des que va començar, Mayte Vieta (Blanes, 1971) treballa l’escultura tot i que en els últims anys, ha anat centrant-se en un discurs fotogràfic que, com a pretext, utilitza per evidenciar l’ambivalència de les coses visibles. La imatge obtinguda a partir de seqüències viscudes creen en l’obra de Mayte Vieta certes dicotomies pròpies del llenguatge postmodern: absència-presència, vida-mort, natural-artificial... reflexions del nostre jo. Mayte Vieta s’allunya del concepte clàssic de fotografia: investiga, manipula i transforma el material per aconseguir, segons paraules de l’artista, “capturar l’instant” i establir un diàleg espai-temps. El seu treball pretén apropar l’espectador a multitud de llocs carregats de força atmosfèrica, espais somiats i dotats d’una forta càrrega simbòlica i sensible.
Il•lustrador i pintor, conegut pels seus acudits en el diari "Avui" i en publicacions per a joves com "L’infantil" o "Cavall Fort". Humorista gràfic català que des de l’any 1989 abandonà la premsa diària i es dedicà plenament a la pintura i al gravat. El seus dibuixos de traços senzills però d’idees intel•ligents de reivindicació social varen retratar amb ironia i subtil agudesa la vida quotidiana de la repressió franquista. Al llarg de la seva trajectòria fou reconegut amb diversos guardons i durant l’any 1995 se li concedí la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Quatre anys més tard fou elegit membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi.
Uneix-te al nostre 
