Llenguatge urbà i innovador, expressió d’una única bellesa transparent i alhora incerta. Reprenent la tècnica del treball del vidre, l’artista convida l’espectador a indagar i submergir-se en la pròpia existència de l’ésser humà. A través del seu treball, teoritza en idees com ara la fragilitat de l’home, el pas del temps, l’angoixa..., escultures sospeses en el buit, còdex tipogràfics que són reflex d’una societat trastornada, i estructures simètriques de vidre i metall que constaten la dicotomia entre vida i mort, perpetuïtat i caducitat.
Escultor i pintor. L’obra de Vaccaro s’articula al voltant del fet poètic, en el qual, a través dels diversos materials –sobretot el polimetacrilat–, crea formes que, a mode de capes, van captant les llums i els colors de l’espai que envaeixen, i van mostrant entre línies un missatge que ens indueix a descobrir nous paratges, aquells on allò desconegut impulsa el naixement del procés creatiu.
Fusiona escultura, fotografia i vídeo, provocant una desfragmentació visual de l’espai i l’arquitectura. Peces escultòriques dominades quasi sempre per les línies obliqües i amb una certa sensació de desajust. Fotografies de llocs en transició, deshabitats i en procés de transformació, zones fantasmes que erren entre l’anonimat i l’existència... i que a través de l’escultura es descomponen rere una graella arquitectònica en tres dimensions. Utilitza l’escultura com a suport fotogràfic i engendra una espècie de fotoescultura. Poètica deconstructiva i de transitorietat emmarcada per estructures que atorguen a la seva hibridesa un caire escenogràfic.
Artista catalana que ha treballat en diversos camps visuals que van de la fotografia a la performance i de la instal·lació al vídeo. Des de la seva primera exposició individual de l’any 1991 la temàtica de les seves obres versa sobre tres conceptes: el cos, l’entorn domèstic i les relacions humanes dins d’un procés de recerca i de descodificació de la identitat femenina, el sexe, les malalties i la mort. Instal·lacions on incorpora mobles, objectes quotidians en desús i residus com a metàfora d’un temps fugisser. Muntatges de ressò poètic on cada escenari s’articula en registres intangibles, jocs lumínics i trucs òptics d’imatges desdoblades per miralls.
Des de molt jove rep la influència del surrealisme i l’any 1948 celebra la seva primera exposició a la Sala Icària de Figueres. Allà conegué Dalí i el cercle artístic de l’Empordà, amb què col·laboraria durant tota la seva vida. La seva estada a París el porta a experimentar estilísticament amb el cubisme, però aconsegueix la seva maduresa pictòrica amb una abstracció molt personal. Pinta fons i atmosferes infinites, pintoresques i amb colors extensos que representen de forma constant el paisatge de l’Empordà. Va ser director del Museu de l’Empordà, on es poden veure les seves obres gràcies a les col·laboracions que va fer en vida amb Dalí. També podem trobar obra seva a l’exposició permanentment del Teatre-Museu Dalí de Figueres.
Catedràtic d’institut i professor de l’escola Massana, l’any 1959 fou part integrant del grup d’artistes que crearen el Museu d’Art Contemporani de Barcelona i de la mítica galeria René Métras (1962-1984); també ha estat un dels organitzadors de l’escola d’art FAD. Romà Vallès és un dels referents pictòrics del corrent informalista i de l’expressió abstracta dins del territori català i balear. Bolcat en la recerca constant de la forma i del seu contingut intel·lectual, dins d’una espessor matèrica, el color s’eleva per sobre l’orografia plàstica. Al llarg dels anys la seva obra ha anat solidificant un substrat del sentit de l’espai, la utilització de la matèria, la violència del signe gestual i la uniformitat d’una paleta de colors que emana espiritualitat.
Fa ús de la fotografia com a llenguatge d’allò que va més enllà del camp visual, és a dir d’allò que s’amaga darrere l’aparença de les imatges i de les idees encobertes pels convencionalismes socials i culturals. Refuta el paper tradicional atorgat a la fotografia com a reproductora de tota realitat. Des de finals dels vuitanta ha treballat al voltant de la dicotomia ficció-realitat, jocs amb estètiques barroques que rasen el que és kitsch. L’any 1985 se li concedeix el Cecil Beaton Award de Londres.
Uneix-te al nostre 
