La col·lecció

Des de ben jove, la seva inquietud pel llenguatge plàstic el va portar a aprendre la tècnica del dibuix, un coneixement que va ampliar poc temps després amb estudis sobre pintura a l’aquarel·la i tècniques de gravat. Va ser gràcies a aquest primer contacte amb la tècnica del gravat que va desenvolupar una important curiositat vers els materials, i més concretament els metalls i el ferro. Aquest va ser el moment en què va passar de les dues a les tres dimensions i es va interessar per l’espai, el buit i el concepte del no-res. Va estudiar Arquitectura, un fet que va consolidar els seus coneixements sobre els materials i les estructures que habiten l’espai, així com també la proporció i l’escala humana. Les seves escultures són fruit, doncs, d’aquesta trajectòria: el domini de la línia i els materials li permet crear estructures que interactuen amb l’espai, dibuixant buits i jugant amb els punts de vista de l’espectador.

El foc és l‘única eina que Sacha Tröger utilitza per a engendrar les seves composicions. En un inici aplicava el fum d’una espelma sobre les seves teles, però, en els seus darrers treballs són cremades directament; com a escultor que treu l’ànima de la pedra i la converteix en figures, Sacha, per mitjà del foc extreu del suport les seves imatges. Procés de combustió conceptiu o imaginatiu i alhora desintegrador i devastador, el qual l’artista de forma magistral converteix en expressió lírica i plàstica.

Arquitecte de professió, pintor, dissenyador i escriptor, Oscar Tusquets Blanca és un artista multidisciplinari. Graduat com a arquitecte, d’ençà que va fundar el seu estudi d'arquitectura ha portat a terme nombrosos projectes a França, els Països Baixos i el Japó. Es va formar a la Llotja, on inicià la seva afició pel dibuix i la pintura, d'inspiració en temàtiques urbanes de Barcelona, edificis emblemàtics de Bernini o Gaudí, retrats d’amics i paisatges rurals dels llocs on viatjava. Destaquen les seves mostres al MoMA de Nova York i al Centre Pompidou de París, així com diversos projectes pels quals ha estat guardonat.

Representatiu de la neofiguració europea, la seva obra ens evoca una nova dimensió imbuïda de connotacions il•lusionistes. Composicions de colors estridents que traslladen l’espectador a un món habitat per éssers antropomorfs i eteris que, embolcallats de constel•lacions neden en l’espai còsmic; protagonistes encoberts que actuen dins del gran espectacle mundà. Imaginatiu, crític i instigador ens parla del nostre món i del nostre temps, fixant imatges que s’escapen al raonament i que defugen de tota lògica imperant.

Les fotografies d’Ugas Dubreuil capten aquells espais comuns i quotidians en què les atmosferes de silenci i solitud queden evidenciades per l’empremta d’alguna presència. Les arquitectures silencioses i els interiors desolats són redescoberts per l’artista en una obra propera a la documentació però que, tanmateix, posa de manifest una forta càrrega emocional. La societat contemporània i la seva relació amb la ciutat i els espais comuns esdevenen aspectes fonamentals de les seves instantànies, en què l’espectador és capaç de reconstruir allò que hi ha succeït a partir del seu propi imaginari.

Des de l’art popular, l’escultura lúdica, passant pel paisatgisme urbà fins a arribar a un tipus d’art interiorista i purament conceptual Jordi Urbón recorre, viatja i reflexiona sobre la mort, l’abisme, el caos, la vida i l’origen efímer. Els seus quadres i objectes, sovint presentats d’una manera seqüencial connecten amb ordres de bellesa amagats per tal d’aflorar l’energia de l’ànima. Fent ús de la simbologia i la semiòtica ens transporta a un món íntim i misteriós que amb un indiscutible esperit d’introspecció denuncia les injustícies socials i polítiques.

Llenguatge urbà i innovador, expressió d’una única bellesa transparent i alhora incerta. Reprenent la tècnica del treball del vidre, l’artista convida l’espectador a indagar i submergir-se en la pròpia existència de l’ésser humà. A través del seu treball, teoritza en idees com ara la fragilitat de l’home, el pas del temps, l’angoixa..., escultures sospeses en el buit, còdex tipogràfics que són reflex d’una societat trastornada, i estructures simètriques de vidre i metall que constaten la dicotomia entre vida i mort, perpetuïtat i caducitat.

Escultor i pintor. L’obra de Vaccaro s’articula al voltant del fet poètic, en el qual, a través dels diversos materials –sobretot el polimetacrilat–, crea formes que, a mode de capes, van captant les llums i els colors de l’espai que envaeixen, i van mostrant entre línies un missatge que ens indueix a descobrir nous paratges, aquells on allò desconegut impulsa el naixement del procés creatiu.