Iniciat en el món de l’art de la pintura, va decantar-se per l’escultura de la mà de Mariano Andreu Vilella, artista tridimensional i professor de la facultat de Belles Arts de Barcelona. Captivat preferentment per la manipulació del bloc, contusiona i desafia les seves propietats corpòries i físiques. Un tractament que, amb destresa i subtilitat, assimila a altres elements com és el paper -sèrie Llibres- i que en engendrar infinitud de formes dúctils i elàstiques trenca amb l’hermetisme i la solidesa pètria. Obres amb les quals juxtaposa components com el ferro o el plàstic per tal d’establir un diàleg harmònic entre natura i artifici.
Jordi Tolosa és l’autor de nombroses escultures que recullen el testimoni iniciat en la segona meitat del segle XX pels nous llenguatges artístics.
El ferro, l’alumini o la llum anatomitzen i endolceixen unes formes racionals que, a mode de taula d’ofrenes, sustenten un nombre inabastable d’idees càustiques que ens precipiten cap a l’atzarosa ruleta de l’existència humana. La força de les paraules, cobertes d’un poètic simbolisme, i el joc de la dualitat i de les confrontacions ens capbussen dins d’unes estructures que contenen asimètriques sensacions i dubtes en un anhel de desvetllar qüestions sense resposta.
Les seves fotografies transporten a un estat gairebé oníric on el món real i l’imaginari es dilueixen. Tot i tractar-se d’escenes possibles en la realitat, Andrea Torres dota les imatges d’una aurèola de fantasia, de somni, d’irrealitat. Són composicions senzilles on les figures semblen habitar en un espai i un temps indeterminats a través de les quals l’autora convida l’espectador a deixar-se portar per la seva imaginació i interpretar la fotografia des del seu propi món interior.
Artista que durant la dècada dels cinquanta, juntament amb Subirachs, Creus,Boix i Martí Sabé formà part del Grup Postectura , de Girona.
Des d’uns inicis expressionistes seguits d’una etapa informal, el seu treball evoluciona cap a reflexions vinculades amb el dadaisme, el minimalisme i l’art conceptual on realitza creacions de rigorosa geometria a través de l’ús de materials poc convencionals com ara la fòrmica. Sentit irònic i crític de mirar el passat, de llenguatge seductor i subtil on l’espectador és convidat a la reflexió. Entre els premis guanyats cal destacar el de Julio González l’any 1959 i el primer premi de la III Biennal d’Alexandria del mateix any. La Generalitat de Catalunya va concedir-li la Creu de Sant Jordi, l’any 1991.
Pioner de la instal•lació, Francesc Torres és actualment un dels creadors més reconeguts del panorama internacional. Per mitjà de la incorporació de nous procediments com són les instal•lacions que mesclen escultura, fotografia i vídeo, l’artista qüestiona diverses manifestacions de la política, el poder i la cultura i ens fa partícips de la seva introspecció artística i subjectiva. Les llargues temporades a l’estranger (Nova York, Berlín i París), on desenvolupa gran part dels seus projectes fins als anys noranta, han originat que el seu treball hagi estat poc difós en el nostre país. L’any 1991 fou guardonat amb el Premi Nacional de Belles Arts i durant el transcurs del 2009, amb el Premi Nacional d’Arts Visuals, ambdós concedits per la Generalitat de Catalunya.
L’any 1947, comença com a aprenent als tallers de joieria i orfebreria del mestre Alfons Serrahima i nou anys més tard crea el seu primer taller de pintura, joies i petita escultura al carrer del Call de Barcelona.
La seva voluptuosa obra s’integra i alhora es fusiona amb la natura com si fos part inherent del paisatge.
Orfebre de dicotomies: concep simultàniament escultura menuda i delicada i peces de caire totèmic i monumental.
Consagrada pintora i artista gràfica, Rosa Torres va treballar com a pintora del prestigiós Equip Crònica.
En la seva obra predomina la temàtica paisatgística, des d’uns primers anys abstractes i de pinzellada gestual el seu treball desemboca en un minimalisme de fons realista on la disposició de grans taques cromàtiques i la minva de qualsevol element superflu són els trets essencials del seu treball artístic.
Des de ben jove, la seva inquietud pel llenguatge plàstic el va portar a aprendre la tècnica del dibuix, un coneixement que va ampliar poc temps després amb estudis sobre pintura a l’aquarel·la i tècniques de gravat. Va ser gràcies a aquest primer contacte amb la tècnica del gravat que va desenvolupar una important curiositat vers els materials, i més concretament els metalls i el ferro. Aquest va ser el moment en què va passar de les dues a les tres dimensions i es va interessar per l’espai, el buit i el concepte del no-res. Va estudiar Arquitectura, un fet que va consolidar els seus coneixements sobre els materials i les estructures que habiten l’espai, així com també la proporció i l’escala humana. Les seves escultures són fruit, doncs, d’aquesta trajectòria: el domini de la línia i els materials li permet crear estructures que interactuen amb l’espai, dibuixant buits i jugant amb els punts de vista de l’espectador.
El foc és l‘única eina que Sacha Tröger utilitza per a engendrar les seves composicions. En un inici aplicava el fum d’una espelma sobre les seves teles, però, en els seus darrers treballs són cremades directament; com a escultor que treu l’ànima de la pedra i la converteix en figures, Sacha, per mitjà del foc extreu del suport les seves imatges. Procés de combustió conceptiu o imaginatiu i alhora desintegrador i devastador, el qual l’artista de forma magistral converteix en expressió lírica i plàstica.
