Juntament amb artistes com Francesc Artigau, Robert Llimós, Joan Mora i altres, forma part del nucli d’artistes de l’anomenada “Generació dels 60”. Ell treballà la tècnica del gravat i amb posterioritat cultivà la pintura i el dibuix. El seu realisme plàstic entronca amb la tradició de l’humanisme occidental impregnada de modernitat, on la subjectivitat de l’artista va mes enllà de la pròpia obra. Les seves pintures figuratives cacen les postures de la model, temàtica infravalorada per la publicitat subliminal, la moda i els avenços tecnològics.
Autodidacte en el camp de la fotografia és actualment conservador i restaurador del Musée National du Mali. Pintor de cartells publicitaris, que fascinat per la bellesa de les dones songhai debuta, els anys vuitanta, dins del camp de la fotografia. Va retratar gent del seu entorn, així com les dones d’arreu del país amb els seus cap trenats i accessoris per tal de delectar-nos i ennoblir uns rostres que transmeten sensualitat i feminitat. El seu treball ha estat exhibit en nombroses mostres d’Àfrica, Europa i Àsia.
Els inicis escultòrics de Susana Solano se situen en l’escultura minimalista, tot i que l’artista s’allunya de l’autoreferencialitat pròpia d’aquest moviment per remetre’s a un món més poètic i personal. Rep el Premio Nacional de Artes Plásticas l’any 1988 i, durant la dècada dels anys noranta, s’aprecia un canvi substancial en el seu treball, que sota una aparença hermètica evoluciona cap a formes orgàniques sensuals i introdueix noves disciplines artístiques com ara la fotografia, el vídeo o la instal·lació. A més, la seva visibilitat internacional es consolida amb grans mostres en museus com la Whitechapel Art Gallery (Londres) i el San Francisco Museum of Modern Art (CA, Estats Units), entre altres.
Artista multidisciplinari que professionalment es dedica a fer dibuixos per a la publicitat i el cinema. Dóna ales a la seva imaginació artística per a generar un seguit d’objectes tridimensionals com són tot un seguit de cranis que han derivat de forma natural en una sèrie de cascs de motorista manipulats i als quals atorga múltiples significats. Amb aquests Cranis escultòrics treballats amb versatilitat de tècniques, ret homenatge al món del toro com a animal emblemàtic de la cultura mediterrània.
Després de dedicar-se plenament al món empresarial, decideix donar un nou rumb a la seva vida i endinsar-se en el món de l’art com a via d’alliberació dels sentiments i dels pensaments més íntims. Caracteritzada per representar temàtiques clàssiques i realistes d’aspecte dolç i serè, Marta Solsona modela l’argila d’on germinen els misteris ocults innats de la terra.
L’obra de Montserrat Soto fa una reflexió transgressora i conceptual entorn l’espai, l’experiència i el lloc físic. Instruïda en pintura a l’Escola Massana i de Belles Arts de Grenoble, l’any 1989 comença a experimentar amb la fotografia seriada com a mètode d’expressió idoni del seu treball, tot i que també fa un ús constant de la videoinstal•lació. Una de les sèries més interessants és Paisaje Secreto (1998-2003), on condensa les seves principals inquietuds com són la relació entre art i espai privat.
Prestigiosa fotògrafa catalana que retrata la ciutat de Barcelona, el seu entorn, l’evolució, els canvis, la seva gent, la cultura i vida social. És a principis de la dècada dels 60 quan Colita començà el seu aprenentatge sota la influència d’Oriol Maspons, Julio Ubiña i Xavier Miserachs. Forma part dels moviments artístics i intel·lectuals progressistes, i en els últims anys de la dictadura de Franco realitzà nombrosos retrats per a la premsa, així com disparitat de publicacions i exposicions. L’any 1998 fou guardonada per l’Ajuntament de Barcelona amb la Medalla al Mèrit Artístic de la ciutat, juntament amb Oriol Maspons i Leopoldo Pomés.
Amb el transcurs dels anys va aprendre a dominar l’ofici de la fusta i a familiaritzar-se amb la versatilitat tipològica, que variava en funció de l’obra. Guerrers, natures mortes, màscares, ocells i gàbies que habiten en un escenari protagonitzat per la llum que s’escola entre els nervis corporis i volumètrics que vetllen per un equilibri cosmològic, la prestidigitació i l’expressivitat més elucubrada o introspectiva. Com instruments arcaics de corda, juxtaposen ritmes i cadències que s’escolten més enllà d’unes fronteres que separen el món real del subconscient.
Uneix-te al nostre 
