Fusiona escultura, fotografia i vídeo, provocant una desfragmentació visual de l’espai i l’arquitectura. Peces escultòriques dominades quasi sempre per les línies obliqües i amb una certa sensació de desajust. Fotografies de llocs en transició, deshabitats i en procés de transformació, zones fantasmes que erren entre l’anonimat i l’existència... i que a través de l’escultura es descomponen rere una graella arquitectònica en tres dimensions. Utilitza l’escultura com a suport fotogràfic i engendra una espècie de fotoescultura. Poètica deconstructiva i de transitorietat emmarcada per estructures que atorguen a la seva hibridesa un caire escenogràfic.
Les seves pintures són recerques d’una realitat que ell emmascara per mitjà del seu llenguatge plàstic. Formes primigènies descompostes i desencaixades, per tal que l’espectador redescobreixi els esperits més profunds que es mimetitzen i es fusionen en el fons de les seves teles.
Artista catalana que ha treballat en diversos camps visuals que van de la fotografia a la performance i de la instal·lació al vídeo. Des de la seva primera exposició individual de l’any 1991 la temàtica de les seves obres versa sobre tres conceptes: el cos, l’entorn domèstic i les relacions humanes dins d’un procés de recerca i de descodificació de la identitat femenina, el sexe, les malalties i la mort. Instal·lacions on incorpora mobles, objectes quotidians en desús i residus com a metàfora d’un temps fugisser. Muntatges de ressò poètic on cada escenari s’articula en registres intangibles, jocs lumínics i trucs òptics d’imatges desdoblades per miralls.
Catedràtic d’institut i professor de l’escola Massana, l’any 1959 fou part integrant del grup d’artistes que crearen el Museu d’Art Contemporani de Barcelona i de la mítica galeria René Métras (1962-1984); també ha estat un dels organitzadors de l’escola d’art FAD.
Romà Vallès és un dels referents pictòrics del corrent informalista i de l’expressió abstracta dins del territori català i balear. Bolcat en la recerca constant de la forma i del seu contingut intel·lectual, dins d’una espessor matèrica, el color s’eleva per sobre l’orografia plàstica. Al llarg dels anys la seva obra ha anat solidificant un substrat del sentit de l’espai, la utilització de la matèria, la violència del signe gestual i la uniformitat d’una paleta de colors que emana espiritualitat.
Fa ús de la fotografia com a llenguatge d’allò que va més enllà del camp visual, és a dir d’allò que s’amaga darrere l’aparença de les imatges i de les idees encobertes pels convencionalismes socials i culturals. Refuta el paper tradicional atorgat a la fotografia com a reproductora de tota realitat.
Des de finals dels vuitanta ha treballat al voltant de la dicotomia ficció-realitat, jocs amb estètiques barroques que rasen el que és kitsch.
L’any 1985 se li concedeix el Cecil Beaton Award de Londres.
Pintor, dibuixant i aquarel·lista. De l’escultor suís Charles Collet va aprendre a mirar, dibuixar i pintar del natural. Influït per Joaquim Sunyer, Daniel Vázquez-Díaz i els cubistes com ara Cezanne, evoluciona de la rigorosa geometria a l’expressió i sensualitat d’objectes embolcallats per la llum. La seva obra detallada i minuciosa evoca realitats quotidianes (pomes, figues, pinzells, finestres...) dins d’una figuració intimista.
Paisatges i natures mortes de traços breus i lumínics, gammes cromàtiques suaus i subtils que fusionades amb harmonia atorguen al conjunt un grau de puresa i delicadesa quasi mística.
Colorista de professió, especialitzada en pintura, murals i cartes de colors. Les seves creacions troben l’origen en l’experimentació dels pigments i les possibles combinacions que ofereixen les diferents tècniques. El color i el seu procés de selecció són el que realment configuren la seva obra i li atorguen, en moltes ocasions, un caràcter atemporal. L’artista va crear l’any 1994 una empresa taller dedicada a experimentar amb el cromatisme. Des de l’inici, el seu treball ha estat exhibit periòdicament en galeries i fundacions privades.
Escultor de geometries fetes amb plom, ferro i acer. Estructures cúbiques emmarcades dins l’anomenat Art Concret, que es fonamenta en els principis matemàtics i racionals de les formes. Interessat per les composicions i la seva organització, articula l’espai en si mateix, ordena la llum i recondueix la mirada de l’espectador.
Sota un aspecte sobri, senzill i de silenci s’oculten l’emoció, la sensualitat i l’harmonia... més enllà del concepte purament formal.
Pintor d’interiors mig abandonats, contenidors d’objectes en desús com ara els vells televisors dels anys seixanta i setanta, grans lletres de fusta, piles de diaris vells, tot tipus de caixes, draps, trossos de tela arrugats, somiers escanyolits, cables elèctrics..., històries recuperades i recombinades estratègicament que reciten una oda al món caduc. Sota una minuciosa tècnica compositiva, conviuen realitat i abstracció de contrastos cromàtics i esclats lumínics de foscor dramàtica. Formes simbòliques que ens evoquen l’arqueologia cultural, on les coses, un cop perduda la seva utilitat, tenen un valor substancial, gairebé metafísic.
