Vinculada des de la seva infantesa al sector farmacèutic, Jeanne Susplugas reflexiona al voltant dels fàrmacs, drogues dels nostres temps actuals. Testimoni de la nostra societat hipocondríaca, evoca en les seves imatges la quotidianitat regida per les dosificacions, els tractaments i els suplements alimentaris, món submergit en les addiccions i afamat de substàncies i sensacions fugisseres. Obres que juguen entre l’ambigüitat i ambivalència dels fàrmacs i les drogues.
Considerat un dels artistes més rellevants del segle XX. Membre del moviment d’avantguarda Dau al Set, l’obra d’Antoni Tàpies evoluciona cap a l’informalisme que atorga especial atenció a la matèria. Compromès políticament contra la dictadura, durant la dècada dels seixanta i principis dels setanta el seu treball se centra en el món dels objectes, propi de l’art povera. A finals de la dècada dels vuitanta i principis dels noranta la seva obra mostra una clara influència de la filosofia oriental, tant pel que fa a la relació home-naturalesa, com per la negació del dualisme en la nostra societat.
La seves representacions pictòriques són diàlegs entre matèria i essència. Dins d’un univers geomètric s’hi oculten figures de composicions ambigües, reflex d’un estat de transició; les formes geomètriques semblen estar enmig d’un procés de formació-dissolució, moviment que avança i retrocedeix, inquietud que lluita contra l’estat d’una aparent quietud. Voluntat d’exploració pictòrica a través del color i de l’espai, sacseig cibernètic de tonalitats vermelloses que es fusionen amb un cromatisme místic, en què significant i significat es recreen reiterativament.
El pintor Ramon Tassies va iniciar-se amb Antoni Boleda a l’Escola d’arts Ondara i més tard va estudiar Belles Arts a Barcelona. La seva línia expressiva s’apropa a l’Equipo crónica, Antonio Saura, Carmen Calvo, Eduardo Arroyo, José María Iturralde, Luis Gordillo, Miquel Barceló o Oscar Domínguez. Amb un estudi exhaustiu de les tonalitats del color que amalgama amb la grafia, crea un estil molt propi i inconfusible. Va rebre l’any 2005 el primer Premi Nacional de Pintura Joan Ramon Mas Oliver.
Pintor i gravador que des de l’any 1973 s’estableix a París. La seva obra desenvolupa un realisme fotogràfic de connotacions surrealistes que concedeix gran protagonisme a la llum, la qual es plasma en espais amplis i buits o quasi buits de forma enlluernadora. Aquest tipus d’il•luminació denota certs paral•lelismes amb l’estètica romàntica.
Camí
Espluga Calba, Lleida, 1947
Escultures que dialoguen amb altres èpoques i cultures arcaiques. Ens fa partícips de seductores cadenes de relacions i interaccions, entre la presència i l’absència, el passat i el futur, i recupera l’ús i la forma de la memòria personal i històrica. Tradició i realitat artística coexisteixen, entreteixint múltiples reciclatges i suggeridores analogies. Estructures simples de flexibilitat compacta i austera contenidores de simbolisme al•lusiu com a resultat d’una intensa investigació formal, material i conceptual.
Pintura objectiva, escultura i fotografia s’entrellacen amb harmonia i delicadesa. Oriol Teixidor genera una autèntica poesia visual, en la que les accions més banals i quotidianes són l’expressió de l’enderroc de les fronteres entre les múltiples disciplines artístiques.
Fa ús de la metàfora visual del silenci que arrossega l’espectador cap a un món immaterial, místic i sensible, habitat pel record i la memòria.
Historiador de l’art i destacat pintor i gravador del corrent avantguardista del nostre país. Dins la tècnica del gravat inventà el procediment de la “maculatura”, conglomerat de monotip, sobreimpressió, enconat i pintura manual. Abans de fundar el grup Dau al Set l’any 1948, la seva obra s’integra dins l’estil impressionista de Toulouse-Lautrec i Van Gogh i rep influències de l’art abstracte de Mondrian, Kandinsky i Klee. Rere una etapa surrealista relacionada amb Dau al Set, derivà a l’informalisme de corrent tachista de predomini matèric, grans taques i fort cromatisme.
La Generalitat li concedeix la Creu de Sant Jordi l’any 1983 i el Premi Nacional d'Arts Plàstiques, l’any 1993.
Escultor i dissenyador, Elmar Thome arribà a Barcelona l’any 1985, des d’on va realitzar la major part de la seva obra.
Les seves peces beuen de la puresa, tant de la natura com de la industrialització més ferotge, que rau en els materials que transpiren certa pobresa en un inici: suports de ferro rovellats, pneumàtics, troncs d’arbres sencers, fustes soltes, pedres, etc., a través dels quals crea un diàleg amb l’espai que ocuparà la peça final, extraient la subtil poesia de la realitat que l’envolta, revelant la lleugeresa i la fragilitat que s’amaga fins i tot en la matèria més pesada.
