Interessada pels conceptes de l’espai, la llum, la gradació i el mode en què els homes habitem la natura, la fotògrafa Victoria Sambunaris ens mostra les múltiples facetes del paisatge americà. Formada a la Yale University School of Art, on avui imparteix classes, l’artista segueix una instintiva però eficaç metodologia: amb una càmera i el cotxe, viatja per tot el seu país cercant espais que immortalitza a través d’unes instantànies d’una naturalitat sublim. Fenòmens obvis, però familiars, que al mateix temps resulten anòmals i inquietants als nostres ulls encuriosits; complexos d’emmagatzematge colossals, polígons industrials interminables, grups de muntanyes i altres elements topogràfics que, descontextualitzats i neutralitzats de qualsevol judici històric, simbòlic o social, fan que l’espectador n’extregui les seves conclusions.
Les seves escultures són l’expressió més pura d’un llenguatge propi i d’una bellesa sublim. La multiplicació, la prolongació, l’eurítmia i la majestuositat d’unes formes orgàniques en un procés d’evolució i de regeneració dels teixits cel•lulars, ens traslladen cap a paratges indòmits habitats per animals o plantes genèticament transmutats. La relació entre homogeneïtat i heterogeneïtat, unitat i pluralitat i la part i el seu tot és el reflex d’un constant i progressiu moviment, d’unes formes geomètriques que proliferen, es propaguen i s’integren dins del propi medi.
Llicenciada en belles arts per la Universitat de Barcelona, ha realitzat exposicions tant individuals com col•lectives, en àmbit nacional i internacional, i ha guanyat diversos premis de pintura catalana com l’accèssit al Premi de Pintura Jove Sala Parés, de Barcelona. Mitjançant una pinzellada curta, que arriba gairebé al puntillisme o esfumat, modela figures quotidianes plenes de detallisme ―com biblioteques i taules d’estudi que ens recorden els scriptorium medievals― i que creen certa il·lusió de tridimensionalitat, però que marcades per un sentit propi de la perspectiva i del cromatisme ens donen una visió aparentment innocent que, ràpidament, es veu trencada per dramàtics clarobscurs i textures rugoses. Còmics, bolígrafs, tauletes gràfiques, fotografies familiars, llibres..., són els elements cabdals que formen aquests espais íntims de reflexió amb què l’artista vol aprofundir en la relació existent entre objecte i absència humana, i en com aquests són els portadors d’una memòria col·lectiva que perdura en el temps.
Entre els anys 1980 i 1985 va estudiar les diferents tècniques de la disciplina escultòrica, però no és fins l’any 1989 que comença a exposar el seu treball de forma individual. Escultures que estableixen una relació amb l’espai molt particular i subjectiva i on la senzillesa volumètrica emergeix imperiosament. Mimesi entre forma i paisatge per mitjà d’uns contorns que s’obren i es projecten amb força cap a l’exterior. L’artista atorga rellevància a la base, al sòl des d’on floreix l’escultura, com un ésser viu, entre orgànic i mineral.
Format a l’Escola Museu de Belles Arts de Boston (els EUA), Ricardo B. Sánchez descobrí en la seva adolescència com la fotografia podia convertir-se en el millor mitjà —ja que estableix una relació perfecta entre mirada i llum— per a expressar i donar forma a les seves reflexions. En els seus orígens begué del fotoperiodisme i fotografia documental, branca que li permeté iniciar-se en l’acte fotogràfic i que a la vegada l’ajudà a desenvolupar el seu sentit estètic, tant plàstic com teòric, que es centra sobretot en la conjunció de moviment i llum, i la forma resultant de l’instant en el qual el fotògraf decideix captar la imatge. Tant en persones com en elements naturals, l’instant es transforma en concepte per a definir el punt d’inflexió de qualsevol procés evolutiu, el qual ens fa entendre el nostre devenir en la fràgil estructura del món en què vivim.
Iniciat en la fotografia des de molt jove i de manera totalment autodidacta, Sánchez-Barriga capta l’instant precís del paisatge centrant-se sobretot en la composició de la llum i l’atmosfera, elements imprescindibles per a ell, ja que fotografiar el paisatge en si mateix és una tasca feta anteriorment, no queden terres inexplorades, tan sols l’aura es pot captar com a únic perquè en el moment de prendre la instantània aborda el conjunt de l’espai. Així mateix, aquestes fotografies se centren en l’ús tècnic del blanc i negre així com en la força tant de la perspectiva com dels punts de fuga concisos que confereixen un toc pictòric a la construcció total de la imatge.
