La col·lecció

A principi anys 70 realitzà diverses exposicions tant individuals com col·lectives, destacant l’any 1976 la monogràfica que va celebrar a la Sala Gaspar i que va recollir la seva producció més madura fins al moment. Les seves obres evoquen l’evolució cap a un minimalisme de caire cal·ligràfic on la composició entre línia i fons adopta un equilibri cromàtic que aporta profunditat i harmonia lumínica al conjunt, fent que el traç prengui relleu i adopti un ritme propi per a donar vida a aquelles partícules de vida que passen inadvertides i que en ocasions ens recorden els procediments abstractes i coloristes de Kandinsky o Klee.

Dibuixos al natural que combinen formats fotogràfics, plàstics i vídeo per esquinçar, així, les fronteres que separen les disciplines tradicionals de les noves tendències contemporànies. Un tema recurrent en la seva producció és la custodia d’aquells valors que el progrés ha esborrat, doncs les seves representacions tenen la intenció de recuperar l’individualisme, la innocència i la solidaritat. Dirigeix l’espai Atrium de Torroella de Montgrí i també col·labora en revistes d’art i cultura.

Poc després de començar els estudis d’arqueologia, emprèn un nou camí cap a la disciplina pictòrica que hereta del seu pare. La ciutat de Londres, l’artista Mondrian i corrents com el cubisme són els vectors que tracen la seva trajectòria professional. Moltes de les seves obres, fetes a Girona, són el resultat d’apunts i anotacions de les llargues estades a Anglaterra, i cadascuna de les meditades composicions figuratives són ínfimes porcions d’una vida apassionada.

Fill del jurista Ramon Maria Roca-Sastre i nét de Lluís Mancunill, arquitecte modernista, fou deixeble del mestre Ramon Rogent. Tot i que la seva pintura rep influències vàries com el postimpressionisme, el cubisme i el surrealisme, aquesta darrera molt lligada a la sensibilitat del grup Dau al Set, el reconeixement internacional l’aconseguí amb pintures realistes de visions íntimes en interiors modernistes de l’Eixample, on mosaics, mobles, teles i innumerables racons, molts dels quals estan inspirats en el seu estudi de la Pedrera, són els protagonistes. L’any 1966 rebé el Premi Sant Jordi de la Diputació de Barcelona i el 1980 es convertí en membre numerari de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi.

El llenguatge performatiu d’aquesta artista audiovisual, que parteix del cinema i la dansa, pren com a pilars els conceptes de lloc, cos i identitat. És de la constant interacció entre personatge i espai i de la capacitat expressiva del gest humà que emergeix la reflexió entorn de la identitat cultural i individual, per construir així una gramàtica visual que al•ludeix a sentiments universals. Obres que oscil·len entre la realitat i la ficció, però que prenen com a referent la nostra contemporaneïtat; construccions metafòriques que al·ludeixen a sentiments profunds i complexos i que configuren identitats postculturals.

Comença el seu aprenentage a l’Escola Taller d’Art de la seva ciutat natal, Tortosa, i posteriorment ho fa a Barcelona, al Cercle Artístic de Sant Lluc. Tot i això, es considera un artista autodidacte, ja que ha enriquit la seva formació amb constants viatges i exposicions arreu d’Europa. A la dècada dels anys setanta, va desenvolupar el seu propi llenguatge artístic i va consolidar una important trajectòria en l’abstracció geomètrica. Jaume Rocamora destaca per la creació de formes ordenades i estructurades amb disciplina i rigor, en les quals fa servir el dibuix, el collage i el gofrat, i a les seves obres ens ofereix una visió única de l’espai geomètric. Durant el transcurs de la seva carrera, ha rebut reconeixements de diverses institucions, com la Bienal Iberoamericana de Mèxic (1980) i la International Bilan Art Exposition de Nova York (1982 i 1984).

L’obra escultòrica d’Efraïm Rodríguez és una reflexió objectual. Fragments i parts de materials heterogenis són encaixats, sobreposats i encastats per tal d’estructurar personatges i animals que expressen la seva circumstància existencial. Reconstruccions d’acabats industrials que sota una forta simbologia són barreja d’hiperrealisme i raresa. Monstres a escala real, que ens aproximen a la vertadera alteració com a conseqüència de l’assimilació del món de la manufactura i de la fabricació. Doncs, el seu treball és una constant ironia de les contradiccions que cohabiten entre l’artesania i la industrialització.

És un dels fotògrafs més singulars del panorama artístic internacional. Premi Nacional de Fotografia l’any 2000, el seu treball es caracteritza per una intel·ligent manipulació dels objectes retratats que atorguen a l’obra un elevat contingut poètic. A partir de la descontextualització, la confrontació i la manipulació dels objectes, Chema Madoz cerca el contrapunt que existeix entre l’essència de les coses i els seus significats latents.