L’escultura de SIS destaca pel resultat sinuós i harmònic dels materials amb què treballa: fusta, pedra i, ara, llum, element electrònic que dóna nous relleus i ambients al resultat i conceptualització de l’obra, així com per la monumentalitat de les dimensions, i situen algunes de les seves escultures a la via pública. A través d’aquests materials explora les formes de la natura, que redueix a la mínima expressió per via de l’abstracció i la geometrització, extraient la bellesa amagada dels racons més abruptes, consolidant la puresa de la forma i endinsant-nos en paratges inquietants i màgics, com grutes marines o espessos boscos.
James Rexroad va iniciar la seva carrera com a fotoperiodista en un diari de Portland, a Oregon. Abans havia estat treballant en una botiga de llibres, reducte que li va aportar fructífers coneixements de fotografia. Va ser a través d’aquest espontani autoaprenentatge quan Rexroad va decidir dedicar-s’hi i convertir-se en fotògraf professional. La seva fotografia, tant en blanc i negre com en color, se centra en la focalització dels punts més dramàtics de l’escena, de manera que, ja sigui un paisatge o bé un retrat el que està apuntant amb l’objectiu, la instantània final ens evoqui una sensació aclaparadora i harmònica, resultat de captar tant la realitat com la poètica de l’entorn que l’envolta. El seu treball s’ha pogut veure en publicacions com el New York Times, la revista Life o l’Outdoors Magazine, entre d’altres.
Pintor, dibuixant, gravador, autor de murals, vidrieres i escultures de ferro, pedra i formigó. Un cop recorregudes diverses etapa, pels volts de 1976, la seva trajectòria deriva a un informalisme que connecta amb la pintura d’Antoni Tàpies. L’articulació formal i matèrica esdevé denominador comú del seu llenguatge, on hi ha una sensibilitat especial per les textures que atribueixen qualitats tàctils i quasi de relleu; composicions que són contenidores d’una densa càrrega simbòlica per mitjà de signes, ratlles, incisions, gestos cal·ligràfics i recursos de collage. Guanyador del Premi de Dibuix Joan Miró en la seva edició de 1963.
Les formes abstractes i d’expressivitat cromàtica que dansen en les teles reflecteixen l’embriagat existencialisme de les contradiccions humanes. Sota el principi de Maurice Denis, en què un quadre és una superfície plana coberta de tonalitats disposades dins d’un cert ordre, l’artista ens endinsa cap al profund univers on el pensament fluctua entre ritmes, símbols, contrastos i elements heterogenis que es metamorfosegen i s’amunteguen per a acabar construint un intrínsec microcosmos traduït en colors.
D’ençà de la seva primera exposició a l’any 2002, treballa com a dissenyador multimèdia i creatiu audiovisual. Actualment prepara el seu primer llargmetratge. Per mitjà de les seves fotografies transmet a l’espectador un clar i nítid missatge que ens du a reflexionar sobre la pròpia existència humana.
El bronze i la terracota juntament amb la temàtica infantil i adolescent configuren l’aspecte de la seva obra més recent. Se’n nodreix per a comunicar les àrdues emocions humanes de la societat contemporània. A través dels nens canalitza els sentiments més purs que alhora capbussen l’espectador en una profunda reflexió existencial. Des de la dècada dels 80 les seves obres s’han exposat en galeries tant nacionals com internacionals.