Petits paisatges, amb el desig de preservar en la memòria els escenaris naturals. Pintures íntimes, precises i descriptives que denoten un gran coneixement de les tècniques i corrents artístics. Navega per escenaris quotidians i, com el mar que varia segons els moments del dia i les èpoques de l’any, les seves pintures fusionen realitat i sentiments, en configurar una cartografia de l’ànima.
Fill d’un pintor noucentista, August Puig fou un dels primers artistes espanyols que cercà sort en el París de la segona postguerra i que desenvolupà un estil surrealista abastracte, biomòrfic, que convergí amb l’art experimental realitzat arreu d’Europa i d’Amèrica; sota la poètica dels artistes de Dau al Set i sense ser-ne membre, les seves obres abstractes influïdes pels fauvistes Kandinsky i Miró evolucionen cap a un surrealisme que cristal•litza en una síntesi oniricoinformal habitada per formes dinàmiques i metamorfitzades.
La seva pintura de la segona meitat del segle passat adquirí cert ressò en l’àmbit nacional dins l’art renovador i avantguardista. Des del seu estudi a París, ciutat en la qual va viure i treballar durant quinze anys, participà de la internacionalització de l’art espanyol. La seva capacitat creadora va sobrepassar les fronteres de l’art cinètic, corrent d’art abstracte geomètric del qual ell fou un fervent precursor. Composicions que sota una aparença formal exacta i rigorosa cerquen una sensació de profunditat i de moviment per mitjà de l’articulació de plans lumínics.
Palmira Puig, també coneguda al Brasil com a Palmira Giró, va ser una fotògrafa catalana que va viure tres dècades al Brasil, on va formar part del Foto Cine Clube Bandeirante, antecedent del que s’acabaria anomenant l’Escola Paulista. Més enllà de la seva tasca de publicista a l’Estúdio Giró juntament amb el seu marit i també fotògraf Marcel Giró, Puig va desenvolupar una fotografia que cercava l’expressió artística amb un llenguatge propi. A les seves fotografies –natures mortes, paisatges i retrats– es poden resseguir trets comuns amb l’Escola Paulista, com l’experimentació amb els nous enquadraments i el joc de llum i ombra, però s’hi afegeix també un interès per la figura humana i la seva quotidianitat a partir d’una tendra observació de l’entorn, així com dels gestos i les tasques que desenvolupen les persones retratades.
Llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, Dolors Puigdemont s’endinsa en el món de l’art a través de l’escultura, en què desenvolupa una estètica informalista i molt matèrica. Les seves obres es distingeixen per l’ús d’elements de la natura combinats amb materials industrials i tenen una gran càrrega simbòlica. En els seus treballs més recents, ha incorporat malla metàl·lica i restes de poda de la natura per explorar la geometria platònica i donar una interpretació simbòlica a les formes orgàniques. Recentment, està experimentant amb la creació d’obres destinades a l’exterior utilitzant materials industrials, com el metall i el vidre.
Ha exposat a diverses galeries i museus, entre els quals destaquen la Galeria Eude de Barcelona i altres espais a Reus, Tarragona, Sant Feliu de Llobregat i Olot. A més, ha participat en nombroses exposicions col·lectives i fires d’art, com la Triennial of Tapestry a Polònia, i en experiències com ara Lluèrnia, a Olot, i Jardins de Llum, a Manresa.
Pintor autodidacte que completà la seva formació amb estudis de disseny gràfic i d’arts aplicades. Els paisatges, les arquitectures urbanes, les grans ciutats, els gratacels i les panoràmiques, que sovint es confonen amb imatges de la realitat, li permeten crear un joc de perspectives, llum i color a mig camí entre l’impressionisme i l’art del còmic. En un intent de transgredir la forma, l’artista intenta apropar-se a l’espectador per mitjà de les percepcions -els sorolls, les atmosferes o la fugacitat-, que arriben a transmutar la naturalesa dels cossos i que confereixen una nova panoràmica circumstancial.
Pintor, videocreador i fotògraf que ha col•laborat a la televisió gràcies a les seves creacions originals en un programa infantil anomenat Una mà de contes. A primera vista, les teles del pintor barceloní ens transporten cap a un univers oníric i fantasiós, de llenguatge sobri i sintètic. Tanmateix, l’artista s’aproxima a la concepció dels grans mestres, com Rothko o Miró, que aposten per un vessant artístic més transgressor, amb el desig immens de generar una reflexió intrínseca. Xavier Puigmartí, a través d’una anàlisi metòdica, mina l’epidermis formal per copsar l’essència vertadera, la idea que palpita en la matèria.
Uneix-te al nostre 
