Es va formar a l’Escola Massana de Barcelona i a l'École nationale supérieure des beaux-arts de París, ciutat on viu i treballa des que s'hi va instal·lar als anys seixanta. Durant aquella època, descobreix el nou realisme francès, que l’empeny a denunciar el mercantilisme i el consumisme desenfrenat, i que esdevindrà el discurs central de la seva obra, primer amb collages i després amb emulsions fotogràfiques sobre tela o impressions sobre metall. Utilitza tècniques del moment com, per exemple, la reproductibilitat, i referents dels mitjans de comunicació i la publicitat com a llenguatge propi per a la reivindicació.
Nascut a l’exili, va esdevenir un artista compromès amb les tendències anarquistes. El treball de Floreal Radresa com a eina de reclam enfront les injustícies sociopolítiques, adopta un realisme crític i de rebuig impetuós per mitjà de figures turmentades i que es retorcen entre les seves pròpies misèries. Fa ús d’una pinzellada ràpida, vertiginosa i de cromatisme enèrgic i virulent.
Després d’una primera etapa cubista d’inspiració figurativa i en un lent procés de síntesi el seu treball evoluciona cap a l’abstracció. A principis de la dècada dels setanta i coincidint amb l’aparició dels seus primers collages, la seva obra arriba a la màxima simplificació del cromatisme caracteritzada per un predomini dels blancs. Influït per Mondrian i Rothko, les teles produïdes entre els anys 1959 i 1963 són les que li atorguen la identificació pròpia dins de les tendències més abstractes. L’art de Ràfols-Casamada és una visió poètica de la realitat on les formes i l’espai creen tensions que aconsegueixen introduir l‘espectador en el seu univers simbòlic i oníric.
Llicenciada en arquitectura per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (UPC) i graduada en escultura per l’Escola Massana, l’obra de Stella Rahola reformula, a través d’un continu estudi de tècniques, la resistència i els límits de materials tan mal•leables i sensibles com són la porcellana i el vidre. D’aquesta manera, a través de l’exploració, les seves peces es converteixen en construccions que transmuten en els límits del que és forma i el que no, dispersant-se en l’aire i adquirint volums que els fan cobrar una nova vida. La resistència cercada es rebel•la, doncs, en forma d’eclosió, com si l’objecte resultant quedés suspès en l’aire en un intent d’immortalitzar com una imatge congelada, el zenit de la seva bellesa absoluta i per tant manifestant-se en un punt d’equilibri total.
Des d’uns inicis figuratius, la seva obra se circumscriu en la versatilitat de rigorosos i imaginatius recursos visuals. Grans pintures sobre tauler, escultures de fusta i de bronze, peces de marqueteria agosarades i perfectes, dibuixos, collages i gravats... són una crítica al·legòrica de l’individu, la societat i el món circumdant. Composicions que contaminades per la metafísica, la mística i el simbolisme van més enllà dels plantejaments tradicionals. Jocs visuals entre el món real i el món imaginari, on l’equilibri entre formes fràgils o impossibles creen òptiques il·lusòries de profunditat en espais plans.
L’escultura de SIS destaca pel resultat sinuós i harmònic dels materials amb què treballa: fusta, pedra i, ara, llum, element electrònic que dóna nous relleus i ambients al resultat i conceptualització de l’obra, així com per la monumentalitat de les dimensions, i situen algunes de les seves escultures a la via pública. A través d’aquests materials explora les formes de la natura, que redueix a la mínima expressió per via de l’abstracció i la geometrització, extraient la bellesa amagada dels racons més abruptes, consolidant la puresa de la forma i endinsant-nos en paratges inquietants i màgics, com grutes marines o espessos boscos.
