Pintor, dibuixant, gravador, autor de murals, vidrieres i escultures de ferro, pedra i formigó. Un cop recorregudes diverses etapa, pels volts de 1976, la seva trajectòria deriva a un informalisme que connecta amb la pintura d’Antoni Tàpies. L’articulació formal i matèrica esdevé denominador comú del seu llenguatge, on hi ha una sensibilitat especial per les textures que atribueixen qualitats tàctils i quasi de relleu; composicions que són contenidores d’una densa càrrega simbòlica per mitjà de signes, ratlles, incisions, gestos cal·ligràfics i recursos de collage. Guanyador del Premi de Dibuix Joan Miró en la seva edició de 1963.
Les formes abstractes i d’expressivitat cromàtica que dansen en les teles reflecteixen l’embriagat existencialisme de les contradiccions humanes. Sota el principi de Maurice Denis, en què un quadre és una superfície plana coberta de tonalitats disposades dins d’un cert ordre, l’artista ens endinsa cap al profund univers on el pensament fluctua entre ritmes, símbols, contrastos i elements heterogenis que es metamorfosegen i s’amunteguen per a acabar construint un intrínsec microcosmos traduït en colors.
D’ençà de la seva primera exposició a l’any 2002, treballa com a dissenyador multimèdia i creatiu audiovisual. Actualment prepara el seu primer llargmetratge. Per mitjà de les seves fotografies transmet a l’espectador un clar i nítid missatge que ens du a reflexionar sobre la pròpia existència humana.
Es llicencià en pintura i escultura a la Facultat de Belles Arts de Sant Jordi. L’any 1979, juntament amb Àngel Camino i Carles Mauricio, funda el col•lectiu d’artistes Taller Nou que té com a raó l’obra gràfica. Des d’aquell any viu a Llampaies, un petit poble empordanès (Girona), on té el seu taller i du a terme gravats calcogràfics i escultures dins d’una tradició expressionista. Les seves mans deformen la figura de l’home, alhora que hi incorpora elements com les cordes per tal que les seves creacions siguin com un espill que reflecteix la consciència social i tots aquells sentiments més profunds de la nostra individualitat existencial.
El bronze i la terracota juntament amb la temàtica infantil i adolescent configuren l’aspecte de la seva obra més recent. Se’n nodreix per a comunicar les àrdues emocions humanes de la societat contemporània. A través dels nens canalitza els sentiments més purs que alhora capbussen l’espectador en una profunda reflexió existencial. Des de la dècada dels 80 les seves obres s’han exposat en galeries tant nacionals com internacionals.
Fotògraf, crític d’art, autor de nombrosos articles i comissari independent d’exposicions. Des de les imatges subtils en blanc i negre emulsionades sobre suport de cotó, els anys noranta l’artista ja expressa la seva preocupació per la relació existent entre el sensible i l’intangible: impressions que remeten a la memòria, a les vivències, a la imaginació... naturalesa fragmentària de seqüències d’imatges fantasmagòriques que s’esvaeixen en el fons de la imatge. En l’actualitat, copsa personatges cèlebres que fluctuen entre realitat, artifici i misteri.
Les seves fotografies mostren una preocupació per l’espai urbà, la ciutat i la seva arquitectura. Imatges que expressen el vaccui històric, absència de la memòria amb la finalitat de cercar la vertadera i intrínseca identitat. Espais en transició que sota una voluntat antropològica, arqueològica o urbana estan sotmesos a un procés de condensació simbòlica on el passat i el futur es comprimeixen en el present, i la vida en zones residuals, desoladores, revela els trets històrics de l’emplaçament.
Premi Fotògraf Revelació en PhotoEspaña‘98 i el Premi del Llibre de la Primavera Fotogràfica 2000.
En els seus anys de Land Art i accions conceptuals durant la dècada dels setanta i finals dels seixanta confecciona accions, instal•lacions i objectes. L’obra d’Àngels Ribé parteix de la performance, amb diverses seqüències documentades fotogràficament. Els anys vuitanta realitza escultures amb neó i llum, tot i que mai oblida el seu component volumètric. Enregistra fenòmens naturals, provocant un xoc entre essència i manipulació artificiosa tendint a una afecció pels comportaments mentals, l’ocultisme i la infinitud. La seva producció actual fusiona l’escultura, l’energia de la natura i la invisibilitat intel•lectual.
Apassionada pel volum i la relació tàctica tàctil amb tota mena de materials susceptibles de tridimensionalitzar-se, atorga a les seves obres una visió particular de la vida, de l’existència -tothora efímera per a l’home- i dels materials. El seu art, conceptual i irònic, és una lectura contrària al món contemporani. Peces silencioses que cerquen la mínima materialitat necessària per transportar-nos cap a la veritable essència.
