Llicenciada en belles arts en l’especialitat d’imatge per la Universitat de Barcelona l’any 1988, des de llavors ha combinat la creació artística amb projectes docents. Treballa tècniques fotogràfiques sense la utilització de la càmera amb procediments com el quimigrama, el fotograma o la cianotípia, que li ofereixen la possibilitat d’obtenir imatges directes i quasi abstractes dels objectes. Fotografia tot tipus d’estris de la vida quotidiana, molts d’ells deixalles, tot arribant a la seva essència per a construir un imaginari que reflexiona sobre el món que ens envolta, l’actualitat, la vida quotidiana i les relacions personals.
El treball d’aquest jove pintor aprofundeix en l’aspecte psicològic de l’ésser humà, com a pèrdua d’identitat que prova de sobreviure dins d’una societat enfollida i exempta de valors. S’inspira en la realitat quotidiana i construeix escenes que impregna d’onirisme, on l’horror vacui o els personatges fantasmagòrics deambulen per les teles. Els seus coneixements cinematogràfics s’entreveuen amb l’ús de la seqüència i la imatge estreta que extreu de la cultura fotogràfica, per així aproximar-se a una realitat més verídica i directa.
Escultor, dibuixant i gravador.
Estudià a l’Escola Massana, on després exercí la docència.
També destaca com a il·lustrador de diverses publicacions de caire infantil i juvenil.
Evocant formes arcaïtzants, la seva escultura cerca l’enigma que desprèn la realitat de la condició humana, allà on múltiples mirades es perceben, es troben o s’allunyen per tal d’obtenir diverses respostes sobre el canvi de rumb i el significat de les vivències.
L’objectiu de la seva obra és captar espais carregats d’emoció on les sensacions siguin transcendents i predominin sobre l’acte de captar l’essència del moment.
Treballant sobre llums, textures i colors, les tècniques digitals possibiliten la perpetuació en la imatge d’aquesta recerca sensorial a la qual s’ha de sumar l’efecte de memòria que ens transporta a mons híbrids entre la realitat i la fantasia on les penombres, la nostàlgia, la tendresa i el misteri són els agents predominants.
Considerat internacionalment un dels millors fotògrafs contemporanis, s’inicià en el món de l’art a través de la pintura però aviat l’abandona per dedicar-se íntegrament a la fotografia. L’any 1976 s’instal•la a Barcelona, ciutat on comença a aportar novetats entorn la funció del llenguatge fotogràfic en una societat plena de canvis i en transició. Aquest va ser l’inici del que esdevindria un estil propi molt influent per les generacions posteriors. El cos i el paisatge són els gèneres en els quals Humberto Rivas troba el seu millor material: bustos, cossos recargolats o edificis insòlits, mirades penetrants que invoquen missatges interns.
Va estudiar belles arts a la Universitat de Barcelona i va completar els seus estudis a la Universitat Saint Martins de Londres, on va obtenir el diploma d’estudis avançats realitzant el doctorat d’art i pensament. Utilitza la fotografia i el vídeo com a mitjans d’expressió a través dels quals explora el cos i l’ànima propis. En la seva obra, inspirada per la lectura de textos de mística sufí, taoista o cristiana, barreja la fotografia, el dibuix, el vídeo i la poesia.
Dibuixos al natural que combinen formats fotogràfics, plàstics i vídeo per esquinçar, així, les fronteres que separen les disciplines tradicionals de les noves tendències contemporànies. Un tema recurrent en la seva producció és la custodia d’aquells valors que el progrés ha esborrat, doncs les seves representacions tenen la intenció de recuperar l’individualisme, la innocència i la solidaritat. Dirigeix l’espai Atrium de Torroella de Montgrí i també col·labora en revistes d’art i cultura.
Poc després de començar els estudis d’arqueologia, emprèn un nou camí cap a la disciplina pictòrica que hereta del seu pare. La ciutat de Londres, l’artista Mondrian i corrents com el cubisme són els vectors que tracen la seva trajectòria professional. Moltes de les seves obres, fetes a Girona, són el resultat d’apunts i anotacions de les llargues estades a Anglaterra, i cadascuna de les meditades composicions figuratives són ínfimes porcions d’una vida apassionada.
Fill del jurista Ramon Maria Roca-Sastre i nét de Lluís Mancunill, arquitecte modernista, fou deixeble del mestre Ramon Rogent.
Tot i que la seva pintura rep influències vàries com el postimpressionisme, el cubisme i el surrealisme, aquesta darrera molt lligada a la sensibilitat del grup Dau al Set, el reconeixement internacional l’aconseguí amb pintures realistes de visions íntimes en interiors modernistes de l’Eixample, on mosaics, mobles, teles i innumerables racons, molts dels quals estan inspirats en el seu estudi de la Pedrera, són els protagonistes.
L’any 1966 rebé el Premi Sant Jordi de la Diputació de Barcelona i el 1980 es convertí en membre numerari de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi.
