Escultures en pedra i fusta de tall escarpat que ens retornen als nostres orígens més primigenis. Representacions del cos humà com a individu particular i integrant d’un grup social, escacs, balcons...que es fonamenten en la presència d’un element arquitectònic implícit; estructures on l’ésser humà oscil•la de forma inevitable entre la identificació individual i la participació gregària al grup, entre la reivindicació de la seva personalitat inalienable i la tendència a una incorporació anorreadora.
Després d’un llarg procés d’investigació plàstica i d’instal•lació d’objectes tridimensionals, com ara la fusta o les transparències, evoluciona cap a la fotografia de gran format. Les seves imatges exhalen humor i poesia suggerint un univers de metàfores que recrea situacions insòlites i irreals.
Conglomera elements quotidians dins d’un espai no artificiós, generant reflexions sobre l’art, la naturalesa i la tecnologia. Escenificació de petits espais, gresol de la seva peculiar interpretació de la vida on l’acumulació, la infinitud i el caos són inherents a tot ordre.
Sota la influència de la transvanguarda i seduït pel dibuix del còmic i del disseny gràfic s’endinsa en una etapa de paisatges romàntics, que derivarà en la reivindicació de les arrels del Pop Art. La seva estada a Nova York, l’any 1992, significà un replantejament de les seves prioritats plàstiques on la densitat matèrica i el gest l’acompanyaran en les múltiples i incessants transformacions creatives. Manufactura ràpida i vigorosa de colors terrossos, rogencs, blancs i negres que esdevenen espais de reflexió de l’essència de la vida i un evident retorn als seus orígens més primigenis.
Petits paisatges, amb el desig de preservar en la memòria els escenaris naturals. Pintures íntimes, precises i descriptives que denoten un gran coneixement de les tècniques i corrents artístics. Navega per escenaris quotidians i, com el mar que varia segons els moments del dia i les èpoques de l’any, les seves pintures fusionen realitat i sentiments, en configurar una cartografia de l’ànima.
Fill d’un pintor noucentista, August Puig fou un dels primers artistes espanyols que cercà sort en el París de la segona postguerra i que desenvolupà un estil surrealista abastracte, biomòrfic, que convergí amb l’art experimental realitzat arreu d’Europa i d’Amèrica; sota la poètica dels artistes de Dau al Set i sense ser-ne membre, les seves obres abstractes influïdes pels fauvistes Kandinsky i Miró evolucionen cap a un surrealisme que cristal•litza en una síntesi oniricoinformal habitada per formes dinàmiques i metamorfitzades.
El seu món és habitat per un espai fràgil de volums dúctils, dibuixos, pintures i fotografies que enllacen el món interior amb l’exterior. Dimensions acollidores, que sovint ens conviden a retrobar-nos amb nosaltres mateixos, i a contemplar la vida des de la serenor anímica. La seva obra és resultat d’un íntim i intuïtiu procés d’introspecció. Formes orgàniques que ens evoquen les vísceres del cos humà i les seves relacions com a metàfores d’un anhel mental i sensual.
Manera
Olot, Girona, 1921 - L'Escala, 2013
La seva pintura de la segona meitat del segle passat adquirí cert ressò en l’àmbit nacional dins l’art renovador i avantguardista. Des del seu estudi a París, ciutat en la qual va viure i treballar durant quinze anys, participà de la internacionalització de l’art espanyol. La seva capacitat creadora va sobrepassar les fronteres de l’art cinètic, corrent d’art abstracte geomètric del qual ell fou un fervent precursor. Composicions que sota una aparença formal exacta i rigorosa cerquen una sensació de profunditat i de moviment per mitjà de l’articulació de plans lumínics.
Jordi Puig genera imatges a partir de la divergència entre existències (reals i virtuals) per acabar fent explícita la visió del que no té nom ni lloc, una visió on podem parlar d’una gran tècnica fotogràfica, sense trampes, més enllà del conflicte visual entre el que nosaltres veiem i creiem, però també de l’element pictòric per la manera d’utilitzar el color, i de la poètica a l’hora de manipular les emocions sense acceptar les regles del joc. Hi ha una intenció irònica que dialoga entre objecte i fons amb vestigis que condueixen a l’equívoc, però alhora persuasius.
Uneix-te al nostre 
