Floreal
Perpinyà, Francia, 1946 - 1997
Nascut a l’exili, va esdevenir un artista compromès amb les tendències anarquistes. El treball de Floreal Radresa com a eina de reclam enfront les injustícies sociopolítiques, adopta un realisme crític i de rebuig impetuós per mitjà de figures turmentades i que es retorcen entre les seves pròpies misèries. Fa ús d’una pinzellada ràpida, vertiginosa i de cromatisme enèrgic i virulent.
Després d’una primera etapa cubista d’inspiració figurativa i en un lent procés de síntesi el seu treball evoluciona cap a l’abstracció. A principis de la dècada dels setanta i coincidint amb l’aparició dels seus primers collages, la seva obra arriba a la màxima simplificació del cromatisme caracteritzada per un predomini dels blancs. Influït per Mondrian i Rothko, les teles produïdes entre els anys 1959 i 1963 són les que li atorguen la identificació pròpia dins de les tendències més abstractes.
L’art de Ràfols-Casamada és una visió poètica de la realitat on les formes i l’espai creen tensions que aconsegueixen introduir l‘espectador en el seu univers simbòlic i oníric.
Llicenciada en arquitectura per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (UPC) i graduada en escultura per l’Escola Massana, l’obra de Stella Rahola reformula, a través d’un continu estudi de tècniques, la resistència i els límits de materials tan mal•leables i sensibles com són la porcellana i el vidre. D’aquesta manera, a través de l’exploració, les seves peces es converteixen en construccions que transmuten en els límits del que és forma i el que no, dispersant-se en l’aire i adquirint volums que els fan cobrar una nova vida. La resistència cercada es rebel•la, doncs, en forma d’eclosió, com si l’objecte resultant quedés suspès en l’aire en un intent d’immortalitzar com una imatge congelada, el zenit de la seva bellesa absoluta i per tant manifestant-se en un punt d’equilibri total.
Des d’uns inicis figuratius, la seva obra se circumscriu en la versatilitat de rigorosos i imaginatius recursos visuals. Grans pintures sobre tauler, escultures de fusta i de bronze, peces de marqueteria agosarades i perfectes, dibuixos, collages i gravats... són una crítica al·legòrica de l’individu, la societat i el món circumdant. Composicions que contaminades per la metafísica, la mística i el simbolisme van més enllà dels plantejaments tradicionals. Jocs visuals entre el món real i el món imaginari, on l’equilibri entre formes fràgils o impossibles creen òptiques il·lusòries de profunditat en espais plans.
Enginyer industrial, la passió de Rebollo per l’art es va manifestar des de la infància. Arribat a l’edat adulta, decideix marxar al Regne Unit per a dur a terme un curs de pintura al Loughborough Arts Centre on es centra en la pintura de paisatges campestres. D’aquesta manera, començà una relació entre pintura i natura que Rebollo ha anat plasmant al llarg de la seva carrera.
Així, doncs, la seva pintura es manifesta matèrica, plena de colors i textures que, tot i la seva abstracció, cobren vida de manera pausada i reposada, seguint i respectant el ritme dels recursos naturals i defugint de l’agitació industrial per a endinsar-se en boscos i fons marins, contorns amagats del paisatge mediterrani que envolten les seves vivències.
L’escultura de SIS destaca pel resultat sinuós i harmònic dels materials amb què treballa: fusta, pedra i, ara, llum, element electrònic que dóna nous relleus i ambients al resultat i conceptualització de l’obra, així com per la monumentalitat de les dimensions, i situen algunes de les seves escultures a la via pública. A través d’aquests materials explora les formes de la natura, que redueix a la mínima expressió per via de l’abstracció i la geometrització, extraient la bellesa amagada dels racons més abruptes, consolidant la puresa de la forma i endinsant-nos en paratges inquietants i màgics, com grutes marines o espessos boscos.
Artista polifacètic, fusiona diversos recursos tècnics per tal de tractar la fotografia no només com a element gràfic testimonial, sinó com a objecte, o gairebé com a presència espectral, que proporciona a l’espectador l’oportunitat de trobar els matisos que fan de la imatge un reflex viu que transpira més enllà del paper fotogràfic on ha quedat atrapada, i estimula l’efecte de memòria i nostàlgia, molt lligades aquest cop al nostre present més immediat.
James Rexroad va iniciar la seva carrera com a fotoperiodista en un diari de Portland, a Oregon. Abans havia estat treballant en una botiga de llibres, reducte que li va aportar fructífers coneixements de fotografia. Va ser a través d’aquest espontani autoaprenentatge quan Rexroad va decidir dedicar-s’hi i convertir-se en fotògraf professional.
La seva fotografia, tant en blanc i negre com en color, se centra en la focalització dels punts més dramàtics de l’escena, de manera que, ja sigui un paisatge o bé un retrat el que està apuntant amb l’objectiu, la instantània final ens evoqui una sensació aclaparadora i harmònica, resultat de captar tant la realitat com la poètica de l’entorn que l’envolta. El seu treball s’ha pogut veure en publicacions com el New York Times, la revista Life o l’Outdoors Magazine, entre d’altres.
