Pintor autodidacte que completà la seva formació amb estudis de disseny gràfic i d’arts aplicades. Els paisatges, les arquitectures urbanes, les grans ciutats, els gratacels i les panoràmiques, que sovint es confonen amb imatges de la realitat, li permeten crear un joc de perspectives, llum i color a mig camí entre l’impressionisme i l’art del còmic. En un intent de transgredir la forma, l’artista intenta apropar-se a l’espectador per mitjà de les percepcions -els sorolls, les atmosferes o la fugacitat-, que arriben a transmutar la naturalesa dels cossos i que confereixen una nova panoràmica circumstancial.
Pintor, videocreador i fotògraf que ha col•laborat a la televisió gràcies a les seves creacions originals en un programa infantil anomenat Una mà de contes.
A primera vista, les teles del pintor barceloní ens transporten cap a un univers oníric i fantasiós, de llenguatge sobri i sintètic. Tanmateix, l’artista s’aproxima a la concepció dels grans mestres, com Rothko o Miró, que aposten per un vessant artístic més transgressor, amb el desig immens de generar una reflexió intrínseca.
Xavier Puigmartí, a través d’una anàlisi metòdica, mina l’epidermis formal per copsar l’essència vertadera, la idea que palpita en la matèria.
Tot i que va néixer a Sabadell, Joan Pujol estudià i es formà al Canadà en la disciplina pictòrica. Els protagonistes de les seves natures mortes, gènere que ocupa gairebé tota la seva producció, són elements de la vida ordinària: diaris, bosses de plàstic, cartrons..., que amb una gran habilitat tècnica proporcionen a l’espectador una informació visual amb una voluntat d’anar més enllà de la representació formal i de desvelar les propietats emocionals i poètiques ocultes sota la simple quotidianitat.
Escenes d’interiors, paisatges imaginaris, figures femenines i natures mortes de tonalitat vivaç s’entremesclen poèticament i embolcallen les creacions de l’artista d’una atmosfera plàcida, idíl•lica i eterna.
Després d’una estada estrepitosa a l’escola Massana, complementa la seva formació a París, on celebra la seva primera exposició. A mitjan dels anys setanta i seduït per la puresa del paisatge empordanès tenyeix la seva obra de llum sota una extensa gamma de gradacions cromàtiques.
Artista multidisciplinari que treballa la pintura i l’escultura sota la influència d’uns conceptes que, reforçats pels colors, les textures i la gestualitat, parlen de la vida i de la terra.
Instruït en pintura a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi, l’any 1984 va guanyar el Premi de pintura Amics de les Arts de Terrassa. Les seves obres gaudeixen d’un prestigi tant nacional com internacional.
Floreal
Perpinyà, Francia, 1946 - 1997
Nascut a l’exili, va esdevenir un artista compromès amb les tendències anarquistes. El treball de Floreal Radresa com a eina de reclam enfront les injustícies sociopolítiques, adopta un realisme crític i de rebuig impetuós per mitjà de figures turmentades i que es retorcen entre les seves pròpies misèries. Fa ús d’una pinzellada ràpida, vertiginosa i de cromatisme enèrgic i virulent.
Després d’una primera etapa cubista d’inspiració figurativa i en un lent procés de síntesi el seu treball evoluciona cap a l’abstracció. A principis de la dècada dels setanta i coincidint amb l’aparició dels seus primers collages, la seva obra arriba a la màxima simplificació del cromatisme caracteritzada per un predomini dels blancs. Influït per Mondrian i Rothko, les teles produïdes entre els anys 1959 i 1963 són les que li atorguen la identificació pròpia dins de les tendències més abstractes.
L’art de Ràfols-Casamada és una visió poètica de la realitat on les formes i l’espai creen tensions que aconsegueixen introduir l‘espectador en el seu univers simbòlic i oníric.
Llicenciada en arquitectura per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (UPC) i graduada en escultura per l’Escola Massana, l’obra de Stella Rahola reformula, a través d’un continu estudi de tècniques, la resistència i els límits de materials tan mal•leables i sensibles com són la porcellana i el vidre. D’aquesta manera, a través de l’exploració, les seves peces es converteixen en construccions que transmuten en els límits del que és forma i el que no, dispersant-se en l’aire i adquirint volums que els fan cobrar una nova vida. La resistència cercada es rebel•la, doncs, en forma d’eclosió, com si l’objecte resultant quedés suspès en l’aire en un intent d’immortalitzar com una imatge congelada, el zenit de la seva bellesa absoluta i per tant manifestant-se en un punt d’equilibri total.
