És un dels escultors més rellevants en el panorama nacional i internacional. El seu treball es caracteritza per la conjugació d’elements oposats, que a través de la diversitat de materials com la resina de poliester, el ferro o l’aigua arriben a copsar el concepte de l’obra. L’eix conductor del seu treball se centra en la dimensió de l’home i la seva relació amb l’entorn. Entre les seves exposicions realitzades, cal destacar la retrospectiva que li va dedicar el Museu Nacional Centre de Art Reina Sofia, l’any 2000, els encàrrecs arreu del món d’escultura pública i les escenografies per a òperes i creacions teatrals com les de La Fura dels Baus.
La seva formació parteix de l’abstracció de l’escola alemanya de Düsseldorf, amb personalitats com ara Polke i Richter. No obstant això, les seves representacions són el mimetisme d’una profunda estimulació de l’obra de Kline, del lirisme quasi dramàtic de Rothko i alhora fidel reflex de les idees romàntiques de Friedrich i Turner. Entorn a l’eix central del paisatge, lloc idoni de meditació, l’essència és alliberada de la seva carcassa decorativa. Joc de veladures, abstracció, accidents plàstics, imatges desenfocades i difuminades, manifesten la doble vessant de l’artista: constructor minuciós d’una acurada tècnica i deconstructor de la mateixa pintura.
Fotògraf, publicista i restaurador. Influït des dels seus inicis pel Grup Dau la Set, concep imatges enigmàtiques, fugint de l’anècdota i de l’obvietat social per mitjà del doble joc: ficció-realitat, llum-ombra. Engendra històries quotidianes i contemporànies: retrats de belles models, tauromàquies i arquitectures de Barcelona i dels seus habitants; imatges que sota una clara voluntat experimental, immortalitzen i alhora vivifiquen un temps, un espai i un instant. Ha estat guardonat amb la Medalla d’Or al Mèrit Artístic de l’Ajuntament de Barcelona i guanyador del Premi Nacional d’Arts Plàstiques i de la Creu de Sant Jordi 1999 de la Generalitat de Catalunya.
La constant recerca d’un magisme impregnat del pensament psicoanalític de Freud, enquadra Joan Ponç com un dels grans representants nacionals del corrent surrealista. Arran de la seva amistat amb Josep Vicenç Foix i Joan Brossa els seus inicis són reflex d’un primitivisme esquemàtic on cohabiten figures antropomorfes i vegetals que ens transporten al món fantasiós dels somnis i del seu subconscient. Pintor fundador de la primera revista d’avantguarda Algol i del Grup Dau al Set juntament amb Modest Cuixart, Antoni Tàpies, Joan Josep Tharrats, Joan Brossa, Arnau Puig i del crític Juan Eduardo Cirlot. L’any 1965 és guardonat amb el gran Premi de Dibuix en la VII Biennal de Sao Paulo per la seva sèrie Suite pájaros.
Espe Pons s'especialitza en fotografia de reportatge i artística i la seva activitat professional es mou entre la fotografia realitzada per encàrrec i la seva creació personal. Des d’una mirada estàtica, la seva producció obre camins cap a la reflexió interior i l’evocació de la memòria a partir d’un tractament gairebé documental dels llocs que retrata. Els seus paisatges o espais, on rares vegades hi trobem la figura humana, traspuen silenci i condensen alhora un seguit d’emocions que fan present, des de l’absència, l’ésser humà. Aquest joc d’absència-presència es fa palès també en l’interès de l’artista per la memòria històrica, que l’ha portada a fer aflorar amb la càmera fets que la història havia esborrat.
Tot i que parteixen d’un especial interès per l’entorn, les fotografies de Lisette Pons no prenen la distància documental sinó que busquen ser el testimoni de sensacions i vivències de l’artista. Així, esdevenen un fragment de la memòria i d’allò que perdura després del contacte amb el món.
El blanc i negre i el procés d’investigació al laboratori doten el resultat final d’una certa abstracció que afegeix un fort component emotiu a les fotografies. En una època com l’actual en què la imatge fotogràfica és abundant i constantment comunicativa, l’artista proposa unes fotografies silencioses que permeten reflexionar sobre l’existència i el comportament humà.
