Amb motiu del COVID-19, els museus de la Fundació Vila Casas romandran tancats al públic fins a nou avís.
Fotògraf, publicista i restaurador. Influït des dels seus inicis pel Grup Dau la Set, concep imatges enigmàtiques, fugint de l’anècdota i de l’obvietat social per mitjà del doble joc: ficció-realitat, llum-ombra. Engendra històries quotidianes i contemporànies: retrats de belles models, tauromàquies i arquitectures de Barcelona i dels seus habitants; imatges que sota una clara voluntat experimental, immortalitzen i alhora vivifiquen un temps, un espai i un instant. Ha estat guardonat amb la Medalla d’Or al Mèrit Artístic de l’Ajuntament de Barcelona i guanyador del Premi Nacional d’Arts Plàstiques i de la Creu de Sant Jordi 1999 de la Generalitat de Catalunya.
La constant recerca d’un magisme impregnat del pensament psicoanalític de Freud, enquadra Joan Ponç com un dels grans representants nacionals del corrent surrealista. Arran de la seva amistat amb Josep Vicenç Foix i Joan Brossa els seus inicis són reflex d’un primitivisme esquemàtic on cohabiten figures antropomorfes i vegetals que ens transporten al món fantasiós dels somnis i del seu subconscient. Pintor fundador de la primera revista d’avantguarda Algol i del Grup Dau al Set juntament amb Modest Cuixart, Antoni Tàpies, Joan Josep Tharrats, Joan Brossa, Arnau Puig i del crític Juan Eduardo Cirlot. L’any 1965 és guardonat amb el gran Premi de Dibuix en la VII Biennal de Sao Paulo per la seva sèrie Suite pájaros.
Espe Pons s'especialitza en fotografia de reportatge i artística i la seva activitat professional es mou entre la fotografia realitzada per encàrrec i la seva creació personal. Des d’una mirada estàtica, la seva producció obre camins cap a la reflexió interior i l’evocació de la memòria a partir d’un tractament gairebé documental dels llocs que retrata. Els seus paisatges o espais, on rares vegades hi trobem la figura humana, traspuen silenci i condensen alhora un seguit d’emocions que fan present, des de l’absència, l’ésser humà. Aquest joc d’absència-presència es fa palès també en l’interès de l’artista per la memòria històrica, que l’ha portada a fer aflorar amb la càmera fets que la història havia esborrat.
Tot i que parteixen d’un especial interès per l’entorn, les fotografies de Lisette Pons no prenen la distància documental sinó que busquen ser el testimoni de sensacions i vivències de l’artista. Així, esdevenen un fragment de la memòria i d’allò que perdura després del contacte amb el món.
El blanc i negre i el procés d’investigació al laboratori doten el resultat final d’una certa abstracció que afegeix un fort component emotiu a les fotografies. En una època com l’actual en què la imatge fotogràfica és abundant i constantment comunicativa, l’artista proposa unes fotografies silencioses que permeten reflexionar sobre l’existència i el comportament humà.
Artista multidisciplinària, Alexandra Porta ha realitzat la seva formació artística a la Facultat de Belles Arts de Barcelona i a l’Escola Industrial de Fotografia. De la pluralitat de recursos i la convivència amb d’altres cultures del marc mediterrani (realitzant llargues estades a Tessalònica i a Istanbul) ha esdevingut una obra de caràcter intimista, on la diversitat es troba en l’ànima dels processos quotidians, no en la superficialitat de les accions que els creen. D’aquesta manera, tant en escultura com en fotografia, les seves creacions se’ns suggereixen poroses, plenes d’aire i espai, elements necessaris per a dur a terme la reflexió sobre quina és la vertadera frontera de la nostra percepció visual i de l’experiència que aquestes qüestions imperceptibles a primer cop d’ull ens aporten.
Va ser dibuixant, aquarel·lista, gravador i pintor. Va estudiar a Alemanya i França, on va treballar il·lustrant algunes de les revistes més reconegudes del moment, com Vogue. En casar-se es va establir a Barcelona, on va treballar com a estampador a la botiga familiar, tot i que mai no va abandonar la seva passió pel dibuix. Durant els anys 40 i 50 els seus dibuixos assoliren ressò amb la celebració de diferents exposicions, encara que la seva ingent tasca no ha rebut mai el reconeixement que mereixeria.
