Pintor que estructura i erigeix superposicions cromàtiques d’abstracció geomètrica. Sota la repetició seqüencial s’hi amaga una voluntat expressa de rompre l’ordre sense cercar referents en la realitat. Paisatges de la imaginació, espais determinats per la llum, el color i l’alternança de franges verticals i horitzontals. Pràctica que invoca el joc òptic de l’Op Art i l’art cinètic sorgits en la dècada dels seixanta. Igual que Daniel Buren i Sean Scully, fa una reflexió sobre la forma, la textura i el color.
L’obra fotogràfica de Lluïsa Petit neix de la conjunció dels coneixements dels mons de la publicitat i de l’art. Filla de pare publicista, ha estat directora de fotografia de diverses agències publicitàries. Especialitzada en l’àmbit de la moda i dels retrats ha elaborat campanyes publicitàries per a grans multinacionals. Dins del fons fotogràfic de la Fundació Vila Casas es troben les 52 imatges del Livro de Retratos, que es va presentar a Sao Paulo l’any 1993 després de recórrer diferents ciutats brasileres. Fa temps que ha establert la seva residència a Girona des d’on du a terme nombrosos projectes expositius. També ha editat diversos llibres de fotografies protagonitzades per la figura femenina.
Des dels anys seixanta és representant d’algunes de les principals escoles avantguardistes i experimentals de l’art català. La seva obra combina diferents disciplines com ara el cinema, la literatura i la fotografia fins a apropiar-se d’un llenguatge de síntesi i d’integritat híbrida. Desvinculat de tota corrent realista, l’artista s’endinsa dins dels límits de la imatge en un univers fantasmagòric i angoixant on la realitat se’ns presenta transvestida, mutilada i fraccionada en espai i temps. De la confrontació entre la bellesa i la perversitat esdevé un art de dualitats on rere tota realitat s’hi amaga l’estranyesa, la inseguretat i l’horror.
Pintor d’olis de gran format que en els darrers anys aposta per la utilització de les noves tecnologies, com ara el vídeo, per evocar de manera més directa i personal les seves inquietuds. En els seus dibuixos presenta personatges i escenaris en situacions efímeres obrint un punt de fuga cap a la ficció i les contradiccions de l’ésser humà. Les relacions humanes que es ramifiquen en el desig, l’aïllament o la degradació del gènere humà així com la seva personal visió de la bellesa i la solitud són els conceptes bàsics de tot el seu treball.
Nascut en una família d’artistes, Antoni Pitxot començà la seva formació artística de la mà de Juan Núñez Fernández a Sant Sebastià. L’any 1964 decideix instal·lar-se definitivament a Cadaqués, lloc on sorgirà la seva empremta pictòrica. També serà en aquesta localitat on forjarà una forta amistat amb Salvador Dalí, amb qui establirà una complicitat profunda. Serà el mateix Pitxot qui ajudarà Dalí en la realització del Teatre-Museu Dalí. La seva pintura està marcada pel paisatge que evoca la Mediterrània a Cadaqués. D’aquesta aroma, en sorgeixen formes antropomòrfiques de les roques que dibuixa i pinta amb una factura pròpia influenciada pels grans manieristes italians i el surrealisme, i que atorguen al conjunt pictòric quelcom d’al·legòric i mitològic, creant una atmosfera conjunta amb la tradició de la terra on es vincula el seu treball. Tant per la seva tasca artística com per la faceta promotora de les arts i la cultura del nostre país, Antoni Pitxot ha rebut el reconeixement de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi així com la Medalla d’Or al Mèrit de les Belles Arts atorgada per Joan Carles I.
El 1945 va quedar orfe i fou acollit, junt amb el seu germà, a casa d’uns parents de Girona, on va descobrir la seva vocació per l’art. El 1950 va ingressar a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona i durant els anys posteriors va prolongar la seva formació: va estudiar perspectiva i composició al SARC i es va formar a l’Escola d’Arts Sumptuàries Massana. El 1963 va fer un viatge d’estudis a França, on va conèixer les tendències artístiques del moment, i va completar aquesta experiència amb un estudi aprofundit dels grans museus de l’Estat espanyol. El 1957 s’incorporà al grup abstracte Síntesis, i a partir dels anys seixanta la seva carrera va començar a enlairar-se amb la participació en nombroses exposicions tant individuals com col·lectives. La salut feble d’aquest poeta i artista plàstic va condicionar la seva manera d’entendre no sols la vida sinó també l’art. Malgrat tot, el gran pessimisme dels primers anys es convertiria, després de conèixer la seva esposa Maria Ardanuy, en una certa ironia i un cert sentit de l’humor que el van dur a relativitzar la seva situació i a viure el present amb una gran intensitat.
Més enllà de l’emmirallament de les geometries utòpiques i d’uns personatges sense fisonomia i d’aspecte seriat, les imatges de l’artista Jordi Pintó ens fan viatjar cap a escenografies màgiques de colors vius que oculten un univers personal i meditat. La nostra mirada topa amb unes grans carpes de tela que, com en un circ, contenen multitud de simbologies heterogènies -l’estel representa el microcosmos i les energies internes, mentre que el cor simbolitza els sentiments vertaders- sota un llenguatge personal i intransferible, de manera que amalgamen la il•lustració infantil, el cubisme i la pintura metafísica.
