Artista multidisciplinari que estableix una connexió entre l’element adquirit de la terra i la seva transformació com a resultat d’una manipulació. El material ha de posseir quelcom d’ancestral, de tectònic, fent al·lusió al temps: coure, plom, pedra i fòssils. La fragilitat de l’existència, el temps fugisser, la vida i la mort, són constant en la seva obra. Allò que és pictòric i el que no ho és es troba sota el mateix concepte, per mitjà d’ objectes quotidians que assimilen una nova funcionalitat de caire estètic. S’identifica com a fill de l’art pobre, de Luciano Fabro, de Merz o Kounellis, i fins i tot de Tàpies.
Durant vuit anys va combinar la seva vocació de fotògraf amb l’especialització en Màrqueting, però no és fins l’any 2000 que decideix dedicar-se exclusivament a la fotografia. La fotografia és una manera d’explicar històries que reflecteixen la intimitat i la quotidianitat. El seu treball ha estat objecte de nombroses publicacions i reportatges televisius a França i Espanya. L’any 2006 guanyà el prestigiós Tercer Premi Prix Photo du Jeu de Paume 2006.
Artista que es caracteritza per una pintura de traç ràpid i un equilibri perfecte del cromatisme. Perico Pastor narra històries que no són solament unidireccionals, sinó que invoquen la participació activa de l’observador que és qui n’elabora les seqüències. Preferentment se cenyeix al color negre propi de l’escriptura i copsa fragments de l’anonimat com porcions de diaris íntims i personals. Gestos d’una aparença senzilla que, alhora, contenen infinitud d’experiències on l’espectador deixa fruir la imaginació per anar més enllà de la forma. Esquitxos i degotalls de pintura que amb una vida pròpia untada de dolçor i lirisme són part fonamental d’un macrocosmos meditat.
La seva primera exposició fou, quan tot just tenia vint anys, a l’Ateneu Barcelonès. Des de llavors, ha dut a terme una sòlida trajectòria en la qual ha combinat diversos llenguatges que van des de la fotografia fins a la performance, sense oblidar el treball amb tot tipus d’objets trouvés de diversa procedència. Les seves composicions són una amalgama de l’art pop, l’art pobre amb objectes surrealistes, dins d’un conceptualisme que per mitjà de l’assemblage de souvenirs ens evoquen un diminut planeta al•legòric, poètic i encolat de sarcasme. Una de les poètiques més singulars i sofisticades de l’art contemporani català i espanyol d’aquests últims cinquanta anys.
Instruïda a la facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona i en una aposta per l’escultura conceptual, Ester Pedescoll concep unes obres que a mode de cuirassa protegeixen l’home de les adversitats i de les agressions externes que s’escolen de forma imperceptible dins del propi ésser. Bàsicament fetes en fusta o ferro i de forma circular amb estrats superposats, les seves peces adopten l’aparença d’un embolcall sòlid i protector, tot i tenir un aspecte desafiant i amenaçador. També ha fet algunes peces d’orfebreria. Va ser finalista del Premi d’Escultura Contemporània de Palafrugell, organitzat per la Fundació Vila Casas.
Pintor i escultor que modela el ferro policromat. S’inscriu dins d’un estil surrealista d’arrel picassiana en què la dona és la protagonista. Dona de cos volumètric i embolcallada d’una identitat iconogràfica : ocells-sageta, gossos, palmeres, síndries i magranes, fruits rodons i sucosos, símbols de la sexualitat femenina, i alhora al•legories de la fertilitat. Algunes composicions ens recorden els jeroglífics i reforcen el sentit místic de la seva pintura. L’ús del vermell es contraposa a l’austeritat característica de la seva obra. Els tons suaus i les ombres donen relleu a unes figures que es mouen dins d’una planimetria primitiva i suggerent.
La seva tasca en el camp del disseny gràfic va assentar algunes de les bases de la modernitat gràfica a Catalunya. Des del seu estudi al carrer de Tuset, va elaborar notables dissenys, com per exemple el cartell del 4t Premi de Dibuix Joan Miró de 1965 o l’alfabet Galaxy l’any 1964. En el seu treball escultòric, va fer el pas de la planimetria a la tridimensionalitat, amb la creació de peces de sobretaula, basculants i desmuntables, elaborades amb materials senzills, un món versàtil que Pedragosa va anomenar 'geometria opcional'.
Artista polifacètic, Agustí Penadés troba en l’escultura i la pintura les dues vies de transformació de la matèria, la qual es veu afrontada a les necessitats bàsiques i vivencials de l’univers creatiu de l’artista. Incorporant-la, arrossegant-la, manipulant-la a través del propi gest i de l’espai que ell mateix ocupa, li confereix forma en tots els sentits possibles i dóna com a resultat una topografia informalista i conceptual dels passatges de la seva ment. Una obra pura i visceral que recupera el sentit universal del contacte entre l’ésser humà i la terra més primària, on la pintura, el ferro, el carbó i la fusta, entre d’altres, són els aliats lingüístics del gran missatge cognitiu de l’artista cap al món.
Uneix-te al nostre 
