L’obra de José Luis Pascual es troba immersa en un món molt particular ja que, tot i tractar-se d’un artista autodidacte podem inserir-la dins les estètiques contemporànies: el dadaisme, amb el seu tarannà burlesc; el cubisme, en la composició plàstica; el conceptual, que accepta tots els materials per tal d’arribar a la idea; l’art sociològic, i, finalment, l’art interdisciplinari Art & Language, aquell que connectant camps de coneixement diversos pren el llenguatge com a punt de partença.
Pintor paisatgista que l’any 1914 substitueix el director Josep Berga i Boix de l’Escola de Belles Arts d’Olot. Instruït a l’acadèmia de Joan Llimona, ben prompte és seduït per la brisa càlida i renovadora de l’escola francesa de Barbizon i de l’artista Corot. Dins d’una producció copiosa predominen els paisatges bucòlics i pintorescs que evoquen l’espectador a una vida rural positivada en terres catalanes. Sota una concepció natural i objectiva, una tècnica precisa de rics cromatismes i alguns trets avantguardistes provinents del puntillisme neoimpressionista, representa de forma exquisida un seguit de costums i successos anecdòtics de la cultura del país.
Dins del corrent avantguardista, la seva obra se situa entre la pintura matèrica d’Antoni Tàpies, les formes geomètriques de Sean Scully, o les seriacions d’Hernández Pijoan. Pintora, gravadora i escultora que fa ús d’acrílics, sorra, pols de marbre o granit, llapis..., i on predomina un món subtil i plomís. Experimenta amb quadres i cubs, collages frottages i sinteritzacions que ennobleixen formes no figuratives, de sobrietat contrastada, mesura, serenor i d‘originalitat personal.
Va estudiar fotografia a l’escola Grisart de Barcelona i des de l’any 1990 es dedica a la fotografia de manera professional en àmbits com l’arquitectura, la gastronomia, la publicitat i el reportatge. Les seves fotografies han aparegut en diverses revistes especialitzades i suplements, així com en diferents publicacions de caire cultural i artístic. Ha posat imatge també a projectes publicitaris institucionals i ha col·laborat en diferents projectes editorials.
Artista multidisciplinari que estableix una connexió entre l’element adquirit de la terra i la seva transformació com a resultat d’una manipulació. El material ha de posseir quelcom d’ancestral, de tectònic, fent al·lusió al temps: coure, plom, pedra i fòssils. La fragilitat de l’existència, el temps fugisser, la vida i la mort, són constant en la seva obra. Allò que és pictòric i el que no ho és es troba sota el mateix concepte, per mitjà d’ objectes quotidians que assimilen una nova funcionalitat de caire estètic. S’identifica com a fill de l’art pobre, de Luciano Fabro, de Merz o Kounellis, i fins i tot de Tàpies.
Durant vuit anys va combinar la seva vocació de fotògraf amb l’especialització en Màrqueting, però no és fins l’any 2000 que decideix dedicar-se exclusivament a la fotografia. La fotografia és una manera d’explicar històries que reflecteixen la intimitat i la quotidianitat. El seu treball ha estat objecte de nombroses publicacions i reportatges televisius a França i Espanya. L’any 2006 guanyà el prestigiós Tercer Premi Prix Photo du Jeu de Paume 2006.
Uneix-te al nostre 
