Noemí Palacios fou una de les finalistes del premi d’escultura de la Fundació Vila Casas. El seu treball es caracteritza per la recerca d’unes formes que s’oculten entre la naturalesa més virginal i pura. Per mitjà d’un estudi meticulós sobre el volum i el bloc petri, ens revela les propietats inherents a la massa, alhora que immortalitza tots aquells sentiments continguts que expressa amb fermesa i força a través de cadascuna de les seves peces. El resultat final és el d’unes construccions lliscants, tènues i sinuoses que mantenen paral•lelismes estètics amb l’escultura de Brancusi, Henry Moore o Mariano Andrés Vilella -mentor de l’artista i amb qui col•labora en l’actualitat.
L’obra del pintor Jordi Pallarès se circumscriu dins l’expressionisme abstracte i simbolista. La realitat no és estàtica, sinó en constant mutació i moviment. Les seves creacions matèriques i enèrgiques són pura cinètica i repten la llei de la gravetat. Abisme entre el Tot i el No-res, absència i presència que ens evoca l’origen primigeni on l’ésser endut i engolit pel buit s’inicia en un camí sense retorn. Línies corbes i eternament entrellaçades, remolins i espirals que ens projecten cap a l’infinit i el misteri de la creació.
L’obra de José Luis Pascual es troba immersa en un món molt particular ja que, tot i tractar-se d’un artista autodidacte podem inserir-la dins les estètiques contemporànies: el dadaisme, amb el seu tarannà burlesc; el cubisme, en la composició plàstica; el conceptual, que accepta tots els materials per tal d’arribar a la idea; l’art sociològic, i, finalment, l’art interdisciplinari Art & Language, aquell que connectant camps de coneixement diversos pren el llenguatge com a punt de partença.
Pintor paisatgista que l’any 1914 substitueix el director Josep Berga i Boix de l’Escola de Belles Arts d’Olot. Instruït a l’acadèmia de Joan Llimona, ben prompte és seduït per la brisa càlida i renovadora de l’escola francesa de Barbizon i de l’artista Corot. Dins d’una producció copiosa predominen els paisatges bucòlics i pintorescs que evoquen l’espectador a una vida rural positivada en terres catalanes. Sota una concepció natural i objectiva, una tècnica precisa de rics cromatismes i alguns trets avantguardistes provinents del puntillisme neoimpressionista, representa de forma exquisida un seguit de costums i successos anecdòtics de la cultura del país.
Dins del corrent avantguardista, la seva obra se situa entre la pintura matèrica d’Antoni Tàpies, les formes geomètriques de Sean Scully, o les seriacions d’Hernández Pijoan. Pintora, gravadora i escultora que fa ús d’acrílics, sorra, pols de marbre o granit, llapis..., i on predomina un món subtil i plomís. Experimenta amb quadres i cubs, collages frottages i sinteritzacions que ennobleixen formes no figuratives, de sobrietat contrastada, mesura, serenor i d‘originalitat personal.
Va estudiar fotografia a l’escola Grisart de Barcelona i des de l’any 1990 es dedica a la fotografia de manera professional en àmbits com l’arquitectura, la gastronomia, la publicitat i el reportatge. Les seves fotografies han aparegut en diverses revistes especialitzades i suplements, així com en diferents publicacions de caire cultural i artístic. Ha posat imatge també a projectes publicitaris institucionals i ha col·laborat en diferents projectes editorials.
Uneix-te al nostre 
