La col·lecció

Raimon Ollé ha sabut elaborar un llenguatge estètic tant en la disciplina escultòrica com en la joieria. Iniciat en el món de l’orfebreria de ben jove, va renovar l’ancestral ofici del disseny de joies en construir formes i volums que es juxtaposaven amb el món escultòric. Al llarg dels anys tendeix a fer veritables obres escultòriques, moltes de les quals germinen de joies dissenyades amb anterioritat. Lluny de preceptes simbòlics o conceptuals, les seves peces solament tenen un objectiu clar: el gaudi de la bellesa.

De Morandi adquireix el minimalisme, de Rothko l’espai de colors irreals i d’Anish Kapoor, l’ús del color que encén i enlluerna tot allò matèric, opac i terrós. Els seus quadres són parcel•les silencioses on sense la presència humana, són l’ hàbitat de cactus, plantes trepadores, flors, recipients i embolcalls cònics que semblen levitar per damunt la tela. Composicions metarealistes i abstracció d’objectes nítids que ens evoquen un univers de sentiments i emocions contradictòries.

Seduïda per la disciplina escultòrica, Ana Teresa Ortega s’ha consolidat en el camp de la fotografia sense deixar de banda la instal•lació i les anomenades fotoescultures. Unes composicions que li serveixen per a reflexionar entorn la memòria dels fets històrics, l’oblit i el pes de la paraula dins d’una societat que s’emmiralla en uns espais deshabitats, desolats, silenciosos i que, oblidats del circuit històric, ens arrosseguen cap a la incertesa i la confusió d’una identitat ofegada pel tità publicitari. El degoteig constant d’oci, opulència i acumulació s’escola per les vertaderes entranyes d’unes imatges que ens mostren a través de l’absència una existència buida de qualsevol sentit. També desenvolupa una important tasca docent a la facultat de Belles Arts de la Universitat de València.

Pintor influït per Bonnard i els artistes del moviment francès Nabis de finals del segle XIX. La seva obra de gran sensibilitat es caracteritza per la juxtaposició de colors purs, la meditada depuració lineal i una manipulació poètica de la perspectiva i les línies compositives. En els seus darrers anys, predominen dins del seu repertori, temes de jardí, interiors domèstics i natures mortes; el tractament sintetitzat del color i els contrastos lumínics i harmònics de tonalitats càlides i fredes, atorguen al seu art solemnitat i exquisidesa dins el panorama artístic català contemporani.

Mangot (Montserrat Padrós Mangot) va néixer pintora: tot i haver estudiat Magisteri i haver-s’hi dedicat durant uns anys, explica que la seva veritable vocació va ser sempre la pintura. L’any 1970 va ingressar a l’Escola Massana i el 1976 es va graduar en tècniques de pintura mural a l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona. Des d’aquells anys setanta Mangot ha generat una gran quantitat d’obres, que s’han exposat tant en l’àmbit nacional com en l’internacional. La seva pintura, de trets formals propers a l’expressionisme i l’impressionisme, es caracteritza per una paleta acolorida i expressiva i per una pinzellada solta, que dona forma a les figures sense que aquestes necessitin la línia per esdevenir-se. A les seves obres hi trobem principalment paisatges urbans i marítims que ens remeten a la vibrant llum mediterrània. Pel que fa al retrat, Mangot cerca l’essència, la veritat del retratat; en definitiva, plasmar-ne l’ànima.

Dins dels seus projectes no interessa l’inici o el final, sinó l’interval. Un cop analitzada la imatge fixa o en moviment, pretén descobrir-nos cóm construïm les nostres vides en un triangle composat d’allò real, fictici i el criteri o distància, que un cop interpretades dotem de sentit. En la dicotomia realitat-falsetat és on escindeix i congela l’acció en el temps, per així, mitjançant la reiteració, transmutar el seu significat metafòric. Preserva una estètica que custodia la imatge i les formes en delicades relacions entre el fons i la figura, si és necessari, en diferents pantalles de projecció que ens ajuden a veure més enllà d’elles mateixes. La seva obra s’exposa internacionalment en diferents sales d’institucions públiques i privades.

Noemí Palacios fou una de les finalistes del premi d’escultura de la Fundació Vila Casas. El seu treball es caracteritza per la recerca d’unes formes que s’oculten entre la naturalesa més virginal i pura. Per mitjà d’un estudi meticulós sobre el volum i el bloc petri, ens revela les propietats inherents a la massa, alhora que immortalitza tots aquells sentiments continguts que expressa amb fermesa i força a través de cadascuna de les seves peces. El resultat final és el d’unes construccions lliscants, tènues i sinuoses que mantenen paral•lelismes estètics amb l’escultura de Brancusi, Henry Moore o Mariano Andrés Vilella -mentor de l’artista i amb qui col•labora en l’actualitat.