Influït per un entorn de ceramistes, l’argila modelada per les seves mans esdevé escultura, objecte artístic. No obstant això, al poc temps crearà obres que plantegen interrogants i que van més enllà de la pura materialitat. Pont de diàleg entre l’artista i l’artesà, dota el fang d’una prehistòria contemporània. Noguera ens convida a fer un viatge cap a l’essència de les coses mitjançant un procés experimental, per tal que prenguem consciència de la dimensió universal de l’ús dels objectes en contacte amb l’home. Reinventa les possibilitats expressives del fang atorgant-li noves propietats de caràcter metafòric. Treballa amb altres matèries primeres com són el ferro, l’aigua, la xocolata, la farina i diferents aliments, conreant multitud de corrents artístics que van des de l’Art conceptual fins a l’informal o el Land art.
Tria la tridimensionalitat i els procediments de la imatge per esdevenir, ben aviat, una artista visual que no defuig cap tècnica ni material i d’aquesta forma assoleix els seus propòsits. En les fotografies, l’autora mostra el resultat del procés d’investigació que realitza amb líquids i transparències sota la idea de reflectir el concepte de fragilitat. La fascinació per l’aigua la du a treballar amb diverses textures que juguen amb les llums i les ombres. Ha col•laborat amb poetes i crítics d’art com ara Ester Xargay i Carles Hac Mor.
Nascut en el si d’una família italiana, la intenció primera de Claude Nori era la de convertir-se en director de cinema, però els esdeveniments del 68 i el fet de traslladar-se a París, on fundà més endavant les revistes Contrejour i Camera International, van fer que se centrés en el nucli de la seva passió, la fotografia, amb la qual podia captar instantàniament la força dels moments més colpidors. Aquesta forta concentració en la puresa sensual de la imatge fa que veiem amb claredat la pulsió mediterrània que li ve d’arrel en tota la seva obra. Les escenes copsades per la seva mirada es tornen sempre amables, seductores, i el cos femení, present en la major part de les seves fotografies, es converteix en el subjecte poètic que suggereix a l’espectador la forma i l’embriaguesa del clima i el relleu de les costes a la vegada que deixa testimoni, a la manera dels fotoperiodistes, d’un temps i un estil de vida.
Escultor i escenògraf, les seves creacions han participat en àmbits com el de les arts escèniques, l’audiovisual i l’obra pública efímera o permanent. El material predilecte és la fusta, però no renuncia a treballar amb altres elements com la resina, el metall, el porexpan o l’escuma. Entre les seves obres més destacades es troben el disseny de l’attrezzo inaugural dels Jocs Olímpics de Barcelona 92 i el famós cavall de fusta Tirant lo Blanc de Calixto Bieito.
Treballa la pintura, la infografia i l’audiovisual, i centra el seu treball en la cerca de la identitat. A través de la representació de cossos anòmals, deformats o, fins i tot, monstruosos, representa la diferència, és a dir, allò que queda fora del cànon, al marge del que és més comunament acceptat com a normal. Recrea una subjectivitat desestabilitzada i impura en la qual l’altre no és quelcom extern o d’altri, sinó que forma part d’allò que constitueix l’ésser humà.
Pintora i dibuixant de realisme precís. El seu treball artístic evoluciona cap a un nova metodologia d’austeritat i primitivisme on la relació matèria-condició humana desemboca en un arrelat misticisme. El recurs de la metàfora mitològica i una constant remissió cosmològica evidencien un imperiós afany per interpretar i examinar la realitat. Composicions càlides i terroses de figures femenines disposades de manera poc ortodoxa que ens insinuen un subtil diàleg entre la dimensió microcòsmica i la macrocòsmica.
Llicenciat en història de l’art per la Universitat de Barcelona, la seva tasca com a fotògraf va començar l’any 1968 de manera autodidacta quan es va vincular amb el CIFB (Centre Internacional de Fotografia de Barcelona), la primera escola de fotografia de la ciutat comtal, contribuint, juntament amb una nova generació de fotògrafs, a la proliferació d’una mirada estètica, teoritzada i artística de la fotografia documental. D’ençà aleshores, compagina aquesta activitat amb la de professor i crític. Desenvolupant una fotografia pura molt relacionada amb l’escola alemanya dels anys 30, les temàtiques d’Olivella es centren principalment en els interiors. Així mateix, la seva concepció de l’espai i l’arquitectura l’han dut a crear grans reportatges, per tal de retratar a través de les persones que l’ocupen, la relació entre la geografia humana i la urbanística i el residu històric i cultural que d’aquesta unió en sorgeix, creant l’efecte de memòria i, per tant, una fotografia de caràcter social i col·lectiu.
