La col·lecció

Jesus Mourelo
O Saviñao, Lugo, 1957

Format de manera autodidacta, les obres de Jesús Mourelo actuen com a catarsi de les seves experiències personals on, com un llibre obert o un quadern de viatge, persones i paisatges van canviant juntament amb la seva percepció del món i on el factor comú que els unifica és la forma a través de geometries, línies, colors i textures que com a palimpsests recullen les capes de la seva experiència, transportant-nos l’essència, el rastre i el residu d’una memòria concreta.

Andrés Moya
Tomelloso, Ciudad Real, 1964

Val a dir que les seves pintures a l’oli adquireixen un aspecte d’aquarel•la per mitjà d’unes tonalitats intenses i d’uns traços diluïts que emfatitzen l’arrelament i la corrosió dels cossos. L’estil aquós de la pinzellada no és fortuït, sinó que respon a una clara voluntat d’accentuar l’efimeritat matèrica. Sota una clara consciència ecològica, l’artista copsa espais naturals preservats o sotmesos al desenvolupament espontani de l’home (brossa o residus) així com la disposició d’unes natures mortes que soscaven en la realitat exterior, quotidiana i casual. Emplaçat a peu de carrer, immortalitza unes perspectives que trasllueixen naturalitat i que s’orquestren entorn d’uns objectes que esdevenen l’epicentre paisatgístic en al•lusió a un temps emancipat de la representació. En definitiva, unes composicions que estableixen un diàleg retòric entre la mutació escènica i l’experimentació artística.

Aurelia Muñoz
Barcelona, 1926 - 2011

Tot i haver conreat amb èxit diverses disciplines artístiques com l’escultura, l’assemblatge o el collage, les aportacions que li han valgut el reconeixement internacional es troben vinculades al món tèxtil. Fa ús de les múltiples vessants dels teixits com a suport i element constructiu, des d’una concepció volumètrica on les ondulacions del macramé, la geometrització i el cromatisme entrellacen o fusionen organicisme amb artificiositat.

Emilio Muñoz Blanco
Bilbao, Biscaia, 1950

Inspirada en els paisatges urbans, la fotografia d’Emilio Muñoz Blanco busca aquells indrets silenciosos i solitaris que captats per la càmera es transformen, tot i que inerts, en camps visuals plens de dramatisme, escenaris que revelen a l’espectador aquella faceta invisible de la nostra història més propera.

Antoni Muntadas
Barcelona, 1942

Tot i que els seus inicis estan relacionats amb la pintura, Antonio Muntadas és considerat un dels primers artistes conceptuals de l’Estat espanyol i un dels més destacats en els primers passos de l’art multimèdia a escala internacional. Les seves obres s’enfoquen cap a l’àmbit social mostrant especial interès en els mitjans de comunicació i la cultura de masses, i com aquests es relacionen amb l’art tot utilitzant tecnologies audiovisuals com els vídeos, les fotografies i Internet. Muntadas concep les seves instal•lacions com a artefactes que poden ser activats de diferents maneres segons el context i el moment presents, així l’obra no finalitza com a procés gràcies a l’espectador que en permet la continuïtat. La seva dilatada trajectòria artística ha estat premiada en múltiples ocasions, entre les quals destaca el Premi Nacional de les Arts Plàstiques de l’any 2005.

Takahiro Murakami
Japó, 1969

Les teles de Takahiro Murakami conjuguen sobrietat formal i una extraordinària complexitat tècnica. De la conjunció d’oli i cera, el pintor japonès, a través d’unes formes geomètriques i arquetípiques, evoca el record d’arquitectures imaginàries, sota una estètica a mig camí entre l’informalisme i l’abstracció que dóna com a resultat unes obres originals de regust contemporani.

Jaume Muxart
Martorell, Barcelona, 1922 - Barcelona, 2019

L’any 1955 fundà juntament amb Marc Aleu, Modest Cuixart, Josep M. Guinovart, Antoni Tàpies i Joan Josep Tharrats el grup d’art Taüll. Durant quatre anys participà a la V Biennal de Sao Paulo, en representació d’Espanya. La seva dilatada trajectòria es caracteritza per un intent de plasmar en la pintura allò que veu el seu ull. No és tant l’intent de traslladar les coses de la realitat a la pintura, sinó inspirar-se en la mateixa realitat per assajar de convertir-la en pintura. De fet, la seva obra no busca una raó objectiva, tanmateix reflecteix a través de l’esclat del color la inquietud, l’afecte i l’angoixa que li produeix el món que l’envolta. L’any 1991 ingressà com a acadèmic a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi.

Paloma Navares
Burgos, 1947

La seva obra flueix des de la dècada dels setanta com un corrent ampli que abasta les qüestions físiques i espirituals de la condició humana. L’artista treballa l’existencialisme inherent a tot home i que concentra en la figura de la dona on es planteja de forma reiterada la situació del Jo, dels seus “instints” de supervivència i de la individualitat. Dins d’un món on la humanitat és manipulada i estandarditzada pels seus avenços científics i tecnològics, el seu art és un manifest de la fissura entre cos i ànima, visibilitat i invisibilitat, món sensible i món artificial.

Rafael Navarro
Saragossa, 1940

Rafael Navarro és un dels precursors de l’abstracció fotogràfica. L’any 1977, juntament amb Manel Esclusa, Joan Fontcuberta i Pere Formiguera funda el grup Alabern. Un any més tard és designat representant a Espanya del Consell Llatinoamericà de Fotografia. Dins la seva extensa trajectòria artística cal destacar el seu innovador tractament de la imatge a través dels “díptics”. El seu treball se centra en l’estudi del cos femení i de la incidència en els volums de la llum i de l’ombra. El cos fragmentat esdevé paisatge de la natura, les formes còncaves i sinuoses emanen erotisme i sensualitat, multiplicitat de mirades i possibilitats d’una forta càrrega poètica.