Les escultures de David Moreno esdevenen dibuixos en l’espai. Gràcies a la juxtaposició de petites varetes d’acer, Moreno traça dibuixos vigorosos que traspassen la bidimensionalitat per instal·lar-se en les tres dimensions. De l’entramat d’aquests milers de varetes en sorgeixen, quasi com per art de màgia, referències arquitectòniques d’una poètica pertorbadora, fantasmagòrica. Al llarg de la seva trajectòria Moreno ha participat en nombroses exposicions individuals i col·lectives d’àmbit nacional i internacional, en ciutats com ara Barcelona, Lisboa i Berlín. Actualment la seva obra està present a diverses col·leccions privades.
Pintor realista que retrata amb gran destresa i pulcritud urbs en procés de transformació, entorns industrials deteriorats, decadència en estat pur i estremidors paisatges perifèrics. Fa ús d’una depurada tècnica a l’oli sobre fusta que dóna a les seves representacions un aspecte envellit i mat.
Pintor i fotògraf que ha treballat per a diversos mitjans de premsa. La realitat social i política dels anys setanta fou decisiva a l’hora de decantar-se cap a la fotografia i en concret el fotoperiodisme, com a eina de denúncia dels desequilibris socials, tot i que mai va deixar de banda la pintura. L’any 1964 va produir una sèrie de papers fotogràfics “pintats” amb revelador i altres productes, tanmateix no és fins l’any 1996 quan homogeneïtza pintura i fotografia, entrellaçant ambdues disciplines sota el mateix acte creatiu.
Pintor, escultor i dibuixant d’arrelada tradició postimpressionista dins dels màxims exponents coloristes del moment: Mir, Amat, Sanvisens..., que per mitjà d’una pinzellada fàcil, espontània i refinada, retrata sovint marines o paisatges de Catalunya, Balears, París i diversos països d’Europa i els EUA. Juntament amb aquestes escenografies i panoràmiques de considerable magnitud, va conrear temes d’interior, escenes de cafè i estudis de figura, temàtiques en les quals exercitava les seves facultats cal•ligràfiques i una destresa enginyosa pel dibuix. Des de l’any 1982, comença a experimentar el volum del ferro, aconseguint resultats vitals i originals que vaticinen un apropament potencial cap a aquesta disciplina tridimensional.
Pintor i dibuixant. Germà del pintor Josep Moscardó, les seves composicions posseeixen un major sentit compositiu i colors més agressius. Representa temàtiques d’interiors, figures dins d’espais domèstics, natures mortes i temes de taller. En el transcurs de les últimes darreres dècades matisa els colors per mitjà d’una mescla de pigments primaris i complementaris, deforma els contorns i fusiona amb gracilitat color i sentiment sota una clara influència de Pierre Bonnard i dels pintors nabís com a forma subjectiva d’expressar les emocions i reflex del seu món interior.
Val a dir que les seves pintures a l’oli adquireixen un aspecte d’aquarel•la per mitjà d’unes tonalitats intenses i d’uns traços diluïts que emfatitzen l’arrelament i la corrosió dels cossos. L’estil aquós de la pinzellada no és fortuït, sinó que respon a una clara voluntat d’accentuar l’efimeritat matèrica. Sota una clara consciència ecològica, l’artista copsa espais naturals preservats o sotmesos al desenvolupament espontani de l’home (brossa o residus) així com la disposició d’unes natures mortes que soscaven en la realitat exterior, quotidiana i casual. Emplaçat a peu de carrer, immortalitza unes perspectives que trasllueixen naturalitat i que s’orquestren entorn d’uns objectes que esdevenen l’epicentre paisatgístic en al•lusió a un temps emancipat de la representació. En definitiva, unes composicions que estableixen un diàleg retòric entre la mutació escènica i l’experimentació artística.
Inspirada en els paisatges urbans, la fotografia d’Emilio Muñoz Blanco busca aquells indrets silenciosos i solitaris que captats per la càmera es transformen, tot i que inerts, en camps visuals plens de dramatisme, escenaris que revelen a l’espectador aquella faceta invisible de la nostra història més propera.
Uneix-te al nostre 
