Pintor realista que retrata amb gran destresa i pulcritud urbs en procés de transformació, entorns industrials deteriorats, decadència en estat pur i estremidors paisatges perifèrics. Fa ús d’una depurada tècnica a l’oli sobre fusta que dóna a les seves representacions un aspecte envellit i mat.
Pintor i fotògraf que ha treballat per a diversos mitjans de premsa. La realitat social i política dels anys setanta fou decisiva a l’hora de decantar-se cap a la fotografia i en concret el fotoperiodisme, com a eina de denúncia dels desequilibris socials, tot i que mai va deixar de banda la pintura. L’any 1964 va produir una sèrie de papers fotogràfics “pintats” amb revelador i altres productes, tanmateix no és fins l’any 1996 quan homogeneïtza pintura i fotografia, entrellaçant ambdues disciplines sota el mateix acte creatiu.
Pintor, escultor i dibuixant d’arrelada tradició postimpressionista dins dels màxims exponents coloristes del moment: Mir, Amat, Sanvisens..., que per mitjà d’una pinzellada fàcil, espontània i refinada, retrata sovint marines o paisatges de Catalunya, Balears, París i diversos països d’Europa i els EUA. Juntament amb aquestes escenografies i panoràmiques de considerable magnitud, va conrear temes d’interior, escenes de cafè i estudis de figura, temàtiques en les quals exercitava les seves facultats cal•ligràfiques i una destresa enginyosa pel dibuix. Des de l’any 1982, comença a experimentar el volum del ferro, aconseguint resultats vitals i originals que vaticinen un apropament potencial cap a aquesta disciplina tridimensional.
Pintor i dibuixant. Germà del pintor Josep Moscardó, les seves composicions posseeixen un major sentit compositiu i colors més agressius. Representa temàtiques d’interiors, figures dins d’espais domèstics, natures mortes i temes de taller. En el transcurs de les últimes darreres dècades matisa els colors per mitjà d’una mescla de pigments primaris i complementaris, deforma els contorns i fusiona amb gracilitat color i sentiment sota una clara influència de Pierre Bonnard i dels pintors nabís com a forma subjectiva d’expressar les emocions i reflex del seu món interior.
Val a dir que les seves pintures a l’oli adquireixen un aspecte d’aquarel•la per mitjà d’unes tonalitats intenses i d’uns traços diluïts que emfatitzen l’arrelament i la corrosió dels cossos. L’estil aquós de la pinzellada no és fortuït, sinó que respon a una clara voluntat d’accentuar l’efimeritat matèrica. Sota una clara consciència ecològica, l’artista copsa espais naturals preservats o sotmesos al desenvolupament espontani de l’home (brossa o residus) així com la disposició d’unes natures mortes que soscaven en la realitat exterior, quotidiana i casual. Emplaçat a peu de carrer, immortalitza unes perspectives que trasllueixen naturalitat i que s’orquestren entorn d’uns objectes que esdevenen l’epicentre paisatgístic en al•lusió a un temps emancipat de la representació. En definitiva, unes composicions que estableixen un diàleg retòric entre la mutació escènica i l’experimentació artística.
Inspirada en els paisatges urbans, la fotografia d’Emilio Muñoz Blanco busca aquells indrets silenciosos i solitaris que captats per la càmera es transformen, tot i que inerts, en camps visuals plens de dramatisme, escenaris que revelen a l’espectador aquella faceta invisible de la nostra història més propera.