Antoni Miralda fa una reflexió sobre les connexions entre la nutrició, la ciència i la cultura popular. Ironia i ambigüitat, gosadia i monumentalisme barroc i kitsch, provocació i lloança al mal gust imperant, devastació d’estereotips, però també immersió en els aspectes més populars i espontanis de la cultura de masses, semblen ser les coordenades per on deambula la seva trajectòria creativa. El seu art enllaça directament amb el conceptualisme i amb noms com John Cage, Nam June Paik –-precursor del videoart–- o el creador dels grans embolcalls, Christo. Artista atret per l’espectacle pastisser i gastronòmic, àdhuc les seves últimes creacions sense menjar, fan referència a objectes relacionats amb el món de l’alimentació.
És considerada una de les primeres artistes conceptuals catalanes. A principios dels anys setanta, començà a realitzar intervencions a la naturalesa, que contenien una crítica social cap al règim franquista tardà, així com un diàleg entre la mateixa natura i l’artificialitat. A finals de segle passat, i després d'un temps viatjant per Amèrica del Sud i Europa, s’instal·là a Cadaqués, on recupera l’art de l’acció i la performance.
L’obra de Miró ofereix una de les visions més particulars del corrent surrealista i reflecteix l’interès constant pel subconscient, el món oníric, els records d’infantesa i la terra catalana. Pintor, escultor, ceramista i gravador que des d’uns assajos detallistes i de concepció gairebé cal·ligràfica impregnats de les innovadores tendències parisenques entra en contacte amb els surrealistes per a derivar cap a un enfocament sintètic i expressiu. Joan Miró generà un llenguatge visual i una iconografia que esdevingueren estendards d’unes composicions poètiques que conjuguen amb subtilitat figura i signes, i que arribaren a la seva màxima simplificació per mitjà del color i de les formes essencials. Una de les aportacions més significatives de l’artista fou la creació de la Fundació Joan Miró, realitzada per Josep Lluís Sert en l’any 1975 i dedicada a difondre les tendències artístiques imperants i a promoure els creadors catalans.
És un dels fotògrafs documentalistes més importants de la generació de la postguerra. A l’edat de disset anys fou premiat amb el I Trofeu Luis Navarro, en el II Saló Nacional de Fotografia Moderna de l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya. Les seves imatges amalgamen l’espai al temps, mostrant la relació home-terra, on l’escalafó humà dimensiona el temps històric dins un espai natural. Ell és capaç de retratar l’anècdota, situacions iròniques enfocades magistralment, fent gaudir l’espectador d’una història que vessa innocència i espontaneïtat, testimoni imprès de tot allò que defuig del nostre camp visual.
Santu Mofokeng inicia de manera informal la seva carrera com a fotògraf del carrer i ja en la dècada dels vuitanta, decidí dedicar-se plenament a la fotografia de vessant ideològica i documentalista. Atret per l’activitat política del moment dins del context de l’apartheid i fent apologia al lirisme de la representació, plasma paisatges nostàlgics, exòtics o que contenen secrets dels antics habitants de la regió sud-africana. Així mateix, du a terme instantànies de gran cruesa protagonitzades pels supervivents dels camps de concentració d’Alemanya i de Polònia.
Santi Moix és un artista polifacètic que ha treballat en la pintura mural, l’escultura o el gravat, entre d’altres. La seva trajectòria s’ha vist marcada per diferents estades en països com ara França, Itàlia o el Japó, així com per haver establert la seva residència a Nova York. La seva obra es caracteritza per l’acumulació i la fragmentació, la sensualitat i un sentit poètic de la forma en un espai horitzontal pla, dens i vital. Trenca amb la imatge de continuïtat, digressions que avancen i retrocedeixen per a finalment construir esquemàtiques estructures biomorfes. Un dels seus últims grans projectes foren les pintures de l’església de Seurí (Pallars Sobirà).
Les seves fotografies són un homenatge als antics quaderns de viatge en els quals els artistes dibuixaven allò més fascinant i propi dels paisatges descoberts. Moldoveanu estudia el seu entorn i n’extreu la bellesa latent en cadascun dels seus components. En les seves fotografies tant de paisatges urbans com rurals, l’artista revela, a través d’una òptica personal, els misteris i secrets que s’amaguen a cada racó i examina l’encant de les relacions que s’estableixen entre les formes naturals i certes formes desenvolupades per l’home.
Pintor, dibuixant i gravador. La seva pintura reflecteix la influència d’antecessors del surrealisme com Brueghel i Goya, caracteritzades per una fantasia tenebrosa que actua en conjunció amb les seves figures, éssers fabulosos i escenificacions paisatgístiques; representacions que són el receptacle d’una imaginació desmesurada però alhora atrapada en si mateixa.
Pintor i escultor, Alejandro Molina és conegut per les seves escultures sobre el món de la tauromàquia amb paper maixé, material que en mans de l’artista presenta uns acabats similars a la pedra. Instruït en filosofia i lletres a la Universidad de Sevilla i en decoració a l’Escola d’Arts Aplicades de la mateixa ciutat, l’any 1978 s’instal•la a Barcelona on freqüenta els ambients underground de l’època. Resulta particularment interessant l’enfocament que dóna a la tauromàquia, temàtica que li serveix per comprendre la història del món mediterrani des dels seus orígens micènics fins a l’actualitat.
Uneix-te al nostre 
