L’art de la tridimensionalitat ben prompte el subsumeix dins d’una abstracció d’arrel constructivista i en el món irracional d’ascendència surrealista. Crític i alhora irònic, es nodreix dels moviments avantguardistes com el dadaisme, tot i que mai abdica del seu llenguatge d’empremta autòctona. L’extraordinari domini de la tècnica del dibuix, el fet de saber harmonitzar monumentalitat i paisatge, la relació indissoluble entre els elements orgànics extrets de la natura i les formes geomètriques, així com la introducció del fragment com a element indispensable de reformulació, ens obren nous camins i perspectives dins d’una inesgotable font d’expressió d’idees i pensaments innovadors.
A través del seu art colpeja la consciència de l’espectador on l’autoria de l’art i la identificació de l’autor resta en entredit. Les seves creacions són reflexions visuals de la vulnerabilitat de l’art i de l’agressivitat subjacent del sistema artístic on tot allò profund resta emmascarat rere la imatge ambigua de l’artista. La seva obra oberta, passatgera, incompleta i de creació efímera és susceptible de infinitud de interpretacions i lectures.
Des d’uns inicis influïts per les idees dalinianes, del Pop Art i dels còmics s’adhereix, a partir de finals dels anys vuitanta a la disciplina escultòrica del mosaic i l’acumulació. En la seva adolescència va crear un grup barroc psicodèlic amb Wolfgang Arndt. Ha exercit d’il•lustrador, dibuixant de còmic i crític d’art i ha dut a terme muntatges a l’aire lliure i en edificis abandonats de Roma, Manchester, Tiermas, Arija i Brooklyn. Alquimista, explorador i mutador on les seves creacions ens transporten cap a una nova realitat, més enllà dels somnis, de les il•lusions i de la pura aparença..., paisatges mentals engendrats del deliri rocambolesc, la fantasia més irracional i del pensament més intrínsec.
Realitat múltiple, on el quadre no acaba en si mateix per ser constatació de la vida. Ella mira el carrer, observa la ciutat i n’extreu un discurs propi dels seus elements més simbòlics. No podem parlar, doncs, de paisatgisme pictòric en el sentit estricte, sinó d’exploració de valors, que genera una empatia suggeridora en l’espectador. Investiga la tècnica mixta del ciment amb pigments sobre tela i paper; i com a innovació, hi introdueix l’ús de l’acetat on hi ha una relació íntima amb els processos creatius del cine d’animació, disciplina duta a terme des de fa algunes dècades.
El seu treball es caracteritza per un important component de teatralitat. Es produeix una constant vulneració dels límits entre l’acció i l’espectador, així com de la funció del propi espai de representació que curosament escenificat emana una estètica màgica. Per mitjà de la fotografia i la performance, el públic adquireix el protagonisme d’una obra que qüestiona les normes de comportament social tot involucrant-hi, doncs, el propi espectador sense desvelar la identitat i confidencialitat de cadascun dels individus presents.
Antoni Miralda fa una reflexió sobre les connexions entre la nutrició, la ciència i la cultura popular. Ironia i ambigüitat, gosadia i monumentalisme barroc i kitsch, provocació i lloança al mal gust imperant, devastació d’estereotips, però també immersió en els aspectes més populars i espontanis de la cultura de masses, semblen ser les coordenades per on deambula la seva trajectòria creativa. El seu art enllaça directament amb el conceptualisme i amb noms com John Cage, Nam June Paik –-precursor del videoart–- o el creador dels grans embolcalls, Christo. Artista atret per l’espectacle pastisser i gastronòmic, àdhuc les seves últimes creacions sense menjar, fan referència a objectes relacionats amb el món de l’alimentació.
És considerada una de les primeres artistes conceptuals catalanes. A principios dels anys setanta, començà a realitzar intervencions a la naturalesa, que contenien una crítica social cap al règim franquista tardà, així com un diàleg entre la mateixa natura i l’artificialitat. A finals de segle passat, i després d'un temps viatjant per Amèrica del Sud i Europa, s’instal·là a Cadaqués, on recupera l’art de l’acció i la performance.
L’obra de Miró ofereix una de les visions més particulars del corrent surrealista i reflecteix l’interès constant pel subconscient, el món oníric, els records d’infantesa i la terra catalana. Pintor, escultor, ceramista i gravador que des d’uns assajos detallistes i de concepció gairebé cal·ligràfica impregnats de les innovadores tendències parisenques entra en contacte amb els surrealistes per a derivar cap a un enfocament sintètic i expressiu. Joan Miró generà un llenguatge visual i una iconografia que esdevingueren estendards d’unes composicions poètiques que conjuguen amb subtilitat figura i signes, i que arribaren a la seva màxima simplificació per mitjà del color i de les formes essencials. Una de les aportacions més significatives de l’artista fou la creació de la Fundació Joan Miró, realitzada per Josep Lluís Sert en l’any 1975 i dedicada a difondre les tendències artístiques imperants i a promoure els creadors catalans.
Uneix-te al nostre 
