La col·lecció

Iniciat en la pintura de manera autodidacta, Julià Mateu es trasllada a Barcelona l’any 1960 i cinc anys més tard fa la seva primera exposició. Com palimpsests de sensacions i vivències, conglomera les experiències dels viatges continus a l’estranger, el contacte amb la natura i l’empremta del surrealisme dalinià que -sense defugir l’anhel metafísic- li serveix per a teixir un nou llenguatge abstracte i cromàtic gestat des de l’automatisme més pur. Dedicat al gravat, la seva producció també resta vinculada a la literatura i les arts gràfiques: sèries litogràfiques acompanyades de textos de Lluís Racionero.

Instruït a l’Escola Massana de Barcelona, l’any 1983 es trasllada a Suècia per a complementar la seva formació al Konst Art Forum de Malmö, on coneixerà l’escultor Asmud Arles, que influirà decisivament en la seva trajectòria artística. La concepció volumètrica de les escultures de Rafael Mayo dóna pas a una obra que es pot admirar des de múltiples vessants i interpretacions polifacètiques, des de la metàfora del material que conté la forma final i fins a la reflexió de la deshumanització de l’art o bé l’al•legoria del domini que exerceixen les estructures socials sobre l’individu. Preferentment treballa el bronze, i per mitjà d’una habilitat tècnica excepcional aconsegueix unes composicions repletes d’harmonia que copsen i sedueixen l’espectador.

Format en dibuix i pintura a càrrec de Tàrrega-Viladoms, Manuel Mayoral mostra un gran interès per la pintura au plein air. Els ambients, les atmosferes i els espais que l’artista plasma en els seus paisatges posseeixen una lleugeresa que els fa eteris i subtils i que a voltes desvetllen una gran expressivitat. La llum clara que imprimeixen les seves obres –exposades en diverses galeries estatals i estrangeres-, així com el tractament personal del paisatge a través d’una mirada fresca i no convencional, atorguen al seu treball una atmosfera poètica i subtil.

L’art de la tridimensionalitat ben prompte el subsumeix dins d’una abstracció d’arrel constructivista i en el món irracional d’ascendència surrealista. Crític i alhora irònic, es nodreix dels moviments avantguardistes com el dadaisme, tot i que mai abdica del seu llenguatge d’empremta autòctona. L’extraordinari domini de la tècnica del dibuix, el fet de saber harmonitzar monumentalitat i paisatge, la relació indissoluble entre els elements orgànics extrets de la natura i les formes geomètriques, així com la introducció del fragment com a element indispensable de reformulació, ens obren nous camins i perspectives dins d’una inesgotable font d’expressió d’idees i pensaments innovadors.

A través del seu art colpeja la consciència de l’espectador on l’autoria de l’art i la identificació de l’autor resta en entredit. Les seves creacions són reflexions visuals de la vulnerabilitat de l’art i de l’agressivitat subjacent del sistema artístic on tot allò profund resta emmascarat rere la imatge ambigua de l’artista. La seva obra oberta, passatgera, incompleta i de creació efímera és susceptible de infinitud de interpretacions i lectures.

Des d’uns inicis influïts per les idees dalinianes, del Pop Art i dels còmics s’adhereix, a partir de finals dels anys vuitanta a la disciplina escultòrica del mosaic i l’acumulació. En la seva adolescència va crear un grup barroc psicodèlic amb Wolfgang Arndt. Ha exercit d’il•lustrador, dibuixant de còmic i crític d’art i ha dut a terme muntatges a l’aire lliure i en edificis abandonats de Roma, Manchester, Tiermas, Arija i Brooklyn. Alquimista, explorador i mutador on les seves creacions ens transporten cap a una nova realitat, més enllà dels somnis, de les il•lusions i de la pura aparença..., paisatges mentals engendrats del deliri rocambolesc, la fantasia més irracional i del pensament més intrínsec.

Realitat múltiple, on el quadre no acaba en si mateix per ser constatació de la vida. Ella mira el carrer, observa la ciutat i n’extreu un discurs propi dels seus elements més simbòlics. No podem parlar, doncs, de paisatgisme pictòric en el sentit estricte, sinó d’exploració de valors, que genera una empatia suggeridora en l’espectador. Investiga la tècnica mixta del ciment amb pigments sobre tela i paper; i com a innovació, hi introdueix l’ús de l’acetat on hi ha una relació íntima amb els processos creatius del cine d’animació, disciplina duta a terme des de fa algunes dècades.

El seu treball es caracteritza per un important component de teatralitat. Es produeix una constant vulneració dels límits entre l’acció i l’espectador, així com de la funció del propi espai de representació que curosament escenificat emana una estètica màgica. Per mitjà de la fotografia i la performance, el públic adquireix el protagonisme d’una obra que qüestiona les normes de comportament social tot involucrant-hi, doncs, el propi espectador sense desvelar la identitat i confidencialitat de cadascun dels individus presents.