Marzo-Mart ha trobat en el gravat el mitjà idoni per definir i perfilar la poètica que es desprèn de les associacions simbòliques que habiten la seva obra, així com per executar una infinitat de miniatures que concentren en un mínim d’espai els elements bàsics de la seva expressió. Per mitjà d’un llenguatge simbòlic, la seva obra polaritza i expressa la relació entre l’home i la natura, el macrocosmos i el microcosmos.
Prenent com a punt de partença l’escultura clàssica, Gerard Mas dota d’actituds grotesques als personatges del seu món creatiu. Cortesanes d’expressions burlesques, un infant que galopa sobre un porc mastodòntic, un home amb una gallina al cap...figures que amalgamen ironia, tradició i contemporaneïtat; doncs, són com petits poemes visuals que transformen en anècdota la realitat més quotidiana.
Tot partint des d’un punt de vista subjectiu, les seves fotografies generen formes quasi espectrals, plenes de subtilesa, que revelen un cert caràcter escultural.
A través de la seva paleta cromàtica, dominada en moltes ocasions pels colors neutres, Mas aconsegueix transmetre els sentiments i les emocions més personals, objectiu que aconsegueix gràcies a una acurada tècnica que li permet dominar la llum amb gran habilitat. Objectes d’ús quotidià o peces d’artistes plàstics, entre d’altres, constitueixen les seves obres, fotogrames plens d’elements de la cultura iconogràfica occidental que desprenen contemporaneïtat.
Ramón Masats és un dels protagonistes del reportatge documental dels anys 60 que va revolucionar l’estètica fotogràfica i va trencar amb els estereotips que imperaven en la premsa espanyola dels anys 50.
Va saber captar l’essència d’una època amb la imatge consagrada d’uns seminaristes jugant a futbol, en ser la primera fotografia espanyola adquirida pel Museu d’Art Modern de Nova York.
Es va dedicar durant quasi una dècada a la realització de televisió i cine, i quan va reprendre la imatge fixa va topar amb la transició del blanc i negre al color, al qual es va emmotllar amb normalitat.
L’any 2004 fou guardonat amb el Premi Nacional de Fotografia.
Seduït pel dilatat ventall de possibilitats que ofereix el treball amb materials com el bronze o el ferro, i posteriorment la resina o la pedra, va decidir allunyar-se de la formació inicial de pintor. Aquests components atorguen a les seves creacions totèmiques i tridimensionals un caràcter inquietant i que alhora indueixen l’espectador a reflexionar sobre la memòria i la tradició.
Llicenciada en belles arts per la Universitat de Girona, Lídia Masllorens compagina carrera artística amb la docència de dibuix. Centrada en l’ús de grans superfícies de paper que semblen embolcallar l’estança, la seva pintura té una intenció clarament comunicativa, com si es tractés de grans murals vindicatius, amb l’objectiu de traduir emocions de manera immediata. Aquesta necessitat de fugacitat l’ha portada a substituir els pinzells per les mans, transportadores directes de les torbacions instal•lades al seu interior i que es plasmen sobre el paper de manera pura i lliure de maquillatges i postures artificials, rostres de dimensions colossals que l’obliguen a la vegada a crear una dansa que es dispersa en l’aire i queda plasmada en l’acte pictòric.
Fotògraf que va saber cristal•litzar l’Espanya profunda des de finals dels anys cinquanta.Dotat d’un genuí sentit de l’humor i alimentat pel doble joc d’innocència i provocació, retrata els estrats socials més humils de la nostra ciutat comtal. En el transcurs del temps el seu treball va donar lloc a immortalitzar les primeres fèmines hippies d’Eivissa i les senyoretes de l’elit social dins del moviment de la Gauche Divine catalana dels anys seixanta i setanta.
Llicenciat en història per la Universitat de Lleida, i belles arts per la Universitat de Barcelona, compagina la tasca creativa amb la recerca pedagògica.
L’univers creatiu que ens ofereix Joanpere Massana, de caire clarament poètic, se centra en la fixació per determinats materials ―d’aparent senzillesa― i signes molt relacionats amb el món primigeni de la infantesa, que el vinculen, d’alguna manera, als vehicles complexos que crearen Miró i Tàpies. Aquest conglomerat dota les seves obres d’un llenguatge propi, en què el joc atzarós dels elements crea dualitats conceptuals que ens fan reflexionar sobre els cicles que expressen el trànsit vital, la potència de la natura, la immaterialitat o les experiències emmagatzemades en la memòria, entre d’altres, traslladant-hi elements introspectius i biogràfics que completen aquesta cosmogonia de símbols.
Carlos Mata
Palma de Mallorca, Balears, 1949 - Barcelona, 2008
La seva obra es caracteritza per les línies senzilles, però alhora de ferma personalitat. Els cavalls, els toros i les vaques són un referent comú en tota la seva producció artística, fruit de les experiències viscudes en la seva terra natal. El material que utilitza més és el bronze, però també treballa la fusta, el vidre i el ferro col·lat. Figures despullades de tot manierisme, formes primitives que ens evoquen l’origen i l’essència de la humanitat.
Uneix-te al nostre 
