La col·lecció

Silvia Martínez-Palou
Barcelona, 1961

Arquitecta per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona i doctora en belles arts per la Universitat de Barcelona, compagina la tasca com a rehabilitadora d’edificis històrics amb l’artística. Les seves obres s’inspiren en construccions cabdals de l’arquitectura contemporània i reflecteixen façanes d’autors tan importants com Le Corbusier o Sert. Així com fan aquests grans blocs de pisos, Martínez-Palou tracta tècnicament les seves obres per capes, fet que l’ajuda a captar cadascun dels detalls dels quals es componen tot extraient els detalls simplement rutinaris però que fan de cada pis un racó únic, personal i ple de petites històries quotidianes que són, al cap i a la fi, les encarregades d’enregistrar la riquesa del nostre mapa social actual.

Jordi Martoranno
Girona, 1965

Jordi Martoranno es va formar a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona i ha realitzat residències artístiques a nombrosos països.  Durant la primera dècada del 2000 la seva obra reflectia un interès per les relacions i connexions de l’ésser humà amb la natura i el cosmos. Atent a les referències de pensadors tant antics com contemporanis, actualment la seva obra ha centrat la mirada cap a l’antropologia semiòtica per investigar, des de la pintura, com i des d’on es generen els símbols i la seva evolució formal i conceptual en la nostra cultura.

Andreu Martró
Sant Quintí de Mediona, Barcelona, 1941 - Barcelona, 2012

André Martus
Kirrlach, Alemania, 1961

Segons André Martus tota obra d’art, inclosa la poesia, és necessàriament el resultat d’un procés de condensació Verdichtung. I aquest procediment de condensació, tanmateix, pressuposa el seu origen en un espai no dens, inclús buit, silenciós i nucli d’un acte creador. Paisatges d’interiors angoixants que enfronten l’espectador a allò desconegut; profunda sensació de solitud esperançadora en contemplar la natura i la seva infinitud. Sobre un suport de coure i ferro, fa ús de la pólvora, la pintura i l’oxidació. La tècnica de l’oxigravat li possibilita copsar la imatge en una de gradual metamorfosi matèrica (l’oxidació) en el temps (la història); contraposa els dinamisme cromàtic amb l’aparença passiva del metall oxidat.

Marzo-Mart
Manresa, Barcelona, 1944

Marzo-Mart ha trobat en el gravat el mitjà idoni per definir i perfilar la poètica que es desprèn de les associacions simbòliques que habiten la seva obra, així com per executar una infinitat de miniatures que concentren en un mínim d’espai els elements bàsics de la seva expressió. Per mitjà d’un llenguatge simbòlic, la seva obra polaritza i expressa la relació entre l’home i la natura, el macrocosmos i el microcosmos.

Gerard Mas
Sant Feliu De Guíxols, Girona, 1976

Prenent com a punt de partença l’escultura clàssica, Gerard Mas dota d’actituds grotesques als personatges del seu món creatiu. Cortesanes d’expressions burlesques, un infant que galopa sobre un porc mastodòntic, un home amb una gallina al cap...figures que amalgamen ironia, tradició i contemporaneïtat; doncs, són com petits poemes visuals que transformen en anècdota la realitat més quotidiana.

Jordi Mas
Lloret de Mar, Girona, 1965

Tot partint des d’un punt de vista subjectiu, les seves fotografies generen formes quasi espectrals, plenes de subtilesa, que revelen un cert caràcter escultural. A través de la seva paleta cromàtica, dominada en moltes ocasions pels colors neutres, Mas aconsegueix transmetre els sentiments i les emocions més personals, objectiu que aconsegueix gràcies a una acurada tècnica que li permet dominar la llum amb gran habilitat. Objectes d’ús quotidià o peces d’artistes plàstics, entre d’altres, constitueixen les seves obres, fotogrames plens d’elements de la cultura iconogràfica occidental que desprenen contemporaneïtat.

Ramón Masats
Caldes de Montbui, Barcelona, 1931

Ramón Masats és un dels protagonistes del reportatge documental dels anys 60 que va revolucionar l’estètica fotogràfica i va trencar amb els estereotips que imperaven en la premsa espanyola dels anys 50. Va saber captar l’essència d’una època amb la imatge consagrada d’uns seminaristes jugant a futbol, en ser la primera fotografia espanyola adquirida pel Museu d’Art Modern de Nova York. Es va dedicar durant quasi una dècada a la realització de televisió i cine, i quan va reprendre la imatge fixa va topar amb la transició del blanc i negre al color, al qual es va emmotllar amb normalitat. L’any 2004 fou guardonat amb el Premi Nacional de Fotografia.

Xavier Mascaró
París, 1965

Seduït pel dilatat ventall de possibilitats que ofereix el treball amb materials com el bronze o el ferro, i posteriorment la resina o la pedra, va decidir allunyar-se de la formació inicial de pintor. Aquests components atorguen a les seves creacions totèmiques i tridimensionals un caràcter inquietant i que alhora indueixen l’espectador a reflexionar sobre la memòria i la tradició.