En una aposta per la transcendència i l’espiritualitat de l’art, immersa dins la línia d’artistes com Rothko, Klee i Malevich, entre d’altres, Àngels Marcos-González abandona el periodisme i focalitza els seus desitjos més profunds en la pintura i l’escultura. Les seves teles ens ofereixen un món singular habitat per figures sintètiques que emigren cap a l’antiguitat i les cultures tribals d’Amèrica i d’Àfrica, en què s’introdueixen els conceptes de l’atzar i del temps. Amb l’objectiu de donar protagonisme al factor corrosiu de la natura, adhereix llenços i ferros sobre la superfície. La pàtina ferrosa amb una reduïda gamma cromàtica, com són el blau, el vermell i el negre, i l’ús irònic dels títols, esdevenen trets distintius d’un treball ple de lirisme i sensibilitat.
Llicenciat en belles arts i història de l’art per la Universitat de Barcelona, Manel Margalef compagina la carrera artística amb la docent, com a professor de l’Escola d’Art de la Diputació de Tarragona i com a professor associat al Departament de Pedagogia de la URV. Sota un llenguatge plàstic auster, la conceptualització del món creatiu de Manel Margalef es centra en la idea de l’espai habitat i de com l’ésser humà canalitza a través dels objectes que crea al seu voltant, la seva memòria i el transcurs de la seva evolució tecnològica i social. A partir de la desconstrucció d’aquests objectes aconsegueix recontextualitzar els seus materials ―pell, cautxú, fusta, vidre...― per tal de transportar-los a superfícies bidimensionals. Així, aconsegueix un resultat pictòric per una banda i per l’altra rescata l’essència bàsica, despullant els materials de tot artifici i finalitat consumista, amb la voluntat de deixar-nos veure el rerefons verídic, el del vincle efectiu que l’home experimenta amb allò que crea per al seu profit quotidià i que en principi només sembla destinat a satisfer necessitats mundanes.
Es va graduar en dret a la Universitat Estatal de Milà i va realitzar, a Venècia, un màster en fotografia i imatge digital. El 2011 va començar a treballar a l’agència Prospekt i les seves fotografies han estat exposades tan a diferents països així com publicades en diverses revistes de renom internacional tant físiques com en línia. Els seus projectes, d’una gran bellesa formal, narren històries. Es tracta d’imatges amb un toc intimista que aconsegueix gràcies a uns enquadraments tancats i una saturació cromàtica que se centra, sovint, en tons càlids.
Nascuda enmig d’una família d’origen català, Carme Mariscal ha sabut diluir les fronteres entre la instal•lació, la fotografia o el vídeo, amb la voluntat de mostrar la fragilitat, transformació i progressiva desmaterialització corpòria. Aquest interès per la corporeïtat es remunta als seus inicis pictòrics i la col•laboració en un hospital de joves amb trastorns alimentaris. Un altre dels temes presents en la seva obra és l’autoretrat, que en una línia molt propera al Body Art li permet reflectir les mutacions orgàniques com a al·legoria conceptual i estètica de la identitat, el plaer i el sofriment.
Escultor que sota una tendència experimental expressionista planteja una ambivalència poc corrent; ha engendrat una estètica apropiacionista d’objectes quotidians triats a l’atzar, arquetips moderns del món capitalista, que més enllà de la simple mimesis formal, són, en clau d’humor, una crítica agegantada de la seriació, la repetició i estandardització d’una recessiva evolució de l’home dins la denominada era “daurada” del capitalisme industrial i tecnològic. Uneix fantasia i realitat, àcides juxtaposicions dins d’un sistema de reclam caracteritzat pel bombardeig mediàtic que incita l’ésser humà a un consumisme compulsiu.
Pintor català que passà la seva infància a París a causa de la Guerra Civil espanyola. L’any 1940 torna a Barcelona i set anys més tard viatja als Estats Units, on coneix Salvador Dalí i descobreix que es vol dedicar a l’art. Durant els anys següents, es dedicarà a polir els seus interessos, entra en contacte amb el grup Dau al Set i s’interessa per la Bauhaus i l’obra de Cézanne. A començaments dels anys cinquanta, coneix Duchamp a Cadaqués, la qual cosa fa que adopti un nou llenguatge plàstic. Entre 1966 i 1972, treballa en una sèrie de representacions de l’obra A la recerca del temps perdut de Marcel Proust. A partir de 1980, exposa regularment a París, Madrid, Nova York i Washington.
Considerat un dels grans escultors catalans contemporanis i representatius del moviment renovador sorgit a la Barcelona de la postguerra. Autodidacte de formació, sempre va mostrar un interès pel monumentalisme escultòric dins d’un context urbà. Composicions amb formes sensuals, simples, pulcres, perfectament acabades que són reflex d’un llenguatge organicista que ens remet al modernisme gaudinià. Obres que són resultat de la combinació d’elements còncaus i convexos, substrat auster i línies depurades on rau la lluita entre l’abstracció i la figuració.
Uneix-te al nostre 
