Quadres de paisatges i llibres, de cases abandonades,de partitures i flors sobre un piano, i de jardins perduts rere un mur hermètic; elements que evoquen un record, la fugissera presència d’allò permanent.
La subtilesa en el traç es el reflex de l’exercici de la cal•ligrafia xinesa que propicia la presència, i alhora la fràgil absència, d’un entorn immediat o d’objectes quotidians. La seva pintura és el fruit de la sedimentació, pausada i lenta, d’allò vist, sentit, pensat, recordat, desitjat, perdut o somiat.
Considerat un dels grans escultors catalans contemporanis i representatius del moviment renovador sorgit a la Barcelona de la postguerra. Autodidacte de formació, sempre va mostrar un interès pel monumentalisme escultòric dins d’ un context urbà.
Composicions amb formes sensuals, simples, pulcres, perfectament acabades que són reflex d’un llenguatge organicista que ens remet al modernisme gaudinià. Productes que són resultat de la combinació d’elements còncaus i convexos , substrat auster i línies depurades on rau la lluita entre l’abstracció i la figuració.
Volums que solquen amb lleugeresa el buit espacial. Poeta del bambú i dibuixant de l’aire que traça sinuosos moviments, silenci, gargots, gravetat. La seva obra més recent tendeix al figurativisme, amb la incorporació de nous materials com les xarxes, que perfilen siluetes dansant, o suggerents formes que semblen interrogar els misteris de la natura. L’artista s’ha vist arrossegat i captivat per les múltiples ductilitats i atributs del bambú; entrellaça consistència i plasticitat, carcassa externa i buidor interna, robustesa i flexibilitat.
Llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona en l’especialitat d’escultura, Luis Martín es continuà formant en aquesta disciplina i en ceràmica a l’Escola Massana. La temporalitat, les dualitats, la comunicació i la participació activa del públic són els eixos en què es fonamenta l’interès creatiu de l’artista, que ha exposat a Barcelona, Tenerife, Filadèlfia i Berlín. A partir de l'experimentació amb diferents materials com ara la pedra, el metall, el làtex o la plastilina, l’obra de Martín du a terme una investigació entorn de l’espai a través de la intervenció escultòrica.
Visió panteista de l’univers i de la vida, filòsof que amb la seva pintura participa del constant fluir existencial. Colors i formes que naveguen en harmonia... romàntic que transfigura poèticament la realitat sota els seus sentiments més íntims. Des d’uns inics figuratius d’influència renaixentista la seva plasticitat desemboca en una conjuminació d’experiències on les figures i paisatges troben en el color la seva màxima expressió, alliberat de les formes projecta l’essència.
Expressivitat, equilibri, mesura i harmonia són conceptes que emanen d’unes escultures elaborades amb minuciositat i que enalteixen de forma al•legòrica l’anatomia femenina. Servint-se quasi exclusivament del bronze i de la terracota, Rosa Martínez elabora el paradigma de la dona mediterrània tan defensat pels noucentistes. Sota una tècnica admirable ens mostra una dona serena i ferma, de volums generosos i gràcils alhora que exhala una recòndita i introspectiva força interior.
Arquitecta per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona i llicenciada en belles arts per la Universitat de Barcelona, compagina la tasca com a rehabilitadora d’edificis històrics amb l’artística.
Les seves obres s’inspiren en construccions cabdals de l’arquitectura contemporània i reflecteixen façanes d’autors tan importants com Le Corbusier o Sert. Així com fan aquests grans blocs de pisos, Martínez-Palou tracta tècnicament les seves obres per capes, fet que l’ajuda a captar cadascun dels detalls dels quals es componen tot extraient els detalls simplement rutinaris però que fan de cada pis un racó únic, personal i ple de petites històries quotidianes que són, al cap i a la fi, les encarregades d’enregistrar la riquesa del nostre mapa social actual.
Jordi Martoranno es va formar a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona i ha realitzat residències artístiques a nombrosos països. Durant la primera dècada del 2000 la seva obra reflectia un interès per les relacions i connexions de l’ésser humà amb la natura i el cosmos. Atent a les referències de pensadors tant antics com contemporanis, actualment la seva obra ha centrat la mirada cap a l’antropologia semiòtica per investigar, des de la pintura, com i des d’on es generen els símbols i la seva evolució formal i conceptual en la nostra cultura.
