Tot partint des d’un punt de vista subjectiu, les seves fotografies generen formes quasi espectrals, plenes de subtilesa, que revelen un cert caràcter escultural.
A través de la seva paleta cromàtica, dominada en moltes ocasions pels colors neutres, Mas aconsegueix transmetre els sentiments i les emocions més personals, objectiu que aconsegueix gràcies a una acurada tècnica que li permet dominar la llum amb gran habilitat. Objectes d’ús quotidià o peces d’artistes plàstics, entre d’altres, constitueixen les seves obres, fotogrames plens d’elements de la cultura iconogràfica occidental que desprenen contemporaneïtat.
Ramón Masats és un dels protagonistes del reportatge documental dels anys 60 que va revolucionar l’estètica fotogràfica i va trencar amb els estereotips que imperaven en la premsa espanyola dels anys 50.
Va saber captar l’essència d’una època amb la imatge consagrada d’uns seminaristes jugant a futbol, en ser la primera fotografia espanyola adquirida pel Museu d’Art Modern de Nova York.
Es va dedicar durant quasi una dècada a la realització de televisió i cine, i quan va reprendre la imatge fixa va topar amb la transició del blanc i negre al color, al qual es va emmotllar amb normalitat.
L’any 2004 fou guardonat amb el Premi Nacional de Fotografia.
Seduït pel dilatat ventall de possibilitats que ofereix el treball amb materials com el bronze o el ferro, i posteriorment la resina o la pedra, va decidir allunyar-se de la formació inicial de pintor. Aquests components atorguen a les seves creacions totèmiques i tridimensionals un caràcter inquietant i que alhora indueixen l’espectador a reflexionar sobre la memòria i la tradició.
Llicenciada en belles arts per la Universitat de Girona, Lídia Masllorens compagina carrera artística amb la docència de dibuix. Centrada en l’ús de grans superfícies de paper que semblen embolcallar l’estança, la seva pintura té una intenció clarament comunicativa, com si es tractés de grans murals vindicatius, amb l’objectiu de traduir emocions de manera immediata. Aquesta necessitat de fugacitat l’ha portada a substituir els pinzells per les mans, transportadores directes de les torbacions instal•lades al seu interior i que es plasmen sobre el paper de manera pura i lliure de maquillatges i postures artificials, rostres de dimensions colossals que l’obliguen a la vegada a crear una dansa que es dispersa en l’aire i queda plasmada en l’acte pictòric.
Fotògraf que va saber cristal•litzar l’Espanya profunda des de finals dels anys cinquanta.Dotat d’un genuí sentit de l’humor i alimentat pel doble joc d’innocència i provocació, retrata els estrats socials més humils de la nostra ciutat comtal. En el transcurs del temps el seu treball va donar lloc a immortalitzar les primeres fèmines hippies d’Eivissa i les senyoretes de l’elit social dins del moviment de la Gauche Divine catalana dels anys seixanta i setanta.
Llicenciat en història per la Universitat de Lleida, i belles arts per la Universitat de Barcelona, compagina la tasca creativa amb la recerca pedagògica.
L’univers creatiu que ens ofereix Joanpere Massana, de caire clarament poètic, se centra en la fixació per determinats materials ―d’aparent senzillesa― i signes molt relacionats amb el món primigeni de la infantesa, que el vinculen, d’alguna manera, als vehicles complexos que crearen Miró i Tàpies. Aquest conglomerat dota les seves obres d’un llenguatge propi, en què el joc atzarós dels elements crea dualitats conceptuals que ens fan reflexionar sobre els cicles que expressen el trànsit vital, la potència de la natura, la immaterialitat o les experiències emmagatzemades en la memòria, entre d’altres, traslladant-hi elements introspectius i biogràfics que completen aquesta cosmogonia de símbols.
La seva obra es caracteritza per les línies senzilles, però alhora de ferma personalitat. Els cavalls, els toros i les vaques són un referent comú en tota la seva producció artística, fruit de les experiències viscudes en la seva terra natal. El material que utilitza més és el bronze, però també treballa la fusta, el vidre i el ferro col·lat. Figures despullades de tot manierisme, formes primitives que ens evoquen l’origen i l’essència de la humanitat.
Estudià a l’Escola Massana de Barcelona i fou fundador del Taller Experimental d’Arts Plàstiques, i més endavant, juntament amb Elena Carbonell, Ramon Guillem-Balmes i Manel Civit, del grup Usquam.
La seva producció artística combina els elements escultòrics tradicionals, com la fusta o el ferro, amb aquells més efímers com l’aigua o la sorra, per tal de crear una escultura gairebé incorpòria, amb una forta càrrega simbòlica sobre l’ombra que aquesta projecta, element clau de la seva producció i que mitològicament relacionem amb conceptes com el misteri, la fascinació, la foscor, el temor de la qual és subjecte.
Projectades, cremades, emulsionades, doblegades... Investiga la forma tradicional d’aquesta disciplina i combina recursos estilístics, com a Perfils crítics, on inverteix el concepte de retrat. La seva obra esdevé, doncs, suggeriment i joc, amb efectes sensorials que fan reflexionar sobre els límits de la matèria i la seva forma.
Assumpció Mateu i el seu entorn són una única idea. Ja que, la seva obra és reflex d’un estat anímic sorgit de l’observació de la natura. Pintura intimista on el paisatge respon a un estat espiritual d’anàlisi subjectiu. Fa ús de la tècnica mixta, barrejant fotografia amb pintura i paper. Les seves textures matèriques de pigments naturals, acrílics i pols de marbre atorguen al seu treball una aurèola de misteri i de bellesa sublim. Estableix una clara correspondència entre la poesia i la pintura per mitjà d’un constant diàleg de traços, formes i irisacions. Abstracta i alhora realista, de les seves teles flueixen infinitat de rierols de colors, meandres de sensacions d’un precís instant que s’escola.
