Autodidacte i un dels autors colombians més destacats del moment, l’obra de Duvan és colorista i vital. Pintor, escultor, dibuixant i gravador influït per les aportacions de Matisse, Picasso i de l’art pop, entre d’altres, configura un lèxic únic i inalienable. Amant dels viatges, s’instal•la durant una temporada a la ciutat de Barcelona, on exerceix la tècnica del gravat. En les seves escultures s’evidencien la visió unifocal de l’artista i l’enderroc del concepte de tridimensionalitat de l’espai per mitjà d’una planimetria d’efectes òptics volumètrics.
La visió pictòrica de Mònica Luco ens transporta cap a un univers oníric i fantasiós, on es conjuguen i es dilueixen abstracció poètica i figuració. L’autora interioritza i desvirtua mentalment paisatges que dota d’un contingut simbòlic i espiritual que indueix l’espectador a la reflexió. Un espai sublim d’atmosfera mística i nostàlgica en què certes estructures ens evoquen cap a un magma de dualitats: presència-absència, present-passat i realitat-ficció.
Considerat el pare del còmic underground nacional. Instal·lat a Barcelona l’any 1971 va familiaritzar-se amb artistes com Mariscal. Els seus còmics transgressors i de vinyetes burlesques, manifest d’una Barcelona creativa, provocadora i que foren censurats els anys seixanta i a inicis de la transició. És a finals de la dècada dels vuitanta quan decideix iniciar-se en el món de la pintura, literatura i fotografia.
En les seves fotografies explora el pas del temps, allò permutable i el que es perpetua en llocs públics i privats de l’arquitectura urbana o d’espais naturals. Molls, rius o edificis s’integren en l’objectiu per a documentar melancòlics vestigis de l’industria fluvial i els sistemes de transport de temps passats. En el rerefons de la seva temàtica hi ha experiències relacionades amb la solitud, la mort i la minva d’identitat. Fa ús de la tecnologia (càmera Hasselblad digital) i del retoc posterior amb programes d’edició digital com el Photoshop.
Miguel Macaya pertany a una nova generació de pintors realistes. La seva obra, definida com a ''existencial'' i allunyada dels corrents vigents exhuma figures i objectes de la tradició que ens transvasen a temps quasi apocalíptics. Reminiscències goyesques de clarobscurs barrocs, assetjades per un fons tenebrós i silenciós on el negre infinit és al•lusió cega d’emergents interrogants. Natures mortes, retrats d’animals i de personatges com ara els toreros, són projectats des de la seva irònica imaginació com a epifania de tot allò invisible.
Amb més de 30 anys de trajectòria fotoperiodística, s’ha erigit com un dels testimonis gràfics més respectats del panorama polític nacional. Descendent d’una generació autodidacta, Pedro Madueño amb tan sols 15 anys feia fotografies per a diaris i altres tipus de publicacions. Vinculat a La Vanguardia des de fa una vintena d’anys i seduït pel retrat, cadascuna de les seves imatges copsa l’instant més pur i real per tal d’immortalitzar esdeveniments en les seves múltiples i calidoscòpiques facetes.
Tot i pertànyer al corrent del nou realisme, les seves obres no són imatges reals, sinó un conglomerat de vida i ficció. Mons que no existeixen, gent passejant en paratges estranys i a vegades fantasiosos o cels utòpics en un fons neutre i desèrtic que l’artista il•lumina amb ironia, vaporositat i tendresa.