La trajectòria de Joan Gardy Artigas està íntimament lligada al món de la ceràmica des de la seva infantesa; un camp en què experimenta amb diverses tècniques i materials, des de l’argila i la resina fins al bronze i la ceràmica refractària. Les seves obres abasten des de torsos i cossos femenins fins a formes orgàniques, construint una estètica personalment definida. Com a ajudant del seu pare, Josep Llorens Artigas, va treballar conjuntament amb Joan Miró. S’instruí en la prestigiosa École du Louvre i tot seguit va establir el seu taller de ceràmica a París, on va col·laborar amb Georges Braque i Marc Chagall. Alberto Giacometti el va introduir en l’ús d’altres materials dins la disciplina escultòrica i és durant la seva estada al Japó que aprèn les tècniques orientals de la ceràmica. Fa servir la mitologia mediterrània d’inspiració arcaica per reflexionar sobre la condició humana i la vida. Ha exposat la seva obra en la Galería Theo de Madrid i a l’Instituto Español de Nova York, entre altres.
Membre del grup Cercle d’Art d’Avui, impulsà des del Cercle Artístic de Sant Lluc diverses activitats com ara els premis Miró o les mostres d’Art MAN. Els seus exercicis pictòrics recullen les bases del suprematisme de Malevitx; enfronten línies -tant dibuixades com disposades en tires brillants a mode de collage sobre el llenç-, colors i ombres per conformar paisatges abstractes plens d’anhels i allunyats de tota tendència estètica i temporal.
Autodidacte i un dels autors colombians més destacats del moment, l’obra de Duvan és colorista i vital. Pintor, escultor, dibuixant i gravador influït per les aportacions de Matisse, Picasso i de l’art pop, entre d’altres, configura un lèxic únic i inalienable. Amant dels viatges, s’instal•la durant una temporada a la ciutat de Barcelona, on exerceix la tècnica del gravat. En les seves escultures s’evidencien la visió unifocal de l’artista i l’enderroc del concepte de tridimensionalitat de l’espai per mitjà d’una planimetria d’efectes òptics volumètrics.
La visió pictòrica de Mònica Luco ens transporta cap a un univers oníric i fantasiós, on es conjuguen i es dilueixen abstracció poètica i figuració. L’autora interioritza i desvirtua mentalment paisatges que dota d’un contingut simbòlic i espiritual que indueix l’espectador a la reflexió. Un espai sublim d’atmosfera mística i nostàlgica en què certes estructures ens evoquen cap a un magma de dualitats: presència-absència, present-passat i realitat-ficció.
Considerat el pare del còmic underground nacional. Instal·lat a Barcelona l’any 1971 va familiaritzar-se amb artistes com Mariscal. Els seus còmics transgressors i de vinyetes burlesques, manifest d’una Barcelona creativa, provocadora i que foren censurats els anys seixanta i a inicis de la transició. És a finals de la dècada dels vuitanta quan decideix iniciar-se en el món de la pintura, literatura i fotografia.
En les seves fotografies explora el pas del temps, allò permutable i el que es perpetua en llocs públics i privats de l’arquitectura urbana o d’espais naturals. Molls, rius o edificis s’integren en l’objectiu per a documentar melancòlics vestigis de l’industria fluvial i els sistemes de transport de temps passats. En el rerefons de la seva temàtica hi ha experiències relacionades amb la solitud, la mort i la minva d’identitat. Fa ús de la tecnologia (càmera Hasselblad digital) i del retoc posterior amb programes d’edició digital com el Photoshop.
Miguel Macaya pertany a una nova generació de pintors realistes. La seva obra, definida com a ''existencial'' i allunyada dels corrents vigents exhuma figures i objectes de la tradició que ens transvasen a temps quasi apocalíptics. Reminiscències goyesques de clarobscurs barrocs, assetjades per un fons tenebrós i silenciós on el negre infinit és al•lusió cega d’emergents interrogants. Natures mortes, retrats d’animals i de personatges com ara els toreros, són projectats des de la seva irònica imaginació com a epifania de tot allò invisible.
Uneix-te al nostre 
