Tot i pertànyer al corrent del nou realisme, les seves obres no són imatges reals, sinó un conglomerat de vida i ficció. Mons que no existeixen, gent passejant en paratges estranys i a vegades fantasiosos o cels utòpics en un fons neutre i desèrtic que l’artista il•lumina amb ironia, vaporositat i tendresa.
El treball d’Anna Malagrida no intenta denunciar res, sinó que simplement vol reflectir la manca de comunicació i l’individualisme imperant en la nostra societat actual. El retrat ha estat per a l’artista l’origen de la seva afició a la fotografia com a llenguatge, i eina més crítica del món contemporani. Les seves fotografies de gran format representen escenes d’interiors on els protagonistes de rostres inexpressius i mirada perduda cap a l’infinit es troben emmarcats dins d’un univers aïllat. Per mitjà d’un subtilesa lumínica, hi ha un clar desig d’anar més enllà i emboirar les fronteres que separen pintura i fotografia; l’artista embolcalla les seves enterbolides imatges d’una atmosfera misteriosa que en les seves recents aglomeracions urbanes i descampats són com una finestra oberta cap al món interior i exterior, real o fictici.
El seu treball cerca la perfecció de la llum, el color i les emocions. Les tonalitats i l’atmosfera de la seva terra són vectors que guien la seva plasticitat. Composicions on el cel, el mar, els paisatges i la vegetació, per mitjà de les matisacions lumíniques, adopten noves dimensions. L’artista, sota una mirada atenta i encuriosida, intenta copsar infinitud d’instants d’una vida embolcallada per la claror i la foscor.
La seva pintura denota un clar coneixement de l’astronomia; per mitjà d’un minuciós traç d’objectes celestes transporta l’espectador fins a la immensitat del macrocosmos. Erupció matèrica i explosió de colors que denoten un gran domini de la tècnica plàstica i que ens fan reflexionar sobre la insignificant i minúscula existència humana dins d’un cosmos en constant transformació i moviment.
En la seva obra convergeixen solitud, fragilitat, tristor, serenor, anonimat, memòria, silenci, per construir les seves pròpies històries. L’espectador és arrossegat per un flux de calidoscòpics sentiments i és participant actiu de les angoixes i patiments de l’existència humana. La vida és com una corda fluixa, equilibri inestable, a la recerca d’allò que s’oculta en el mateix fet de viure i en els innombrables interrogants que van emergint en el transcurs d’un ardu i frondós recorregut sense retorn.
Ha conreat la fotografia en molts dels seus vessants però destaca sobretot en dues vessants: el reportatge antropològic amb retrats i escenes de la vida quotidiana i la fotografia d’art. Les seves fotografies demostren una gran sensibilitat en la captació de l’objecte, la llum i l’espai. És autor d’una gran quantitat d’obres centrades en el patrimoni cultural i natural català, ha realitzat i col·laborat en nombroses publicacions com la Gran Enciclopèdia Catalana, la Història de Catalunya (ed. Salvat) o la Història de l’Art Català (ed. 62).
Pintor i professor de l’escola Massana. Isidre Manils, inesgotable font de recursos estilístics propis, manipula la realitat a través de veladures i transparències: pinzellades a mode de capes de llum difuminades que n’encenen la significació. La recerca de “la mirada cinematogràfica de la pintura” és una de les constants en la seva llarga trajectòria i aquests vincles amb el setè art, doncs, tan presents en la seva producció, fan que les seves obres s’obrin a aquest llenguatge dibuixant un nou i original horitzó creatiu.
