La visió pictòrica de Mònica Luco ens transporta cap a un univers oníric i fantasiós, on es conjuguen i es dilueixen abstracció poètica i figuració. L’autora interioritza i desvirtua mentalment paisatges que dota d’un contingut simbòlic i espiritual que indueix l’espectador a la reflexió. Un espai sublim d’atmosfera mística i nostàlgica en què certes estructures ens evoquen cap a un magma de dualitats: presència-absència, present-passat i realitat-ficció.
Considerat el pare del còmic underground nacional. Instal·lat a Barcelona l’any 1971 va familiaritzar-se amb artistes com Mariscal. Els seus còmics transgressors i de vinyetes burlesques, manifest d’una Barcelona creativa, provocadora i que foren censurats els anys seixanta i a inicis de la transició. És a finals de la dècada dels vuitanta quan decideix iniciar-se en el món de la pintura, literatura i fotografia.
En les seves fotografies explora el pas del temps, allò permutable i el que es perpetua en llocs públics i privats de l’arquitectura urbana o d’espais naturals. Molls, rius o edificis s’integren en l’objectiu per a documentar melancòlics vestigis de l’industria fluvial i els sistemes de transport de temps passats. En el rerefons de la seva temàtica hi ha experiències relacionades amb la solitud, la mort i la minva d’identitat. Fa ús de la tecnologia (càmera Hasselblad digital) i del retoc posterior amb programes d’edició digital com el Photoshop.
Miguel Macaya pertany a una nova generació de pintors realistes. La seva obra, definida com a ''existencial'' i allunyada dels corrents vigents exhuma figures i objectes de la tradició que ens transvasen a temps quasi apocalíptics. Reminiscències goyesques de clarobscurs barrocs, assetjades per un fons tenebrós i silenciós on el negre infinit és al•lusió cega d’emergents interrogants. Natures mortes, retrats d’animals i de personatges com ara els toreros, són projectats des de la seva irònica imaginació com a epifania de tot allò invisible.
Amb més de 30 anys de trajectòria fotoperiodística, s’ha erigit com un dels testimonis gràfics més respectats del panorama polític nacional. Descendent d’una generació autodidacta, Pedro Madueño amb tan sols 15 anys feia fotografies per a diaris i altres tipus de publicacions. Vinculat a La Vanguardia des de fa una vintena d’anys i seduït pel retrat, cadascuna de les seves imatges copsa l’instant més pur i real per tal d’immortalitzar esdeveniments en les seves múltiples i calidoscòpiques facetes.
Tot i pertànyer al corrent del nou realisme, les seves obres no són imatges reals, sinó un conglomerat de vida i ficció. Mons que no existeixen, gent passejant en paratges estranys i a vegades fantasiosos o cels utòpics en un fons neutre i desèrtic que l’artista il•lumina amb ironia, vaporositat i tendresa.
Autodidacta que prové del món de la publicitat. El seu treball rota al voltant de la correspondència i mutació dels objectes per tal de representar el món del subconscient com a quelcom aïllat, oníric i que repta les forces de la gravetat. Objectes atrapats en el temps i que són el reflex dels nostres temors, desitjos i desenganys...en definitiva, de les nostres vivències i sensacions més intrínseques.
El treball d’Anna Malagrida no intenta denunciar res, sinó que simplement vol reflectir la manca de comunicació i l’individualisme imperant en la nostra societat actual. El retrat ha estat per a l’artista l’origen de la seva afició a la fotografia com a llenguatge, i eina més crítica del món contemporani. Les seves fotografies de gran format representen escenes d’interiors on els protagonistes de rostres inexpressius i mirada perduda cap a l’infinit es troben emmarcats dins d’un univers aïllat. Per mitjà d’un subtilesa lumínica, hi ha un clar desig d’anar més enllà i emboirar les fronteres que separen pintura i fotografia; l’artista embolcalla les seves enterbolides imatges d’una atmosfera misteriosa que en les seves recents aglomeracions urbanes i descampats són com una finestra oberta cap al món interior i exterior, real o fictici.
