Tot i tenir etapes d’abstracció i radicalisme on reivindica el seu malestar moral enfront de la societat imperant, el seu treball queda englobat dins la concepció del figurativisme. Els seus inicis artístics contenen una bona dosi d’ironia surrealista adherida a una ferotge crítica social. Des d’un procés d’investigació lineal i de recerca harmònica entre el color i la forma, evoluciona cap a la màxima sintetització formal. L’escultura presentada a les Olimpíades d’Atlanta (1996) és el resultat simbiòtic de la temàtica postmoderna i del mitjà plàstic com a eina de reflexió i alliberament.
La formació d’aquest artista oscil•la entre el dibuix i l’escultura, però definitivament s’inclina vers la tridimensionalitat per mitjà del treball de la fusta i del ferro forjat. Ha guanyat nombrosos premis d’escultura en certàmens de Girona i Barcelona des del final dels anys seixanta. La seva obra es mou dins d’un minimalisme de formes pures i contundents. Actualment és professor d’escultura i tecnologia del ferro de l’Escola Massana de Barcelona.
Artista multidisciplinària que fa de la pintura, el dibuix i la videoinstal·lació les seves eines bàsiques d’expressió. Defineix el seu art a partir del principi de llibertat, mitjançant el qual tot es fa possible. El 1976 va iniciar els seus estudis a l’Escola Eina i el 1981 va obtenir una beca de residència artística al Teatre Studio dins del Palau de la Cultura de Varsòvia. Aquell mateix any el cop d’estat a Espanya marca un punt d’inflexió determinant en la seva trajectòria artística: el concepte de viatge es constitueix com una part del procés artístic. Sense constrènyer-se a cap tendència ni estratègia determinades, Llopis actua sobre el que denomina el seu caos interior, que es podria entendre des d’una dialèctica entre oposats com la negació i l’afirmació, l’obertura o el tancament o la immensitat del món íntim.
La seva obra resta emmarcada dins del realisme com a forma d’aproximar-se al paisatge que ens envolta. Escenes íntimes, habitacions interiors per on s’escolen escletxes de llum que tenyeixen l’escena d’una atmosfera torbadora que ens evoca cap a la solitud, la introspecció i el record.
La trajectòria de Joan Gardy Artigas està íntimament lligada al món de la ceràmica des de la seva infantesa; un camp en què experimenta amb diverses tècniques i materials, des de l’argila i la resina fins al bronze i la ceràmica refractària. Les seves obres abasten des de torsos i cossos femenins fins a formes orgàniques, construint una estètica personalment definida. Com a ajudant del seu pare, Josep Llorens Artigas, va treballar conjuntament amb Joan Miró. S’instruí en la prestigiosa École du Louvre i tot seguit va establir el seu taller de ceràmica a París, on va col·laborar amb Georges Braque i Marc Chagall. Alberto Giacometti el va introduir en l’ús d’altres materials dins la disciplina escultòrica i és durant la seva estada al Japó que aprèn les tècniques orientals de la ceràmica. Fa servir la mitologia mediterrània d’inspiració arcaica per reflexionar sobre la condició humana i la vida. Ha exposat la seva obra en la Galería Theo de Madrid i a l’Instituto Español de Nova York, entre altres.
Membre del grup Cercle d’Art d’Avui, impulsà des del Cercle Artístic de Sant Lluc diverses activitats com ara els premis Miró o les mostres d’Art MAN. Els seus exercicis pictòrics recullen les bases del suprematisme de Malevitx; enfronten línies -tant dibuixades com disposades en tires brillants a mode de collage sobre el llenç-, colors i ombres per conformar paisatges abstractes plens d’anhels i allunyats de tota tendència estètica i temporal.
Uneix-te al nostre 
