Nascut al barri de Queens, va estudiar pintura, dibuix i escultura al Pratt Institute. Les seves primeres creacions eren evocacions directes de la seva admiració per l’obra de Joseph Cornell i Marcel Duchamp, així va començar a fer assemblatges on incorporava fotografies de revistes i llibres. Més endavant va començar a realitzar-ne de pròpies per tal d’incorporar-les a aquests treballs i aconseguir un resultat final més autèntic, propi i pur. Va ser així com Robert Mapplethorpe va introduir-se en el món de la fotografia, coincidint en lloc i època amb tota l’avantguarda artística dels anys 70 a Nova York.
El seu treball és recognoscible per la preferència pel blanc i negre i els matisos envellutats que provoquen les ombres en el gra del revelat, així com pel tractament dels temes que, tot i esdevenir de la tradició clàssica ―bodegons de flors, retrats de celebritats i nus―, són el reflex de l’ambient que el fotògraf i la comunitat artística de l’època respiraven en la ja convertida capital del món. L’any 1989, Mapplethorpe mor a causa del VIH, però un any abans crea la fundació Robert Mapplethorpe, una organització destinada a protegir la seva obra, promocionar l’art fotogràfic i lluitar contra la sida.
Producció plàstica que des d’una primera etapa abstracta i informalista evoluciona cap a una línia de clares referències figuratives, expressionistes i picassianes.
Artista camaleònic que en una recerca emotiva dels valors sensibles eludeix tot academicisme minvat de llibertat expressiva. Cromatisme intens, pur i veraç com a crònica fidel de la vida i de la mort. L’espai compost d’eixos diagonals s’organitza per mitjà de la superposició de figures quadrangulars; evidencia preocupació formal resultat de la combinació de recursos abstractes informalistes amb elements importats del disseny gràfic.
Dedicat a la fotografia editorial i publicitària, Ángel Marcos, arran d’un encàrrec fet l’any 1992 per al Teatre Calderón de Valladolid, es distancia del formulisme i dels paràmetres fotogràfics per tal d’endinsar-se en el món artístic. A partir d’aquest moment és quan realitza diverses sèries fotogràfiques, entre les quals sobresurt Obras póstumas (1999) i on introdueix imatges de persones que, reflectides en pantalles, s’insereixen en espais físics reals que narren la idea subjacent que alimenta l’obra. D’aquesta forma, ens trobem davant d’unes imatges que trenquen amb la lògica visual universal, tot defugint del concepte únic i indissoluble de l’espai i el temps.
En una aposta per la transcendència i l’espiritualitat de l’art, immersa dins la línia d’artistes com Rothko, Klee i Malevich, entre d’altres, Àngels Marcos-González abandona el periodisme i focalitza els seus desitjos més profunds en la pintura i l’escultura. Les seves teles ens ofereixen un món singular habitat per figures sintètiques que emigren cap a l’antiguitat i les cultures tribals d’Amèrica i d’Àfrica, en què s’introdueixen els conceptes de l’atzar i del temps. Amb l’objectiu de donar protagonisme al factor corrosiu de la natura, adhereix llenços i ferros sobre la superfície. La pàtina ferrosa amb una reduïda gamma cromàtica, com són el blau, el vermell i el negre, i l’ús irònic dels títols, esdevenen trets distintius d’un treball ple de lirisme i sensibilitat.
Sergi Marcos crea un escenari, una atmosfera etèria i onírica, on els protagonistes poden ser objectes geomètrics, arquitectures o elements naturals. El silenci, els colors i les textures són els trets més essencials d’unes escenes d’un alt contingut poètic, no exempt de reminiscències surrealistes i metafísiques. Tot i que a simple vista, l’artista embolcalla les seves composicions d’una façana ingènua, en el rerefons hi ha una pràctica metòdica i reiterativa; múltiples estrats que se sedimenten i oculten tot allò superflu i nimi; en definitiva, d’un procés reflexiu i laboriós sorgeix una imatge equilibrada, austera i vital.
Llicenciat en belles arts i història de l’art per la Universitat de Barcelona, Manel Margalef compagina la carrera artística amb la docent, com a professor de l’Escola d’Art de la Diputació de Tarragona i com a professor associat al Departament de Pedagogia de la URV. Sota un llenguatge plàstic auster, la conceptualització del món creatiu de Manel Margalef es centra en la idea de l’espai habitat i de com l’ésser humà canalitza a través dels objectes que crea al seu voltant, la seva memòria i el transcurs de la seva evolució tecnològica i social. A partir de la desconstrucció d’aquests objectes aconsegueix recontextualitzar els seus materials ―pell, cautxú, fusta, vidre...― per tal de transportar-los a superfícies bidimensionals. Així, aconsegueix un resultat pictòric per una banda i per l’altra rescata l’essència bàsica, despullant els materials de tot artifici i finalitat consumista, amb la voluntat de deixar-nos veure el rerefons verídic, el del vincle efectiu que l’home experimenta amb allò que crea per al seu profit quotidià i que en principi només sembla destinat a satisfer necessitats mundanes.
Es va graduar en dret a la Universitat Estatal de Milà i va realitzar, a Venècia, un màster en fotografia i imatge digital. El 2011 va començar a treballar a l’agència Prospekt i les seves fotografies han estat exposades tan a diferents països així com publicades en diverses revistes de renom internacional tant físiques com en línia. Els seus projectes, d’una gran bellesa formal, narren històries. Es tracta d’imatges amb un toc intimista que aconsegueix gràcies a uns enquadraments tancats i una saturació cromàtica que se centra, sovint, en tons càlids.
Nascuda enmig d’una família d’origen català, Carme Mariscal ha sabut diluir les fronteres entre la instal•lació, la fotografia o el vídeo, amb la voluntat de mostrar la fragilitat, transformació i progressiva desmaterialització corpòria. Aquest interès per la corporeïtat es remunta als seus inicis pictòrics i la col•laboració en un hospital de joves amb trastorns alimentaris. Un altre dels temes presents en la seva obra és l’autoretrat, que en una línia molt propera al Body Art li permet reflectir les mutacions orgàniques com a al·legoria conceptual i estètica de la identitat, el plaer i el sofriment.
Una de les majors contribucions a la imatge visual no sols de Barcelona sinó de tot l’Estat és l’obra multidisciplinària de Mariscal.
Al llarg de la dècada dels setanta, amb motiu de la seva col•laboració en diverses publicacions alternatives, conformà una estètica pròpia que va estendre cap a altres camps artístics. Així, des de la pintura i la il•lustració de còmics i historietes, va passar també a dissenyar tot tipus d’objectes i a fer tasques d’interiorisme.
La pintura de Mariscal es defineix per les línies sinuoses, remarcades amb el color negre, un llenguatge proper a l’estètica del còmic, quasi infantil, però d’una gran personalitat. Gràcies a la creació de l’Estudi Mariscal, l’any 1990, tingué una major difusió i es dedicà a promoure projectes que engloben àmbits ben diferents.
