En la seva obra convergeixen solitud, fragilitat, tristor, serenor, anonimat, memòria, silenci, per construir les seves pròpies històries. L’espectador és arrossegat per un flux de calidoscòpics sentiments i és participant actiu de les angoixes i patiments de l’existència humana. La vida és com una corda fluixa, equilibri inestable, a la recerca d’allò que s’oculta en el mateix fet de viure i en els innombrables interrogants que van emergint en el transcurs d’un ardu i frondós recorregut sense retorn.
Ha conreat la fotografia en molts dels seus vessants però destaca sobretot en dues vessants: el reportatge antropològic amb retrats i escenes de la vida quotidiana i la fotografia d’art. Les seves fotografies demostren una gran sensibilitat en la captació de l’objecte, la llum i l’espai. És autor d’una gran quantitat d’obres centrades en el patrimoni cultural i natural català, ha realitzat i col·laborat en nombroses publicacions com la Gran Enciclopèdia Catalana, la Història de Catalunya (ed. Salvat) o la Història de l’Art Català (ed. 62).
Pintor i professor de l’escola Massana. Isidre Manils, inesgotable font de recursos estilístics propis, manipula la realitat a través de veladures i transparències: pinzellades a mode de capes de llum difuminades que n’encenen la significació. La recerca de “la mirada cinematogràfica de la pintura” és una de les constants en la seva llarga trajectòria i aquests vincles amb el setè art, doncs, tan presents en la seva producció, fan que les seves obres s’obrin a aquest llenguatge dibuixant un nou i original horitzó creatiu.
En una aposta per la transcendència i l’espiritualitat de l’art, immersa dins la línia d’artistes com Rothko, Klee i Malevich, entre d’altres, Àngels Marcos-González abandona el periodisme i focalitza els seus desitjos més profunds en la pintura i l’escultura. Les seves teles ens ofereixen un món singular habitat per figures sintètiques que emigren cap a l’antiguitat i les cultures tribals d’Amèrica i d’Àfrica, en què s’introdueixen els conceptes de l’atzar i del temps. Amb l’objectiu de donar protagonisme al factor corrosiu de la natura, adhereix llenços i ferros sobre la superfície. La pàtina ferrosa amb una reduïda gamma cromàtica, com són el blau, el vermell i el negre, i l’ús irònic dels títols, esdevenen trets distintius d’un treball ple de lirisme i sensibilitat.
Llicenciat en belles arts i història de l’art per la Universitat de Barcelona, Manel Margalef compagina la carrera artística amb la docent, com a professor de l’Escola d’Art de la Diputació de Tarragona i com a professor associat al Departament de Pedagogia de la URV. Sota un llenguatge plàstic auster, la conceptualització del món creatiu de Manel Margalef es centra en la idea de l’espai habitat i de com l’ésser humà canalitza a través dels objectes que crea al seu voltant, la seva memòria i el transcurs de la seva evolució tecnològica i social. A partir de la desconstrucció d’aquests objectes aconsegueix recontextualitzar els seus materials ―pell, cautxú, fusta, vidre...― per tal de transportar-los a superfícies bidimensionals. Així, aconsegueix un resultat pictòric per una banda i per l’altra rescata l’essència bàsica, despullant els materials de tot artifici i finalitat consumista, amb la voluntat de deixar-nos veure el rerefons verídic, el del vincle efectiu que l’home experimenta amb allò que crea per al seu profit quotidià i que en principi només sembla destinat a satisfer necessitats mundanes.
