El seu treball cerca la perfecció de la llum, el color i les emocions. Les tonalitats i l’atmosfera de la seva terra són vectors que guien la seva plasticitat. Composicions on el cel, el mar, els paisatges i la vegetació, per mitjà de les matisacions lumíniques, adopten noves dimensions. L’artista, sota una mirada atenta i encuriosida, intenta copsar infinitud d’instants d’una vida embolcallada per la claror i la foscor.
La seva pintura denota un clar coneixement de l’astronomia; per mitjà d’un minuciós traç d’objectes celestes transporta l’espectador fins a la immensitat del macrocosmos. Erupció matèrica i explosió de colors que denoten un gran domini de la tècnica plàstica i que ens fan reflexionar sobre la insignificant i minúscula existència humana dins d’un cosmos en constant transformació i moviment.
En la seva obra convergeixen solitud, fragilitat, tristor, serenor, anonimat, memòria, silenci, per construir les seves pròpies històries. L’espectador és arrossegat per un flux de calidoscòpics sentiments i és participant actiu de les angoixes i patiments de l’existència humana. La vida és com una corda fluixa, equilibri inestable, a la recerca d’allò que s’oculta en el mateix fet de viure i en els innombrables interrogants que van emergint en el transcurs d’un ardu i frondós recorregut sense retorn.
Ha conreat la fotografia en molts dels seus vessants però destaca sobretot en dues vessants: el reportatge antropològic amb retrats i escenes de la vida quotidiana i la fotografia d’art. Les seves fotografies demostren una gran sensibilitat en la captació de l’objecte, la llum i l’espai. És autor d’una gran quantitat d’obres centrades en el patrimoni cultural i natural català, ha realitzat i col·laborat en nombroses publicacions com la Gran Enciclopèdia Catalana, la Història de Catalunya (ed. Salvat) o la Història de l’Art Català (ed. 62).
Pintor i professor de l’escola Massana. Isidre Manils, inesgotable font de recursos estilístics propis, manipula la realitat a través de veladures i transparències: pinzellades a mode de capes de llum difuminades que n’encenen la significació. La recerca de “la mirada cinematogràfica de la pintura” és una de les constants en la seva llarga trajectòria i aquests vincles amb el setè art, doncs, tan presents en la seva producció, fan que les seves obres s’obrin a aquest llenguatge dibuixant un nou i original horitzó creatiu.
Nascut al barri de Queens, va estudiar pintura, dibuix i escultura al Pratt Institute. Les seves primeres creacions eren evocacions directes de la seva admiració per l’obra de Joseph Cornell i Marcel Duchamp, així va començar a fer assemblatges on incorporava fotografies de revistes i llibres. Més endavant va començar a realitzar-ne de pròpies per tal d’incorporar-les a aquests treballs i aconseguir un resultat final més autèntic, propi i pur. Va ser així com Robert Mapplethorpe va introduir-se en el món de la fotografia, coincidint en lloc i època amb tota l’avantguarda artística dels anys 70 a Nova York.
El seu treball és recognoscible per la preferència pel blanc i negre i els matisos envellutats que provoquen les ombres en el gra del revelat, així com pel tractament dels temes que, tot i esdevenir de la tradició clàssica ―bodegons de flors, retrats de celebritats i nus―, són el reflex de l’ambient que el fotògraf i la comunitat artística de l’època respiraven en la ja convertida capital del món. L’any 1989, Mapplethorpe mor a causa del VIH, però un any abans crea la fundació Robert Mapplethorpe, una organització destinada a protegir la seva obra, promocionar l’art fotogràfic i lluitar contra la sida.
Producció plàstica que des d’una primera etapa abstracta i informalista evoluciona cap a una línia de clares referències figuratives, expressionistes i picassianes.
Artista camaleònic que en una recerca emotiva dels valors sensibles eludeix tot academicisme minvat de llibertat expressiva. Cromatisme intens, pur i veraç com a crònica fidel de la vida i de la mort. L’espai compost d’eixos diagonals s’organitza per mitjà de la superposició de figures quadrangulars; evidencia preocupació formal resultat de la combinació de recursos abstractes informalistes amb elements importats del disseny gràfic.
Dedicat a la fotografia editorial i publicitària, Ángel Marcos, arran d’un encàrrec fet l’any 1992 per al Teatre Calderón de Valladolid, es distancia del formulisme i dels paràmetres fotogràfics per tal d’endinsar-se en el món artístic. A partir d’aquest moment és quan realitza diverses sèries fotogràfiques, entre les quals sobresurt Obras póstumas (1999) i on introdueix imatges de persones que, reflectides en pantalles, s’insereixen en espais físics reals que narren la idea subjacent que alimenta l’obra. D’aquesta forma, ens trobem davant d’unes imatges que trenquen amb la lògica visual universal, tot defugint del concepte únic i indissoluble de l’espai i el temps.
En una aposta per la transcendència i l’espiritualitat de l’art, immersa dins la línia d’artistes com Rothko, Klee i Malevich, entre d’altres, Àngels Marcos-González abandona el periodisme i focalitza els seus desitjos més profunds en la pintura i l’escultura. Les seves teles ens ofereixen un món singular habitat per figures sintètiques que emigren cap a l’antiguitat i les cultures tribals d’Amèrica i d’Àfrica, en què s’introdueixen els conceptes de l’atzar i del temps. Amb l’objectiu de donar protagonisme al factor corrosiu de la natura, adhereix llenços i ferros sobre la superfície. La pàtina ferrosa amb una reduïda gamma cromàtica, com són el blau, el vermell i el negre, i l’ús irònic dels títols, esdevenen trets distintius d’un treball ple de lirisme i sensibilitat.
