La col·lecció

Les imatges fotogràfiques són el punt de partença per a la creació d’evocadores obres carregades de significats i que inviten l’espectador a dialogar amb les seves pròpies memòries. Composicions que reflex d’un desig o d’aquell precís instant, que en desvetllar-nos, trepitgem en el domini incert entre el somni i la consciència. Paràmetres fonamentats en les experiències viscudes al llarg dels diferents viatges i on les imatges per elles mateixes no són definitives, sinó mecanismes conductors d’infinitat de sensacions i pensaments.

Des de 1993, Jo Milne viu i treballa a Barcelona. Les línies, els cercles, les esferes o els punts són elements constants en els seus treballs, que remeten al món de les matemàtiques, la ciència o la tecnologia. Peces en constant mutació, xarxes que s’estenen a través del llenç i creen un cosmos en què les seqüències i repeticions són les protagonistes. Les seves obres, que s’exhibeixen tant en col•leccions nacionals com internacionals, manifesten sistemes complexos, estructures aparentment caòtiques en què l’espectador pot endinsar-se per contemplar tot allò que li és intangible.

La seva trajectòria artística s’inicia a meitats de la dècada dels seixanta moment en què realitza diverses exposicions junt a Jordi Galí, Sílvia Gubern i Àngel Jové i on projecta escultures i instal•lacions de caire imminentment efímer. Pioner de l’art conceptual a Espanya i de l’art povera, fins a les seves Grans sèries (1962-2003) en les quals trobem una nova visió de la pintura a partir de la composició amb materials extrapictòrics , al marge de moviments establerts. Així mateix, la seva obra s’inscriu en una línia d’investigació plàstica, de despullament i de síntesi que, iniciada a la dècada dels anys trenta, de la mà de Ferrant, Cristòfol i Miró sorgeix en aquest context com una de les més singulars i radicals dins el panorama contemporani espanyol.

Fotografia: Antoni Bernad.

Artista que heretà del seu avi i pare la fascinació per les pintures romàniques de la Vall de Boí. Aquest interès per les tècniques tradicionals es veu reflectit en la seva obra on aplica la tècnica del fresc a través de la utilització del pigment en estat pur. Els seus treballs més recents es caracteritzen per una conjugació entre l’escultura i la pintura, a mig camí entre la figuració i l’ abstracció. Ell sap combinar a la perfecció pintura i relleu conferint al conjunt un matís quasi arquitectònic. Aquesta espècie d’organicisme pictòric espacial on quelcom matèric brolla de la tela, és transmissor de dicotomies: lirisme-contundència, presència-transparència i ordre-caos.

Quan en el futur els arqueòlegs vulguin aproximar-se a la nostra civilització per a investigar els estrats de l’època actual, pot ser que el que trobin sigui l’obra de Miquel Lligadas: relíquies fetes de ferro i ciment. Sota una clara voluntat de perdurar, d’eternitzar-se en el temps, s’inicia en el món de l’art de la mà de la pintura que, combinada amb la tridimensionalitat d’uns elements industrials (ferro, ciment, fusta...), li serveix per a erigir formes funcionals on s’emmirallen la memòria i el record entumit. Sota una mentalitat eminentment constructiva i exhaustivament meditada, cada peça és concebuda com un fragment en procés continu de creació.

Filla del reconegut pintor Joan Llimona i neboda de l’escultor Josep Llimona, va ser la penúltima d’una nissaga d’artistes. Reconeguda paisatgista que va defugir del corrent avantguardista imperant per a especialitzar-se en la natura, el paisatge urbà i els interiors arquitectònics. Ha conreat la natura morta, la figura i principalment el paisatge, dins d’un estil naïf constructiu i postimpressionista caracteritzat per una gamma de colors intensa i vital. L’any 2000 fou honorada amb la Creu de Sant Jordi i l’any 2006 se li concedí la Medalla d’Honor de Barcelona.

Tot i tenir etapes d’abstracció i radicalisme on reivindica el seu malestar moral enfront de la societat imperant, el seu treball queda englobat dins la concepció del figurativisme. Els seus inicis artístics contenen una bona dosi d’ironia surrealista adherida a una ferotge crítica social. Des d’un procés d’investigació lineal i de recerca harmònica entre el color i la forma, evoluciona cap a la màxima sintetització formal. L’escultura presentada a les Olimpíades d’Atlanta (1996) és el resultat simbiòtic de la temàtica postmoderna i del mitjà plàstic com a eina de reflexió i alliberament.

La formació d’aquest artista oscil•la entre el dibuix i l’escultura, però definitivament s’inclina vers la tridimensionalitat per mitjà del treball de la fusta i del ferro forjat. Ha guanyat nombrosos premis d’escultura en certàmens de Girona i Barcelona des del final dels anys seixanta. La seva obra es mou dins d’un minimalisme de formes pures i contundents. Actualment és professor d’escultura i tecnologia del ferro de l’Escola Massana de Barcelona.