Tot i pertànyer al corrent del nou realisme, les seves obres no són imatges reals, sinó un conglomerat de vida i ficció. Mons que no existeixen, gent passejant en paratges estranys i a vegades fantasiosos o cels utòpics en un fons neutre i desèrtic que l’artista il•lumina amb ironia, vaporositat i tendresa.
Autodidacta que prové del món de la publicitat. El seu treball rota al voltant de la correspondència i mutació dels objectes per tal de representar el món del subconscient com a quelcom aïllat, oníric i que repta les forces de la gravetat. Objectes atrapats en el temps i que són el reflex dels nostres temors, desitjos i desenganys...en definitiva, de les nostres vivències i sensacions més intrínseques.
El treball d’Anna Malagrida no intenta denunciar res, sinó que simplement vol reflectir la manca de comunicació i l’individualisme imperant en la nostra societat actual. El retrat ha estat per a l’artista l’origen de la seva afició a la fotografia com a llenguatge, i eina més crítica del món contemporani. Les seves fotografies de gran format representen escenes d’interiors on els protagonistes de rostres inexpressius i mirada perduda cap a l’infinit es troben emmarcats dins d’un univers aïllat. Per mitjà d’un subtilesa lumínica, hi ha un clar desig d’anar més enllà i emboirar les fronteres que separen pintura i fotografia; l’artista embolcalla les seves enterbolides imatges d’una atmosfera misteriosa que en les seves recents aglomeracions urbanes i descampats són com una finestra oberta cap al món interior i exterior, real o fictici.
El seu treball cerca la perfecció de la llum, el color i les emocions. Les tonalitats i l’atmosfera de la seva terra són vectors que guien la seva plasticitat. Composicions on el cel, el mar, els paisatges i la vegetació, per mitjà de les matisacions lumíniques, adopten noves dimensions. L’artista, sota una mirada atenta i encuriosida, intenta copsar infinitud d’instants d’una vida embolcallada per la claror i la foscor.
La seva pintura denota un clar coneixement de l’astronomia; per mitjà d’un minuciós traç d’objectes celestes transporta l’espectador fins a la immensitat del macrocosmos. Erupció matèrica i explosió de colors que denoten un gran domini de la tècnica plàstica i que ens fan reflexionar sobre la insignificant i minúscula existència humana dins d’un cosmos en constant transformació i moviment.
En la seva obra convergeixen solitud, fragilitat, tristor, serenor, anonimat, memòria, silenci, per construir les seves pròpies històries. L’espectador és arrossegat per un flux de calidoscòpics sentiments i és participant actiu de les angoixes i patiments de l’existència humana. La vida és com una corda fluixa, equilibri inestable, a la recerca d’allò que s’oculta en el mateix fet de viure i en els innombrables interrogants que van emergint en el transcurs d’un ardu i frondós recorregut sense retorn.
Ha conreat la fotografia en molts dels seus vessants però destaca sobretot en dues vessants: el reportatge antropològic amb retrats i escenes de la vida quotidiana i la fotografia d’art. Les seves fotografies demostren una gran sensibilitat en la captació de l’objecte, la llum i l’espai. És autor d’una gran quantitat d’obres centrades en el patrimoni cultural i natural català, ha realitzat i col·laborat en nombroses publicacions com la Gran Enciclopèdia Catalana, la Història de Catalunya (ed. Salvat) o la Història de l’Art Català (ed. 62).
Pintor i professor de l’escola Massana. Isidre Manils, inesgotable font de recursos estilístics propis, manipula la realitat a través de veladures i transparències: pinzellades a mode de capes de llum difuminades que n’encenen la significació. La recerca de “la mirada cinematogràfica de la pintura” és una de les constants en la seva llarga trajectòria i aquests vincles amb el setè art, doncs, tan presents en la seva producció, fan que les seves obres s’obrin a aquest llenguatge dibuixant un nou i original horitzó creatiu.
Nascut al barri de Queens, va estudiar pintura, dibuix i escultura al Pratt Institute. Les seves primeres creacions eren evocacions directes de la seva admiració per l’obra de Joseph Cornell i Marcel Duchamp, així va començar a fer assemblatges on incorporava fotografies de revistes i llibres. Més endavant va començar a realitzar-ne de pròpies per tal d’incorporar-les a aquests treballs i aconseguir un resultat final més autèntic, propi i pur. Va ser així com Robert Mapplethorpe va introduir-se en el món de la fotografia, coincidint en lloc i època amb tota l’avantguarda artística dels anys 70 a Nova York.
El seu treball és recognoscible per la preferència pel blanc i negre i els matisos envellutats que provoquen les ombres en el gra del revelat, així com pel tractament dels temes que, tot i esdevenir de la tradició clàssica ―bodegons de flors, retrats de celebritats i nus―, són el reflex de l’ambient que el fotògraf i la comunitat artística de l’època respiraven en la ja convertida capital del món. L’any 1989, Mapplethorpe mor a causa del VIH, però un any abans crea la fundació Robert Mapplethorpe, una organització destinada a protegir la seva obra, promocionar l’art fotogràfic i lluitar contra la sida.
