Sergi Marcos crea un escenari, una atmosfera etèria i onírica, on els protagonistes poden ser objectes geomètrics, arquitectures o elements naturals. El silenci, els colors i les textures són els trets més essencials d’unes escenes d’un alt contingut poètic, no exempt de reminiscències surrealistes i metafísiques. Tot i que a simple vista, l’artista embolcalla les seves composicions d’una façana ingènua, en el rerefons hi ha una pràctica metòdica i reiterativa; múltiples estrats que se sedimenten i oculten tot allò superflu i nimi; en definitiva, d’un procés reflexiu i laboriós sorgeix una imatge equilibrada, austera i vital.
Llicenciat en belles arts i història de l’art per la Universitat de Barcelona, Manel Margalef compagina la carrera artística amb la docent, com a professor de l’Escola d’Art de la Diputació de Tarragona i com a professor associat al Departament de Pedagogia de la URV.
Sota un llenguatge plàstic auster, la conceptualització del món creatiu de Manel Margalef es centra en la idea de l’espai habitat i de com l’ésser humà canalitza a través dels objectes que crea al seu voltant, la seva memòria i el transcurs de la seva evolució tecnològica i social. A partir de la desconstrucció d’aquests objectes aconsegueix recontextualitzar els seus materials ―pell, cautxú, fusta, vidre...― per tal de transportar-los a superfícies bidimensionals. Així, aconsegueix un resultat pictòric per una banda i per l’altra rescata l’essència bàsica, despullant els materials de tot artifici i finalitat consumista, amb la voluntat de deixar-nos veure el rerefons verídic, el del vincle efectiu que l’home experimenta amb allò que crea per al seu profit quotidià i que en principi només sembla destinat a satisfer necessitats mundanes.
Es va graduar en dret a la Universitat Estatal de Milà i va realitzar, a Venècia, un màster en fotografia i imatge digital. El 2011 va començar a treballar a l’agència Prospekt i les seves fotografies han estat exposades tan a diferents països així com publicades en diverses revistes de renom internacional tant físiques com en línia. Els seus projectes, d’una gran bellesa formal, narren històries. Es tracta d’imatges amb un toc intimista que aconsegueix gràcies a uns enquadraments tancats i una saturació cromàtica que se centra, sovint, en tons càlids.
Nascuda enmig d’una família d’origen català, Carme Mariscal ha sabut diluir les fronteres entre la instal•lació, la fotografia o el vídeo, amb la voluntat de mostrar la fragilitat, transformació i progressiva desmaterialització corpòria. Aquest interès per la corporeïtat es remunta als seus inicis pictòrics i la col•laboració en un hospital de joves amb trastorns alimentaris. Un altre dels temes presents en la seva obra és l’autoretrat, que en una línia molt propera al Body Art li permet reflectir les mutacions orgàniques com a al·legoria conceptual i estètica de la identitat, el plaer i el sofriment.
Una de les majors contribucions a la imatge visual no sols de Barcelona sinó de tot l’Estat és l’obra multidisciplinària de Mariscal.
Al llarg de la dècada dels setanta, amb motiu de la seva col•laboració en diverses publicacions alternatives, conformà una estètica pròpia que va estendre cap a altres camps artístics. Així, des de la pintura i la il•lustració de còmics i historietes, va passar també a dissenyar tot tipus d’objectes i a fer tasques d’interiorisme.
La pintura de Mariscal es defineix per les línies sinuoses, remarcades amb el color negre, un llenguatge proper a l’estètica del còmic, quasi infantil, però d’una gran personalitat. Gràcies a la creació de l’Estudi Mariscal, l’any 1990, tingué una major difusió i es dedicà a promoure projectes que engloben àmbits ben diferents.
Escultor que sota una tendència experimental expressionista planteja una ambivalència poc corrent; ha engendrat una estètica apropiacionista d’objectes quotidians triats a l’atzar, arquetips moderns del món capitalista, que més enllà de la simple mimesis formal, són, en clau d’humor, una crítica agegantada de la seriació, la repetició i estandardització d’una recessiva evolució de l’home dins la denominada era “daurada” del capitalisme industrial i tecnològic. Uneix fantasia i realitat, àcides juxtaposicions dins d’un sistema de reclam caracteritzat pel bombardeig mediàtic que incita l’ésser humà a un consumisme compulsiu.
Quadres de paisatges i llibres, de cases abandonades,de partitures i flors sobre un piano, i de jardins perduts rere un mur hermètic; elements que evoquen un record, la fugissera presència d’allò permanent.
La subtilesa en el traç es el reflex de l’exercici de la cal•ligrafia xinesa que propicia la presència, i alhora la fràgil absència, d’un entorn immediat o d’objectes quotidians. La seva pintura és el fruit de la sedimentació, pausada i lenta, d’allò vist, sentit, pensat, recordat, desitjat, perdut o somiat.
Considerat un dels grans escultors catalans contemporanis i representatius del moviment renovador sorgit a la Barcelona de la postguerra. Autodidacte de formació, sempre va mostrar un interès pel monumentalisme escultòric dins d’ un context urbà.
Composicions amb formes sensuals, simples, pulcres, perfectament acabades que són reflex d’un llenguatge organicista que ens remet al modernisme gaudinià. Productes que són resultat de la combinació d’elements còncaus i convexos , substrat auster i línies depurades on rau la lluita entre l’abstracció i la figuració.
