La seva pintura recupera racons oblidats dels paisatges urbans de Barcelona, Califòrnia i Las Vegas, sobre els quals evoca un sentiment de nostàlgia davant l’obvia fugacitat de la vida. Acurades composicions de pronunciat realisme, que més enllà de la temàtica s’interessen per la perspectiva i la il·luminació. Escenaris on expressar emocions i que sota un assossegat alè s’hi respira reflexió i melancolia.
DUVAN
Quimbaya/Colombia, 1954
Autodidacte i un dels autors colombians més destacats del moment, l’obra de Duvan és colorista i vital. Pintor, escultor, dibuixant i gravador influït per les aportacions de Matisse, Picasso i de l’art pop, entre d’altres, configura un lèxic únic i inalienable. Amant dels viatges, s’instal•la durant una temporada a la ciutat de Barcelona, on exerceix la tècnica del gravat.
En les seves escultures s’evidencien la visió unifocal de l’artista i l’enderroc del concepte de tridimensionalitat de l’espai per mitjà d’una planimetria d’efectes òptics volumètrics.
La visió pictòrica de Mònica Luco ens transporta cap a un univers oníric i fantasiós, on es conjuguen i es dilueixen abstracció poètica i figuració. L’autora interioritza i desvirtua mentalment paisatges que dota d’un contingut simbòlic i espiritual que indueix l’espectador a la reflexió. Un espai sublim d’atmosfera mística i nostàlgica en què certes estructures ens evoquen cap a un magma de dualitats: presència-absència, present-passat i realitat-ficció.
Nazario
Castilleja Del Campo, Sevilla, 1944
Considerat el pare del còmic underground nacional. Instal·lat a Barcelona l’any 1971 va familiaritzar-se amb artistes com Mariscal. Els seus còmics transgressors i de vinyetes burlesques, manifest d’una Barcelona creativa, provocadora i que foren censurats els anys seixanta i a inicis de la transició. És a finals de la dècada dels vuitanta quan decideix iniciar-se en el món de la pintura, literatura i fotografia.
En les seves fotografies explora el pas del temps, allò permutable i el que es perpetua en llocs públics i privats de l’arquitectura urbana o d’espais naturals. Molls, rius o edificis s’integren en l’objectiu per a documentar melancòlics vestigis de l’industria fluvial i els sistemes de transport de temps passats. En el rerefons de la seva temàtica hi ha experiències relacionades amb la solitud, la mort i la minva d’identitat. Fa ús de la tecnologia (càmera Hasselblad digital) i del retoc posterior amb programes d’edició digital com el Photoshop.
Miguel Macaya pertany a una nova generació de pintors realistes. La seva obra, definida com a ''existencial'' i allunyada dels corrents vigents exhuma figures i objectes de la tradició que ens transvasen a temps quasi apocalíptics. Reminiscències goyesques de clarobscurs barrocs, assetjades per un fons tenebrós i silenciós on el negre infinit és al•lusió cega d’emergents interrogants. Natures mortes, retrats d’animals i de personatges com ara els toreros, són projectats des de la seva irònica imaginació com a epifania de tot allò invisible.
Pintor, gravador, ceramista, autor d’esmalts i vidrieres emplomades.
Artista polifacètic que cultivà la pintura mural i la de cavallet -tremp a l’ou i oli-, l’esmalt sobre metall, la ceràmica, el gravat calcogràfic i la litografia. El seu treball és reflex de l’admiració pels vells mestres del Renaixement italià; influència que s’evidencia en les aurores, en les delicades figures femenines i en el seu angèlic i estereotipat concepte de bellesa: eteri, espiritual, estilitzat i elegant. L’any 1951 fou guardonat amb el Premi Nacional.
És un dels fotògrafs més singulars del panorama artístic internacional. Premi Nacional de Fotografia l’any 2000, el seu treball es caracteritza per una intel·ligent manipulació dels objectes retratats que atorguen a l’obra un elevat contingut poètic. A partir de la descontextualització, la confrontació i la manipulació dels objectes, Chema Madoz cerca el contrapunt que existeix entre l’essència de les coses i els seus significats latents.
