En el transcurs d’una estada al Japó acaba de perfeccionar els seus estudis cal•ligràfics i sobre paper, que confereixen al seu treball un perfil pictòric molt particular. Dins l’àmbit fronterer de la figuració i l’abstracció sota un reduccionisme que frega els límits de la simplificació, combina els colors saturats i les formes més minimalistes per tal d’estudiar de forma seriada les calidoscòpiques mirades i percepcions d’un mateix concepte. Isao Llorens tracta amb enginy i destresa la natura i totes aquelles criatures que hi cohabiten, i les sap transformar en símbols d’una existència.
Artigas començà la seva formació com a comptable, tasca que arribà a dur a terme durant un curt període de temps. Poc després començà la seva formació artística a la Llotja i a l’acadèmia de Francesc d’Assís Galí, on conegué, entre d’altres, Miró. La seva fita era convertir-se en pintor, però durant l’Exposició d’Art Francès a Barcelona l’any 1917 va decidir canviar el rumb tot inclinant-se cap a la ceràmica.
La seva revolucionària obra va marcar un abans i un després en el tractament de la ceràmica. Centrat en els aspectes senzills i naturals, Artigas buscava en la matèria i el torn la puresa de la línia, el color i l’estructura. Va alliberar la ceràmica de tot artifici i decoració supèrflua, fent fluir cap a l’exterior tots els sentits que s’extreuen de la matèria primera, el fang. Aquests aspectes, molt vinculats també a la tradició oriental ―concretament la japonesa― els va dur a terme tant en els seus treballs individuals com en les col·laboracions que va fer amb nombrosos artistes que, com ell, també cercaven la naturalitat en el tractament de l’obra final.
Remarcable és, però, la col·laboració amb Miró al llarg de la seva vida, reconeguda arreu. Es poden trobar diversos dels seus treballs escultòrics i murals en les grans capitals del món, fins i tot el 1937 el MET de Nova York en va adquirir un dels gerros i es va convertir en la primera ceràmica contemporània comprada per un museu.
Fotògraf que desenvolupa la seva obra en l’efervescència de les avantguardes dins la bohèmia de París i Barcelona, rere un clar referencial dadaista. Recolzat per pintors, com la seva esposa Olga Sacharoff, introductora del cubisme a Catalunya, i de marxants com Josep Dalmau, crea un obra de caràcter intimista per mitjà d’unes imatges que retraten la vida dins la ciutat. Exposa a París, Nova York i part de la seva obra es troba en el fons fotogràfic del MNAC.
Fotògraf que des de l’any 1975 ha col·laborat amb agències de publicitat, estudis de disseny i diferents mitjans de premsa. A més, ha participat, també, en activitats docents dins l’àmbit fotogràfic.
Mitjançant les seves fotografies intenta donar volum a la simple quotidianitat i a moments desdibuixats per la memòria, que en una dosi d’ interpretacions bilaterals donen sensació d’immaterialitat.
Membre del grup Cercle d’Art d’Avui, impulsà des del Cercle Artístic de Sant Lluc diverses activitats com ara els premis Miró o les mostres d’Art MAN.
Els seus exercicis pictòrics recullen les bases del suprematisme de Malevitx; enfronten línies -tant dibuixades com disposades en tires brillants a mode de collage sobre el llenç-, colors i ombres per conformar paisatges abstractes plens d’anhels i allunyats de tota tendència estètica i temporal.
La seva pintura recupera racons oblidats dels paisatges urbans de Barcelona, Califòrnia i Las Vegas, sobre els quals evoca un sentiment de nostàlgia davant l’obvia fugacitat de la vida. Acurades composicions de pronunciat realisme, que més enllà de la temàtica s’interessen per la perspectiva i la il·luminació. Escenaris on expressar emocions i que sota un assossegat alè s’hi respira reflexió i melancolia.
Autodidacte i un dels autors colombians més destacats del moment, l’obra de Duvan és colorista i vital. Pintor, escultor, dibuixant i gravador influït per les aportacions de Matisse, Picasso i de l’art pop, entre d’altres, configura un lèxic únic i inalienable. Amant dels viatges, s’instal•la durant una temporada a la ciutat de Barcelona, on exerceix la tècnica del gravat.
En les seves escultures s’evidencien la visió unifocal de l’artista i l’enderroc del concepte de tridimensionalitat de l’espai per mitjà d’una planimetria d’efectes òptics volumètrics.
La visió pictòrica de Mònica Luco ens transporta cap a un univers oníric i fantasiós, on es conjuguen i es dilueixen abstracció poètica i figuració. L’autora interioritza i desvirtua mentalment paisatges que dota d’un contingut simbòlic i espiritual que indueix l’espectador a la reflexió. Un espai sublim d’atmosfera mística i nostàlgica en què certes estructures ens evoquen cap a un magma de dualitats: presència-absència, present-passat i realitat-ficció.
