Llicenciat en belles arts, Marc Larré va estudiar entre Barcelona i Nova York, fet que segurament ha influït en la versatilitat que obté a l’hora d’enfocar el paisatge urbà.
La seva fotografia està impregnada de l’objecte urbanístic, que utilitza com a protagonista total de l’escena on capta les instantànies. L’objectiu de portar el pensament escultòric a l’espai fotogràfic permet a Marc Larré crear il·lusions i paisatges d’artifici a través del joc que fa amb aquests elements que agafa del seu entorn més directe: materials de rebuig, mobiliari urbà, edificis... Sota la seva òptica, aquests materials transmuten en allò que l’ésser humà ha creat amb el seu àmbit geogràfic i les conseqüències morals i culturals que això ha comportat per a tot l’entorn social al llarg de la història.
Joan Lassús va saber compaginar una afició i una professió: la fotografia i la música. Gràcies a una actitud metòdica i pulcra, ara podem gaudir d’un fons fotogràfic molt important que avui forma part de l’arxiu històric municipal de l’Escala. La seva obra ha anat evolucionant des del romanticisme impressionista dels anys 50 fins al documentalisme dels anys 60/70, que deixa de banda l’antecessora força expressiva per donar lloc a una bellesa serena i silenciosa. La part més documental inclou còpies de tots els indrets de l’Escala, que serveixen per a la reconstrucció del paisatge i per seguir les transformacions del nucli urbà, les obres públiques, els actes oficials, les escenes de la vida quotidiana, els edificis arquitectònics...
Procedent d’una família amb tradició pictòrica, Jesús Led s’ha format de manera autodidàctica. La seva obra destaca per l’ús del color i la llum mitjançant els quals configura un conjunt de matisos i contrastos que ens recorden la factura dels grans mestres del barroc espanyol i italià, essència que també es fa perceptible tant en el tractament de la figura com en les escenografies que representa, en què la iconografia de caire tradicional es barreja amb la quotidianitat del mateix artista, tot reinterpretant sota un prisma actual temes com la Sagrada Família o el Sant Sopar.
Per mitjà de les seves fotografies, Ananias Leki intenta mostrar tot allò que va descobrint ens els seus viatges, alhora que en un desig d’anar més enllà, copsa la realitat de l’inconscient d’un seguit de gent que es va trobant en el transcurs d’una àrdua travessia d’aprenentatge i d’investigació. Artista molt compromès i actiu al haver participat en nombroses exposicions per Àfrica i Europa. És el fotògraf oficial de MASA (Marché des Arts et du Spectacle Africain) i la seva obra ha estat publicada en diverses revistes, així com també ha participat en varies exposicions franceses com a comissari i promotor. La seves imatges es caracteritzen pels categòrics contrasts entre el blanc i el negre i les figures retallades per una llum profunda i penetrant.
Les imatges fotogràfiques són el punt de partença per a la creació d’evocadores obres carregades de significats i que inviten l’espectador a dialogar amb les seves pròpies memòries. Composicions que reflex d’un desig o d’aquell precís instant, que en desvetllar-nos, trepitgem en el domini incert entre el somni i la consciència. Paràmetres fonamentats en les experiències viscudes al llarg dels diferents viatges i on les imatges per elles mateixes no són definitives, sinó mecanismes conductors d’infinitat de sensacions i pensaments.
La seva trajectòria artística s’inicia a meitats de la dècada dels seixanta moment en què realitza diverses exposicions junt a Jordi Galí, Sílvia Gubern i Àngel Jové i on projecta escultures i instal•lacions de caire imminentment efímer. Pioner de l’art conceptual a Espanya i de l’art povera, fins a les seves Grans sèries (1962-2003) en les quals trobem una nova visió de la pintura a partir de la composició amb materials extrapictòrics , al marge de moviments establerts. Així mateix, la seva obra s’inscriu en una línia d’investigació plàstica, de despullament i de síntesi que, iniciada a la dècada dels anys trenta, de la mà de Ferrant, Cristòfol i Miró sorgeix en aquest context com una de les més singulars i radicals dins el panorama contemporani espanyol.
Artista que heretà del seu avi i pare la fascinació per les pintures romàniques de la Vall de Boí. Aquest interès per les tècniques tradicionals es veu reflectit en la seva obra on aplica la tècnica del fresc a través de la utilització del pigment en estat pur. Els seus treballs més recents es caracteritzen per una conjugació entre l’escultura i la pintura, a mig camí entre la figuració i l’ abstracció. Ell sap combinar a la perfecció pintura i relleu conferint al conjunt un matís quasi arquitectònic. Aquesta espècie d’organicisme pictòric espacial on quelcom matèric brolla de la tela, és transmissor de dicotomies: lirisme-contundència, presència-transparència i ordre-caos.
Quan en el futur els arqueòlegs vulguin aproximar-se a la nostra civilització per a investigar els estrats de l’època actual, pot ser que el que trobin sigui l’obra de Miquel Lligadas: relíquies fetes de ferro i ciment. Sota una clara voluntat de perdurar, d’eternitzar-se en el temps, s’inicia en el món de l’art de la mà de la pintura que, combinada amb la tridimensionalitat d’uns elements industrials (ferro, ciment, fusta...), li serveix per a erigir formes funcionals on s’emmirallen la memòria i el record entumit. Sota una mentalitat eminentment constructiva i exhaustivament meditada, cada peça és concebuda com un fragment en procés continu de creació.
