Inicià la seva carrera com a fotògraf-reporter realitzant diversos viatges arreu del món. Durant la dècada dels seixanta viu un dels moments més intensos de la seva trajectòria professional en col•laborar amb les revistes més importants del moment com ara Vogue, Elle, Stern i Magnum. Ha conreat, la fotografia documental, de moda, d’animals, els retrats, els paisatges i les urbs, però, no és fins l’any 1989 que comença a investigar dins del camp de la fotografia digital. Les seves imatges impregnades d’una tradició humanista i populista deixen de banda el monumentalisme i l’heroïcitat.
Seduït pel moviments avantguardistes emergents de Pequín, aviat trenca amb els convencionalismes de l’estil oficial, per endinsar-se en la investigació i creació de peces basades en objectes, treballs fotogràfics, instal•lacions i projectes basats en textos per poder aprofundir en el propi llenguatge contemporani. Durant els últims anys, Huang Yan ha desenvolupat una sèrie de treballs fonamentats en l’art ancestral de la pintura paisatgística tradicional i els tatuatges. Zones geogràfiques de la Xina que habiten l’anatomia humana, una expressió corporal i espiritual que reivindica i recupera els valors asiàtics. En definitiva, Huang Yan fa brotar la identitat cultural i artística asiàtica amb l’ús d’unes tècniques antigues al servei de l’art actual.
Javier Huecas va estudiar Belles Arts a tres ciutats: Sevilla, Barcelona i Almeria. Les primeres creacions se circumscriuen en el corrent pictòric de l’escola de París. Amb el temps va incorporant elements simbòlics com el guerrer, la ciutat des de diferents perspectives o la muralla com a metàfora del límit de la vida i del coneixement. També fa un ús del tractament seriat dels colors rogenc, negre o verdós. Les escultures combinen el fang tosc amb l’aquarel•la per tal d’infondre vida a la imatge humana. Per mitjà d’acabats terrosos i oxidats, exhibeix les angoixes d’uns individus que per regla general són fràgils i dèbils.
Pintor d’emocions, de sentiments, d’experiències vitals que s’alliberen en la superfície de la tela per esdevenir reflex de la seva pròpia existència. Si bé els seus inicis es concreten dins de l’informalisme orgànic que més tard abandona per donar pas a un període més figuratiu, en l’actualitat, el seu llenguatge plàstic esdevé expressionista. Dosi de contrastos latents, de crua i sinistra rebel·lia, defugint de la mimesi natural tot i ser presoner del seu món interior.
Dibuixant de retrats psicològics, cossos traçats per poètiques i neguitoses sutures que emfatitzen la fragilitat corpòria, símbol i imatge del Cosmos. Les seves obres amaguen referències líriques d’autors com ara el crític d’art José Corredor-Matheos. Representacions que, sobre un rígid suport metàl•lic, ennobleixen l’anatomia humana per mitjà de majestuosos contorns i nítids espais lumínics. Les dicotomies home-abisme, llum-tenebra, ple-buit, matèria-etèria, són reflex d’unes idees adscrites dins de la tendència del realisme abstracte.
Uneix-te al nostre 
