La col·lecció

Des dels primers models abstractes a l’expressionisme matèric, va fer compatible el seu treball artístic amb una activa participació dins la política del país. És un dels fundadors de la secció barcelonesa d’Estampa Popular, grup d’artistes que realitzaven el denominat art social. Ell pren la pintura com a mitjà expressiu, en què les textures, els colors i les qualitats matèriques són el vocabulari de totes aquelles emocions inabastades per paraules. Obra poètica i còmplice d’una revaloració de compromís social. S’evidencia una constant recurrència al mar com a espai silenciós de reflexió.

Artista de tensions matèriques que ha sabut assimilar el patrimoni d’Jean Arp, Constantin Brâncuși o Henry Moore. La seva temàtica de gran simbolisme prové d’atorgar a la matèria una densitat metafísica que transcendeixi la dimensió física de l’objecte. Escultor de línies pures que redescobreix les formes primitives en recerca de la geometria essencial i com a retorn a les fonts de la representació descoberta o revelada. Modifica la matèria emergint el somni latent, deixa al descobert l’ànima de les pedres, dels metalls i de les fustes.

Fotògraf i artista multimèdia de timbrat caràcter conceptual que investiga diferents espais urbans i arquitectures on l’atzar és detonant de constants transformacions. El seu univers plàstic és objecte de les múltiples perspectives i confrontacions dels conceptes: col·lectiu humà, ciutat, viatge, memòria, absència i jocs lumínics. Ha realitzat instal·lacions on la llum i les paraules escrites amb neons actuen com a gest pictòric en façanes d’edificis tan emblemàtics com són l’ambaixada espanyola a Berlín (1992), l’antiga torre de control de l’aeroport de Múnic (2000) i l’ambaixada suïssa a Berlín (2001).

Els inicis de la seva trajectòria artística se centren en el camp de la pintura que progressivament compaginarà amb l’escultura. Utilitza conceptes de doble significat, elements aparentment oposats que provoquen reflexions des de l’absència: racionalitat i simetria d’estructures geomètriques contenidores de conceptes indeterminats i infinits que es concreten en espais buits com són el forat o l’escala. Metàfora de la vida que connecta la part visible amb l’etèria mancança teixida sobre el buit. La seva obra esdevé poètica, on s’enllaça la idea barroca d’eternitat amb l’exactitud minimalista del cub, en recerca de l’aspecte sensible de les coses.

D’ençà que descobrí la fotografia el 2007, Maria Alzamora ha convertit la càmera en aliada a l’hora de captar moments de la quotidianitat. D’aquesta manera la seva fotografia s’obre pas entre mirades espontànies que, fugisseres o penetrants, aporten a l’espectador l’essència d’un instant. Així mateix, gaudeix amb el joc dels espais on la figura humana queda representada per objectes i ambients que revelen, com un relat obert, part de la història d’una presència que a simple vista no podem veure.

Composicions que s’alimenten dels corrents postcubista i surrealista i on la superposició d’elements incorpora l’efecte de moviment. Fa ús de l’acrílic sobre paper o tela i investiga la tècnica del collage en fusta de format muralista. Temes torbadors i d’altres que emanen placidesa, tractats amb vigorosa volumetria i sota un refinat joc lumínic. En els seus quadres hi cohabiten figuració amb abstracció, geometria amb orgànic, i policromia que contraresta amb l’immens fons ocre o gris.

Artista multidisciplinari que treballa en el camp de les arts plàstiques i les arts escèniques. Durant la dècada dels setanta s’interessa per l’art experimental i conceptual i porta a terme diverses accions. A finals dels setanta inicia una sèrie de viatges al nord d’Àfrica, Mèxic i els Estats Units que marcaran profundament el seu treball i que el duran a desenvolupar una obra molt expressiva amb una gran càrrega simbòlica com són els rituals, la màgia o la religió. Entre la seva variada i àmplia producció cal destacar les escenografies i readaptacions teatrals i la direcció de pel·lícules com ara Viaje a la Luna, de Federico García Lorca, l’any 1998.

Les llargues estades al Marroc o a Mallorca i els darrers constants viatges a Àsia han deixat empremta en l’obra d’aquest polifacètic artista. Pintor, gravador, escultor i continuador de la tècnica ancestral del raku caracteritzat per un refinat llenguatge jeroglífic, de línies i formes senzilles que troben la seva font d’inspiració en els utensilis quotidians o en la pròpia natura com ara els núvols, les flors... Doncs, el seu art heterogeni, i alhora abstracte, és objecte de múltiples interpretacions. Ha gaudit d’una àmplia trajectòria tan a nivell nacional com internacional.

Interessat des de sempre en la pintura, va estudiar a l’Escola d’Art Sant Jordi de la Universitat de Barcelona, on es va llicenciar en tècniques de la pintura. Des de ben jove va combinar la faceta creativa amb la docent, a l’Escola d’Arts i Oficis de Reus, on va impartir classes sobre procediments artístics. El 1986 es va traslladar a Nova York, on residí durant els 20 anys següents sense abandonar mai del tot els vincles amb Reus. En tornar es va restablir a Barcelona i Vinyols, on visqué els darrers anys de la seva vida. Són característics dels seus inicis els treballs en els camps del body art que més tard abandona per unes pintures en suports més tradicionals on regnen els colors terrosos i els negres, així com les formes orgàniques on en determinades ocasions fa alguna referència figurativa. Ell mateix defensava que a les seves pintures pretenia referir-se i revisar els colors i llums de la pintura barroca sota la perspectiva del segle XXI, que en els darrers dies de la seva vida va treballar des del mètode i la disciplina.