Les llargues estades al Marroc o a Mallorca i els darrers constants viatges a Àsia han deixat empremta en l’obra d’aquest polifacètic artista. Pintor, gravador, escultor i continuador de la tècnica ancestral del raku caracteritzat per un refinat llenguatge jeroglífic, de línies i formes senzilles que troben la seva font d’inspiració en els utensilis quotidians o en la pròpia natura com ara els núvols, les flors... Doncs, el seu art heterogeni, i alhora abstracte, és objecte de múltiples interpretacions. Ha gaudit d’una àmplia trajectòria tan a nivell nacional com internacional.
Interessat des de sempre en la pintura, va estudiar a l’Escola d’Art Sant Jordi de la Universitat de Barcelona, on es va llicenciar en tècniques de la pintura. Des de ben jove va combinar la faceta creativa amb la docent, a l’Escola d’Arts i Oficis de Reus, on va impartir classes sobre procediments artístics. El 1986 es va traslladar a Nova York, on residí durant els 20 anys següents sense abandonar mai del tot els vincles amb Reus. En tornar es va restablir a Barcelona i Vinyals, on visqué els darrers anys de la seva vida. Són característics dels seus inicis els treballs en els camps del body art que més tard abandona per unes pintures en suports més tradicionals on regnen els colors terrosos i els negres, així com les formes orgàniques on en determinades ocasions fa alguna referència figurativa. Ell mateix defensava que a les seves pintures pretenia referir-se i revisar els colors i llums de la pintura barroca sota la perspectiva del segle xxi, que en els darrers dies de la seva vida va treballar des del mètode i la disciplina.
Pintor que no és partícip del concepte estètic del pintoresc sinó del paisatgisme romàntic i enigmàtic. Restaurador vocacional, utilitza teles de teixits desgastats i fustes antigues com a suport artístic. Joc de reverberacions lumíniques, d’ombres modulades i de clarobscurs que sota una mirada nòrdica tenyeixen de meditació i melancolia les seves creacions. Fascinat per la foscor nocturna, els seus quadres resten atrapats per una negror de subtils incursions esblanqueïdes.
Destacada ceramista escultòrica que en els últims anys ha apostat per peces radicals, transgressores i amb un fort caràcter expressionista. Experimenta amb l’ús de la tècnica de la terra i el foc, mantenint un irrefutable vincle amb la ceràmica asturiana contemporània. La seva obra ens evoca al diàleg, a la meditació, a la intuïció atzarosa dels seus sentiments i passions més recòndites sobre la vida, la sexualitat i la mort. Connotacions simbòliques seduïdes per la seva simplicitat i primitivisme on la terra parla per ella mateixa.
L’esfera, el buit, el moviment i el cosmos concentren forces enèrgiques i vitals que, atrapades dins d’una estructura pètria, lluiten per sortir-ne i ser alliberades. Les seves estructures geomètriques i coral•lines, amb esferes o ovals presoners en el ventricle de la massa, donen vida i moviment a la matèria de la mateixa manera que trasllueixen consistència i rotunditat matèrica.
El seu art és una constant reflexió sobre les relacions existents entre la llum i l’espai, el ple i el buit i el color i la transparència. Si bé els muntatges de Margarita Andreu recreen una dimensió arquitectònica i tridimensional, la incorporació de la fotografia en el seu treball s’ha d’entendre com una continuïtat de la concepció i construcció de la poètica del buit sorgida de la idea d’ambigüitat, fugacitat i parcialitat.
Tot i llicenciar-se en Medicina i Cirurgia l’any 1963, al cap de pocs anys començà paral•lelament la seva activitat artística com a escultor, utilitzant principalment pedra, bronze, fusta i argila. A principis de la dècada dels setanta incorpora un material nou directament associat a la seva professió: les benes d’escaiola, cosa que atorga a les obres una presència de parcialitat i imperfecció. En el seu treball hi predominen l’ús del color blanc i la figura humana, així com la idea de grup en escultura pública, com és el cas del Monument als castellers (Tarragona, 1999), que té 222 figures humanes. La seva producció és força realista i se l’ha pogut associar amb l’obra de l’escultor americà George Segal.
Pintor i dibuixant d’obres de caire vitalista. Des d’unes formes despullades de colors càlids, l’artista ha emigrat cap a una expressió harmoniosa que reanima i reinterpreta la poètica de les sensacions, fent ús d’un llenguatge propi, personal i atemporal, més enllà de les modes estètiques imperants.
