Les seves fotografies i vídeos neden en la identitat i la confusió del gènere masculí i femení . La pròpia artista s’autoretrata de forma irònica en múltiples postures en recerca de l’artificiositat i permutant la seva imatge per mitjà de la ficció i la representació. Obres enigmàtiques i ambigúes, plenes d’éssers andrògins que desdoblen els mites culturals i les simulacions publicitàries.
A través de la memòria, Maria Helguera estableix un pont de diàleg entre la seva Argentina natal, d’on s’exilia l’any 1976, i la seva rearticulació plantejada des de Catalunya. Sota una factura vigorosa i matèrica acompanyada d’una gamma cromàtica vinculada als seus orígens, Maria Helguera es despulla d’allò après per arribar a l’estat més pur de l’ésser. D’aquesta manera els seus treballs presenten un món on conviuen personatges i elements compositius propis de l’imaginari argentí, amb evidents influències de l’art contemporani català d’artistes com ara Hernández Pijoan o Ràfols Casamada.
És un dels màxims representants de la renovació pictòrica a Catalunya, amb un llenguatge propi que pren una gran força identitària a partir de la dècada dels 90. La seva obra expressa un fort component mediterrani, ja sigui a través dels colors o les formes imperfectes i senzilles, però d’una immensa sensualitat. Fou un dels creadors del Grup Sílex. El 1957 es va traslladar a París per estudiar gravat i litografia a l'Escola de Belles Arts. Allà adoptà una figuració geomètrica on es destaquen els elements solitaris sobre fons i camps llisos. A final dels 80 Pijuan reprèn l’informalisme amb una paleta dominada pel blanc i el negre. I més tard a les seves obres s’afegiran composicions geomètriques, gairebé matemàtiques, com les quadrícules que evoquen un cert misticisme.
Llicenciat en història de l’art per la Universitat de Barcelona i graduat en escultura per l’Escola Massana, Hernández Clemente ha estat també aprenent del mestre de la talla en pedra Mariano Andrés Vilella i és, des de l’any 2009, resident al Taller BDN. Ballant entre l’autonomia de l’escultura com a objecte i la instal•lació, el seu procediment passa principalment en la nova interpretació dels materials clàssics i la conjuminació d’aquests amb d’altres no tan presents en l’escultura tradicional, creant un tàndem simbòlic en què s’estableixen evidents relacions de buit i ple, però sobretot de la fragilitat amb la qual es mouen els cossos en l’espai i com així estableixen diàlegs silenciosos carregats d’una forta poètica capaç de traspassar els sentits terrenals per instal•lar-se en nosaltres com noves històries i vivències personals.
Artista multidisciplinari que realitza escultura, fotografia i instal·lacions sota un plantejament teòric que reflexiona al voltant de la identitat en un món globalitzat. Els seus treballs giren entorn de la desigualtat, la violència o la cultura del consum, de manera que provoca i sacseja la consciència de l’espectador. En la seva obra utilitza objectes de la vida quotidiana així com d’altres provinents de la cultura urbana, com sabatilles, i hi apareixen referències tant de la seva infància veneçolana com de la cultura pop més global.
L’obra d’aquest polifacètic artista gira entorn del tractament d’imatges a través de la tècnica del fotomuntatge, que beu directament de John Heartfield. El treball d’Hernando González, anomenat per alguns com l’últim dadaista, s’engendra a partir d’allò personal imaginari, on el temps, el color, l’ecologia, la tecnologia o els éssers antropomorfs són els protagonistes principals. Creacions que, extretes del corrent dadaista, del pop art i del món del còmic, ens conviden a reflexionar entorn del consum d’imatges de la nostra societat.