La col·lecció

Xavier Grau
Barcelona, 1951 - Barcelona, 2020

Les seves primeres teles se’ns presenten impregnades de monocromatisme geomètric com a resultat d’un posicionament en contra del conceptual i del minimalisme, que a inicis dels anys vuitanta substitueix per un intens dramatisme, situant-se a prop del corrent neoexpressionsita. Influït per Willem de Kooning i Philip Guston, incorpora elements figuratius desposseïts de qualsevol connotació narrativa. Amb un estil ja més consolidat, el seu art desemboca en una abstracció més lírica, colors enèrgics, moviment i llum efervescent, trets continguts pel ritme pautat d’unes formes geomètriques.

Grau-Garriga
Sant Cugat del Vallès, Barcelona, 1929 - Saint Mathurin-sur-Loire, Angers, França, 2011

Grau-Garriga es formà a la Llotja i a l’Escola Superior de Belles Arts de Barcelona. Vinculat en un principi a la pràctica del mural i del vitrall, el 1956 fou contractat per la Casa Aymat com a director artístic. Un any més tard marxà a París, on conegué l’informalisme, la pintura matèrica i la tasca de Lurçat, mestre en les arts del tapís contemporànies, que en va marcar la trajectòria. Un cop a Sant Cugat transferí els coneixements apresos tot aplicant tendències de caire local al taller que va crear a la mateixa Casa Aymat, sent d’aquesta manera com neix la Nova Escola Catalana de Tapís amb Grau-Garriga com a teòric i impulsor principal del moviment, canviant l’antic concepte del tapís tant en l’àmbit nacional com en l’internacional. Les seves obres, que es decanten cap a l’aspecte pictòric, tenen en compte la base tèxtil com a canalitzadora de la forma i catalitzadora del missatge final. El seu ús dels fils no només té en compte la composició cromàtica, clàssica en els tapissos de concepció bidimensional, sinó que explora el material amb el qual treballa, apreciant-ne la qualitat per tal de trobar la plasticitat, el volum i la forma que la seva resistència amaga, tot creant obres de gran densitat matèrica, ja sigui en environnements com en collages, on participen diferents tipus de teixits i materials pictòrics, i on la simfonia dels colors emprats, així com les seves ombres i tessitures, s’encarregarà de portar la lleugeresa que culminarà en l’equilibri visual de l’obra.

Roger Guaus
Barcelona, 1972

La càmera esdevé un apèndix de la seva persona on mixtura els conceptes de documental-emotivitat, narracions-sentiments, tot i fragment. Imatges que emanen una espècie de sensació cubista enfront d’una realitat fragmentada; l’espectador se submergeix dins d’un trencaclosques obert a múltiples reinterpretacions calidoscòpiques.

Silvia Gubern
Barcelona, 1941

Sílvia Gubern va ser, a finals dels anys seixanta, una de les pioneres de l’art conceptual a Catalunya, junt amb altres artistes com, per exemple, Jordi Galí, Antoni Llena i Àngel Jové, amb els quals va formar un nucli actiu entorn el Jardí del Maduixer, on presentaven les seves accions i propostes pobres i efímeres. Vinculada a La Gauche Divine, Gubern va consolidar als anys setanta un llenguatge singular i personal, expressat per mitjà d'una àmplia varietat de tècniques. Ha creat obres amb pintura sobre vidre i dibuix, però també mitjançant tela i escultura, tot mantenint la poesia mística com a font d'inspiració primordial. Va exposar amb regularitat a la Sala Vinçon i el 1995 se li va dedicar una extensiva exposició antològica al Centre d’Arts Santa Mònica de Barcelona.

Montserrat Gudiol
Barcelona, 1933 - 2015

Pintora, dibuixant i gravadora, filla de l’arquitecte i historiador de l’art Josep Gudiol i Ricart. Durant un curt període s’instruí en el taller del pintor Ramon Rogent, i l’any 1981 fou elegida membre numerari de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi (fou la primera dona acadèmica d’Espanya). La seva obra intimista i protagonitzada majoritàriament per dones revela una visió tràgica i melodramàtica de la humanitat: anatomies escanyolides i febles, cossos macilents que semblen deteriorar-se en una atmosfera homogènia, on n'emfatitza les mans raquítiques i els rostres angulosos. Pintures que són l'eco de les figures picassianes nostàlgiques i melancòliques de l’època blava i rosa.

Guerrero Medina
La Guardia, Jaén, 1942

Pintor, dibuixant i gravador de formació autodidacta, Guerrero Medina és proper al neofigurativisme de caire expressionista. La seva obra s’endinsa en el paisatge i la figura humana amb la voluntat de transmetre l’estat anímic a través del color i el rebuig de la forma convencional. La producció de figures, que desvetllen el món interior i fràgil dels seus personatges, sovint s’aproxima a la denúncia social amb el tractament de tràgics episodis històrics, com ara l’exili, i l’efecte que aquests fets van tenir sobre les persones. Aquesta producció conviu amb altres temes d’interès per a l’artista, entre els quals hi ha la reinterpretació de pintors clàssics com Velázquez o el tractament del paisatge des d’una intenció més emocional que realista.

Pau Guerrero
Barcelona, 1971

Fotògraf i arquitecte, Pau Guerrero ha fusionat ambdues professions per tal d’especialitzar-se en la fotografia d’arquitectura. La seva noció de l’espai el condueix a immortalitzar grans construccions que, tant des de l’interior com des de l’exterior, no deixen de ser sinó part de l’essència de la nostra història social i natural. Escollint llocs habitats i incloent un enfocament dramatitzat de la profunditat que parteix l’escenari de manera totalment simètrica, Guerrero aconsegueix apropar-nos a l’efecte de monumentalització de tota gran obra arquitectònica i posa en relleu la capacitat de l’arquitecte per calcular i imaginar nous indrets. Aquesta percepció de la simetria també s’aprecia en obres més orgàniques, essencialment relacionades amb la natura i els components arquitectònics que d’aquesta en sorgeixen i amb la qual crea construccions visuals o bé retrata de manera abrupta i originària com en el projecte Diàleg sobre la caiguda de l’aigua on, mitjançant la immediatesa del broll d’aigua de la font, relata una altra història de transformació i d’origen de la construcció i de la destrucció, elements contraris però indissociables a l’hora d’entendre la base de qualsevol civilització.

Ramon Guillen-Balmes
Cornellà de Llobregat, Barcelona, 1954 - Barcelona, 2001

Després d’acabar els seus estudis a la Llotja, Ramon Guillen-Balmes va començar a investigar el llenguatge escultòric per mitjà de l’assemblatge de diversos materials. En els seus projectes juga amb les nocions del desig, l’automatisme i les formes anatòmiques del nostre cos. Les influències del dadà són clau per desxifrar conceptualment la seva obra; solia fer ús d'objets trouvés, concepte que es refereix a l’art fet amb objectes quotidians descontextualitzats. Fou docent de l’Escola Massana fins a la seva mort prematura a l'edat de 47 anys i l’any 2012 la institució li va dedicar una exposició retrospectiva que commemorava la seva trajectòria artística.

Jordi Guillumet
Barcelona, 1953

Dissenyador industrial i fotògraf, desenvolupa la seva activitat artística conjuntament amb la docència a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. La personalitat de la seva obra rau en la combinació de l’experimentació amb processos fotogràfics antics, com la cianotípia, la goma bicromada i la càmera estenopeica, amb una percepció escenogràfica de l’entorn –fictici o real – que transmet una profunditat de camp que es magnifica amb l’efecte estètic de caire melangiós que atorguen les tècniques emprades.