Grau-Garriga es formà a la Llotja i a l’Escola Superior de Belles Arts de Barcelona. Vinculat en un principi a la pràctica del mural i del vitrall, el 1956 fou contractat per la Casa Aymat com a director artístic. Un any més tard marxà a París, on conegué l’informalisme, la pintura matèrica i la tasca de Lurçat, mestre en les arts del tapís contemporànies, que en va marcar la trajectòria. Un cop a Sant Cugat transferí els coneixements apresos tot aplicant tendències de caire local al taller que va crear a la mateixa Casa Aymat, sent d’aquesta manera com neix la Nova Escola Catalana de Tapís amb Grau-Garriga com a teòric i impulsor principal del moviment, canviant l’antic concepte del tapís tant en l’àmbit nacional com en l’internacional. Les seves obres, que es decanten cap a l’aspecte pictòric, tenen en compte la base tèxtil com a canalitzadora de la forma i catalitzadora del missatge final. El seu ús dels fils no només té en compte la composició cromàtica, clàssica en els tapissos de concepció bidimensional, sinó que explora el material amb el qual treballa, apreciant-ne la qualitat per tal de trobar la plasticitat, el volum i la forma que la seva resistència amaga, tot creant obres de gran densitat matèrica, ja sigui en environnements com en collages, on participen diferents tipus de teixits i materials pictòrics, i on la simfonia dels colors emprats, així com les seves ombres i tessitures, s’encarregarà de portar la lleugeresa que culminarà en l’equilibri visual de l’obra.
La càmera esdevé un apèndix de la seva persona on mixtura els conceptes de documental-emotivitat, narracions-sentiments, tot i fragment. Imatges que emanen una espècie de sensació cubista enfront d’una realitat fragmentada; l’espectador se submergeix dins d’un trencaclosques obert a múltiples reinterpretacions calidoscòpiques.
Pintor, dibuixant i gravador de formació autodidacta, Guerrero Medina és proper al neofigurativisme de caire expressionista. La seva obra s’endinsa en el paisatge i la figura humana amb la voluntat de transmetre l’estat anímic a través del color i el rebuig de la forma convencional. La producció de figures, que desvetllen el món interior i fràgil dels seus personatges, sovint s’aproxima a la denúncia social amb el tractament de tràgics episodis històrics, com ara l’exili, i l’efecte que aquests fets van tenir sobre les persones. Aquesta producció conviu amb altres temes d’interès per a l’artista, entre els quals hi ha la reinterpretació de pintors clàssics com Velázquez o el tractament del paisatge des d’una intenció més emocional que realista.
Després d’acabar els seus estudis a la Llotja, Ramon Guillen-Balmes va començar a investigar el llenguatge escultòric per mitjà de l’assemblatge de diversos materials. En els seus projectes juga amb les nocions del desig, l’automatisme i les formes anatòmiques del nostre cos. Les influències del dadà són clau per desxifrar conceptualment la seva obra; solia fer ús d'objets trouvés, concepte que es refereix a l’art fet amb objectes quotidians descontextualitzats. Fou docent de l’Escola Massana fins a la seva mort prematura a l'edat de 47 anys i l’any 2012 la institució li va dedicar una exposició retrospectiva que commemorava la seva trajectòria artística.
Uneix-te al nostre 
