Fotògraf d’origen britànic que amalgama harmònicament imatge documental i poesia. Copsa el seu entorn natural gironí més immediat que contraresta i fusiona amb les frívoles i perennes estructures industrials. Per mitjà d’un joc de llum, ombres i color que atorga a les seves imatges un magisme auster i fantasmagòric sap infondre-les d’un caràcter escenogràfic i melancòlic.
Arquitecte i professor de dibuix a la Facutat d’Arquitectura de Barcelona. L’obra pictòrica de José Luis Hausmann beu d’aquesta perfecció tècnica adoptada amb el dibuix i l’evoca en un acte alliberador al pigment, del qual explora les possibilitats que pot arribar a atorgar-li fins a trobar l’empremta fixa de l’estil propi. A través d’una estudiada factura, la taca de color pren consciència del lloc on l’artista vol situar-la i desprèn en el conjunt una composició raonable plena de volums i impressions que reflecteixen com un mapa la vitalitat i el pas del temps en el rostre humà o els paisatges que aquest ocupa.
Les seves fotografies i vídeos neden en la identitat i la confusió del gènere masculí i femení . La pròpia artista s’autoretrata de forma irònica en múltiples postures en recerca de l’artificiositat i permutant la seva imatge per mitjà de la ficció i la representació. Obres enigmàtiques i ambigúes, plenes d’éssers andrògins que desdoblen els mites culturals i les simulacions publicitàries.
A través de la memòria, Maria Helguera estableix un pont de diàleg entre la seva Argentina natal, d’on s’exilia l’any 1976, i la seva rearticulació plantejada des de Catalunya. Sota una factura vigorosa i matèrica acompanyada d’una gamma cromàtica vinculada als seus orígens, Maria Helguera es despulla d’allò après per arribar a l’estat més pur de l’ésser. D’aquesta manera els seus treballs presenten un món on conviuen personatges i elements compositius propis de l’imaginari argentí, amb evidents influències de l’art contemporani català d’artistes com ara Hernández Pijoan o Ràfols Casamada.
És un dels màxims representants de la renovació pictòrica a Catalunya, amb un llenguatge propi que pren una gran força identitària a partir de la dècada dels 90. La seva obra expressa un fort component mediterrani, ja sigui a través dels colors o les formes imperfectes i senzilles, però d’una immensa sensualitat. Fou un dels creadors del Grup Sílex. El 1957 es va traslladar a París per estudiar gravat i litografia a l'Escola de Belles Arts. Allà adoptà una figuració geomètrica on es destaquen els elements solitaris sobre fons i camps llisos. A final dels 80 Pijuan reprèn l’informalisme amb una paleta dominada pel blanc i el negre. I més tard a les seves obres s’afegiran composicions geomètriques, gairebé matemàtiques, com les quadrícules que evoquen un cert misticisme.
Artista multidisciplinari que realitza escultura, fotografia i instal·lacions sota un plantejament teòric que reflexiona al voltant de la identitat en un món globalitzat. Els seus treballs giren entorn de la desigualtat, la violència o la cultura del consum, de manera que provoca i sacseja la consciència de l’espectador. En la seva obra utilitza objectes de la vida quotidiana així com d’altres provinents de la cultura urbana, com sabatilles, i hi apareixen referències tant de la seva infància veneçolana com de la cultura pop més global.
