Viatger i pintor de temàtiques nodrides de l’ exotisme de les cultures antigues. Purament preavantguardista cerca la seva font d’inspiració en mons llunyans. La seva obra és receptora d’una embriagadora sensibilitat, mutació cromàtica de la realitat, senzillesa, linealitat i d’una frontalitat d’accions encobertes. L’espectador s’ha d’endinsar dins del quadre per habitar l’art i recrear-ne la presència corpòria. Sol incloure-hi petites llegendes, inscripcions rebeladores d’una passió literària que ens evoquen a l’encantament poètic i reposat.
Els seus quadres parteixen d’una fotografia alterada per mitjà de successius retocs digitals sobre els quals realitza una laboriosa intervenció pictòrica. Paisatges urbans i alhora imaginaris on els límits entre el realisme i l’abstracció queden difuminats per mitjà de veladures i del joc lumínic. Cels majestuosos, arquitectures d’edificis emblemàtics, vida i llum fan homenatge a la ciutat, a la fotografia, a la monumentalitat minuciosa i als colors descoberts amb Rothko. Ja que no sols vol representar l’aspecte més escenogràfic d’una ciutat, sinó que aconsegueix impregnar-la d’una fantasiosa atmosfera.
Les seves primeres teles se’ns presenten impregnades de monocromatisme geomètric com a resultat d’un posicionament en contra del conceptual i del minimalisme, que a inicis dels anys vuitanta substitueix per un intens dramatisme, situant-se a prop del corrent neoexpressionsita. Influït per Willem de Kooning i Philip Guston, incorpora elements figuratius desposseïts de qualsevol connotació narrativa. Amb un estil ja més consolidat, el seu art desemboca en una abstracció més lírica, colors enèrgics, moviment i llum efervescent, trets continguts pel ritme pautat d’unes formes geomètriques.
Grau-Garriga es formà a la Llotja i a l’Escola Superior de Belles Arts de Barcelona. Vinculat en un principi a la pràctica del mural i del vitrall, el 1956 fou contractat per la Casa Aymat com a director artístic. Un any més tard marxà a París, on conegué l’informalisme, la pintura matèrica i la tasca de Lurçat, mestre en les arts del tapís contemporànies, que en va marcar la trajectòria. Un cop a Sant Cugat transferí els coneixements apresos tot aplicant tendències de caire local al taller que va crear a la mateixa Casa Aymat, sent d’aquesta manera com neix la Nova Escola Catalana de Tapís amb Grau-Garriga com a teòric i impulsor principal del moviment, canviant l’antic concepte del tapís tant en l’àmbit nacional com en l’internacional. Les seves obres, que es decanten cap a l’aspecte pictòric, tenen en compte la base tèxtil com a canalitzadora de la forma i catalitzadora del missatge final. El seu ús dels fils no només té en compte la composició cromàtica, clàssica en els tapissos de concepció bidimensional, sinó que explora el material amb el qual treballa, apreciant-ne la qualitat per tal de trobar la plasticitat, el volum i la forma que la seva resistència amaga, tot creant obres de gran densitat matèrica, ja sigui en environnements com en collages, on participen diferents tipus de teixits i materials pictòrics, i on la simfonia dels colors emprats, així com les seves ombres i tessitures, s’encarregarà de portar la lleugeresa que culminarà en l’equilibri visual de l’obra.
La càmera esdevé un apèndix de la seva persona on mixtura els conceptes de documental-emotivitat, narracions-sentiments, tot i fragment. Imatges que emanen una espècie de sensació cubista enfront d’una realitat fragmentada; l’espectador se submergeix dins d’un trencaclosques obert a múltiples reinterpretacions calidoscòpiques.
Uneix-te al nostre 
