Les tisores esdevenen una eina fonamental en el treball de García Villegas...; retalls de paper i pintura que, combinats entre si, ens aproximen al pop art en recerca de la profunditat d’unes imatges planes. Retrats que sota una perspectiva àcida critiquen el món i on els seus personatges, sovint icones del nostre temps, ens projecten vers un nou significat de lectura directa, accessible i intel•ligent.
Acabada la Guerra Civil espanyola i essent encara un nen, va començar a treballar a l’empresa d’arts gràfiques de la seva família, no obstant, aprofitava els vespres per a preparar les proves d’accés per a l’Escola Llotja. L’any 1948 va ser un dels fundadors del grup Flamma, que es va caracteritzar pel treball mural de caire religiós fins que es va dissoldre el 1957. D’aquesta etapa, l’Albert García Álvarez conservaria l’interès per la pintura de gran format així com per la utilització de la línia fortament marcada i expressiva. De tota manera, després d’aquesta primera etapa figurativa, l’obra de García Álvarez viraria cap una abstracció marcada per l’expressionisme abstracte i l’abstracció geomètrica que va poder conèixer de primera mà durant la dècada en què residí a Sant Francisco, ciutat natal de la seva esposa. El 1972 li oferiren una plaça de Senior Lecturer a la Universitat d’Auckland (Nova Zelanda), que acceptà. La plaça, que en principi era temporal, es convertí en permanent fins a l’any 1995, en què es retirà. Durant aquest període compaginà la tasca docent amb un fort compromís per la seva part i un gran reconeixement dels seus alumnes, amb la tasca creativa. Tot i el seu convençut allunyament del mercat artístic, ha realitzat nombroses exposicions individuals i ha participat en moltes de col·lectives sobretot a Nova Zelanda i als Estats Units. En aquest aspecte cal destacar que l’any 1958 va realitzar la que va ser la seva darrera exposició a Barcelona, a la Sala Jaime’s, fins a la que organitzà la Fundació Vila Casas als Espais Volart l’abril de 2017.
Va començar la carrera fotogràfica el 1995 als 65 anys, després de participar en diversos tallers formatius al Festiva Rencontres d’Arles d’aquell mateix any. Fins al moment s’havia dedicat al negoci de la fabricació i venda de làmpades. No obstant, i a pesar de la tardana incorporació al terreny artístic, Garcin ha publicat diversos llibres de fotografia i ha exposat en més de cent ocasions en països com França, Grècia, Portugal, Cuba, els Estats Units, el Brasil, el Canadà o Hongria. Treballa el fotomuntatge en blanc i negre a partir de tècniques analògiques. Les seves fotografies traspuen una fina ironia en el tractament dels temes i és habitual que aparegui ell mateix en escenes que recorden imatges cinematogràfiques dels inicis del segle xx amb referents com Jacques Tati, entre d’altres.
Es va iniciar en la pintura als anys trenta. Al principi la seva obra es caracteritzava per un realisme estricte, però evolucionà cap a un simbolisme amb un resultat d’aparença fantasmagòrica o onírica, amb figures que sovint ens apareixen amb una cruesa feridora. Va començar a l’estudi que compartia amb Grau i Sala i el 1932 va estudiar dibuix al natural al Cercle Artístic. Després de presentar-se als Salons de Primavera i de Montjuïc, ho va fer, individualment, a Madrid el 1948, on fou seleccionat per al Saló dels Onze. Va exposar també a les Galeries Laietanes els anys 1949, 1953 i 1957 i la Sala Parés el 1981, 1983 i 1986. Va exposar també a Bilbao i Santander, i en exposicions col·lectives de l’Institut Carnegie de Pittsburgh i de la primera i la tercera Biennal Hispanoamericana.
Es va formar de manera autodidacta en el terreny de la pintura, que era la seva autèntica vocació. Fill de llibreter i net de linotipista, va ser educat en un entorn de gran sensibilitat vers la literatura i les arts gràfiques que ja el va acompanyar al llarg de tota la vida. El seu estil, forjat a partir d’influències del surrealisme i l’expressionisme, va evolucionar cap a l’abstracció, només trencada per la inclusió de símbols, arabescos, lletres i algunes referències a la figuració. D’una plasticitat impregnada de colors vistosos, la seva pintura es caracteritza per uns traçats vigorosos, gairebé impulsius, i per una estètica propera a l’onirisme en què les formes abstractes es barregen amb paisatges de referències figuratives.
Les seves escultures giren al voltant del cos nu femení, un cos que simbolitza la fertilitat i el misteri de la creació. En el procés creatiu fa confluir la fusta i les plaques metàl•liques, un material càlid i un fred que s’uneixen per a generar un diàleg i un contrast entre allò orgànic i allò inorgànic. Aquest contrast generat per la comunicació dels materials amb l’obra condueix sovint l’artista cap a un procés d’abstracció de les formes que les alleugereix i les fa més àgils, i on l’espai, l’aire, passa també a formar part de la mateixa escultura.
Pintora i artista gràfica d’esperit poètic i metafòric. Regina Giménez elabora un mon a cavall entre allò real i allò imaginari -per mitjà de globus terraqüis, vaixells o fars- objectes que ens evoquen a la solitud i que ens conviden a un viatge introspectiu a través de l’infinit i cap a paratges desconeguts. Ella fabrica autèntics aparadors allunyats de la seva intrínseca quotidianitat postindustrial i consumista. Collages que conjuminen la disciplina fotogràfica amb la vessant més artesana i que per mitjà de la fusió natura - món urbà convergeixen en arquitectures de paisatges quasi abstractes.
Uneix-te al nostre 
