Es va iniciar en la pintura als anys trenta. Al principi la seva obra es caracteritzava per un realisme estricte, però evolucionà cap a un simbolisme amb un resultat d’aparença fantasmagòrica o onírica, amb figures que sovint ens apareixen amb una cruesa feridora. Va començar a l’estudi que compartia amb Grau i Sala i el 1932 va estudiar dibuix al natural al Cercle Artístic. Després de presentar-se als Salons de Primavera i de Montjuïc, ho va fer, individualment, a Madrid el 1948, on fou seleccionat per al Saló dels Onze. Va exposar també a les Galeries Laietanes els anys 1949, 1953 i 1957 i la Sala Parés el 1981, 1983 i 1986. Va exposar també a Bilbao i Santander, i en exposicions col·lectives de l’Institut Carnegie de Pittsburgh i de la primera i la tercera Biennal Hispanoamericana.
Es va formar de manera autodidacta en el terreny de la pintura, que era la seva autèntica vocació. Fill de llibreter i net de linotipista, va ser educat en un entorn de gran sensibilitat vers la literatura i les arts gràfiques que ja el va acompanyar al llarg de tota la vida. El seu estil, forjat a partir d’influències del surrealisme i l’expressionisme, va evolucionar cap a l’abstracció, només trencada per la inclusió de símbols, arabescos, lletres i algunes referències a la figuració. D’una plasticitat impregnada de colors vistosos, la seva pintura es caracteritza per uns traçats vigorosos, gairebé impulsius, i per una estètica propera a l’onirisme en què les formes abstractes es barregen amb paisatges de referències figuratives.
Les seves escultures giren al voltant del cos nu femení, un cos que simbolitza la fertilitat i el misteri de la creació. En el procés creatiu fa confluir la fusta i les plaques metàl•liques, un material càlid i un fred que s’uneixen per a generar un diàleg i un contrast entre allò orgànic i allò inorgànic. Aquest contrast generat per la comunicació dels materials amb l’obra condueix sovint l’artista cap a un procés d’abstracció de les formes que les alleugereix i les fa més àgils, i on l’espai, l’aire, passa també a formar part de la mateixa escultura.
Pintora i artista gràfica d’esperit poètic i metafòric. Regina Giménez elabora un mon a cavall entre allò real i allò imaginari -per mitjà de globus terraqüis, vaixells o fars- objectes que ens evoquen a la solitud i que ens conviden a un viatge introspectiu a través de l’infinit i cap a paratges desconeguts. Ella fabrica autèntics aparadors allunyats de la seva intrínseca quotidianitat postindustrial i consumista. Collages que conjuminen la disciplina fotogràfica amb la vessant més artesana i que per mitjà de la fusió natura - món urbà convergeixen en arquitectures de paisatges quasi abstractes.
Artista polifacètic que influït per l'obra de Gaudí, Miró i Tàpies mostra un afany per combinar la tècnica artesanal amb la digital amb l'ús de materials com gres, pedra, bronze, acer, alumini, resines, or i pedres precioses, inspirats en la vitalitat del modernisme de finals de segle passat i que ens projecten cap al segle XXI. Fusiona pintura, escultura i fotografia per fer que les imatges emanin la bipolaritat existencial de l'ésser humà. Ha realitzat obres monumentals que es troben en espais públics d'Alemanya i Espanya.
Obres de realisme formal que evoquen al surrealisme per tal d’aflorar les realitats més intrínseques de l’individu. Pintures protagonitzades per personatges fantàstics i que des de la reflexió emprenen un llarg viatge a través de la llegenda, el conte popular o la novel•la. El seu treball es caracteritza per la infinita fuga de sentits dins d’uns contorns diluïts, els colors expressius i aïllats com apologia del desig i una minuciositat emotiva amb l’objectiu d’assolir el perfecte equilibri.
Apassionat per la vida i la fotografia, va conrear la fotografia artística i la publicitària amb un enorme talent que el va situar com un dels fotògrafs pioners en aquests camps. A les seves fotografies, d’un fort component artístic, mostra allò que hi ha d’extraordinari en les coses més comunes. Algunes de les seves imatges recorden l’abstracció, fent ressò de l’ambigüitat que caracteritza moltes de les seves fotografies. Distorsiona la realitat per convertir-la en un objecte artístic: altera les perspectives, contrasta llums i ombres, fins al límit, i s’acosta tant a les línies i els punts de les textures que acaba convertint-les en pintures. L’any 1937 va decidir exiliar-se creuant els Pirineus a peu i, tres anys més tard, arribava a Colòmbia, on va establir un petit negoci tèxtil i on es va casar amb la catalana Palmira Puig. A final de la dècada dels 40 es van traslladar al Brasil, a la ciutat de São Paulo, on el 1953 va obrir el seu estudi fotogràfic que, en poc temps, va esdevenir un referent a la resta del país. El 1978, després de la mort de la seva esposa, deixà la fotografia professional, va vendre l’estudi fotogràfic i va tornar a Catalunya.