Pintor, escultor i il·lustrador. La major part de la seva carrera l’ha duta a terme a Madrid, tot i que sempre ha estat en contacte amb Catalunya i la seva ciutat natal, on l’any 1991 instal·là una de les seves obres més rellevants, Pasífae. Acostuma a centrar la seva iconografia en episodis i personatges de la mitologia grega i la cultura ciclàdica, i els dota d’una visió lúdica, burlesca i onírica. Ha celebrat exposicions arreu de l’Estat, així com a diversos països europeus, a més de participar en dues ocasions a la Biennal de São Paulo (1969 i 1974).
Cineasta i fotògrafa autodidacta, començà fent retrats infantils i reportatges de paisatgisme. L’any 1969, però, participà a Espectáculo Sartre, dirigida per Adolfo Marsillach, que li obriria les portes al món de l’espectacle. Enfocà la seva obra primer cap als nuus per, més endavant, treballar les arts escèniques. Ha dut la seva creació a revistes de moda, publicitat i algunes pel·lícules i curtmetratges d’àmbit nacional. A banda, ha dirigit i escrit els guions de produccions audiovisuals pròpies com De sol a sol (1968) o El sombrero Rojo (1963). Ha captat, a més a més, l’essència d’algunes performances de Rafael Alberti i Núria Espert, de la qual és la fotògrafa oficial i amb qui ha realitzat diversos treballs, com Mirades d’escena, en què captura el muntatge, assaig i representació d’una obra teatral. També ha publicat el llibre Gent nostra (1989) i ha col·laborat en diverses publicacions i exposicions. Així mateix ha col·laborat amb el Centre Dramàtic de la Generalitat Valenciana. Montse Faixat juga amb l’instant, la poesia de la llum, dels clarobscurs, i l’expressivitat dramàtica del teatre. Captura els sentiments i les sensacions a través del gest, transportant l’espectador dins l’escena i fent-lo partícip de l’acció des de la mateixa fotografia, que traspuen la quietud i alhora la tensió que tot actor experimenta abans de la tempesta escènica.
Pintor i dibuixant autodidacte. Des d’uns rostres de màscares primitives, la seva pintura experimenta amb les textures i el color. Fa ús del guix, del sofre, de tècniques d’incisió i de pirogravat, d’efectes de relleu i d’altres pràctiques pictòriques poc convencionals. Des de l’any 1972 deixa de banda el substrat figuratiu i s’immisceix en les possibilitats expressives de l’abstracció. A mitjan anys setanta, el traç i el cromatisme van adquirint protagonisme i la seva plàstica deriva cap a composicions organitzades per l’articulació de plans, espais quartejats i sòbries estructures planimètriques en blanc i negre.
Maquetista i escultor format entre París, Milà i Barcelona, és el creador d’una de les trajectòries escultòriques més suggestives i desconegudes d’aquest últim mig segle. Gran part del seu treball se centra en el tractament de pedres i minerals com ara el marbre o l’alabastre, tot i que també ha realitzat treballs amb fusta. La seva primera exposició va ser l’any 1976 a la Galeria Cadaqués, però no és fins al 1991 que no comença a signar amb el nom pel qual se'l coneix actualment. En la seva producció recent, Farreras buida l’interior de les seves peces deixant que la llum les envaeixi, motiu pel qual les anomena ‘catedrals’.
Natures mortes, fruites, flors, llibres oberts i motius quotidians que broten d’un suport en fusta. Pintura sòbria, lluminosa, de gran perfecció cal•ligràfica i de pinzellada solta que són una reflexió sobre la caducitat de la vida i la bellesa efímera. El seu treball s’endinsa en l’essència de l’art de la representació i sobre un fons blanquinós separa el concepte de la forma i el seu contingut narratiu. Doncs, sap atorgar el protagonisme a la forma deixant de banda tot el seu significat inherent.