Formà part juntament amb altres artistes com Marcos Palazzi i Nico Nubiola del grup anomenat San Paulino, que es caracteritzà per la seva autonomia i la seva frescor. Rosó Cusó elabora amb cura escultures de ferro i bronze, obres de paret o exemptes per on, a través dels seus orificis, es filtra la llum a manera de gelosies o rosetons. Entorn d’un tractament poètic de l’espai i del temps, la frontalitat compositiva atorga una aurèola d’espiritualitat, on els enquadraments que separen i uneixen les formes quasi orgàniques, els boscos caòtics, els rosers d’espines o les xarxes, ens engoleixen cap al buit eteri infinit.
La seva creació principal s'articula en dues facetes. Per una banda, Euràsia/Transeurasia/Antarctide (1978-2008), cicle poètic total multilingüe, tancat el 2009 amb el viatge-performance a l'Antàrtida com a posada en escena del silenci poètic definitiu. Per altra banda, la seva aventura postpoètica en curs, que, iniciada el 2005, es compon d'una trilogia narrativa autoficcional en tercera persona amb fotos pròpies: Álbum del trasiego (2008), Álbum de la Antártida (2009) i Álbum errante (2012). És autor, a més, d'Intermínims de navegació poètica, poemari completament hipertextual i tetralingüe, disponible a Internet des de 1996, i del poema combinatori interactiu Intertarot de Marsella, disponible des del 2008.
Ha col·laborat en una cinquantena de revistes i periòdics; ha impartit conferències en 8 països; ha exposat individualment a Espanya, França, Mèxic Estats Units i Argentina; ha treballat amb artistes plàstics internacionals, ha estat traduït a diverses llengües i ha traduït, al seu torn, de diverses llengües al català i a l'espanyol.
Arquitecte de professió i fotògraf per vocació, s’ha dedicat des de la seva joventut a la fotografia arquitectònica, que més endavant ha anat combinant amb el dibuix i la fotografia de caire més costumista o social. Interessat en ciutats com ara Nova York i Tòquio, on la individualitat, l’aparent benestar i el voraç consumisme esdevé el modus vivendi, que contraresta amb altres cultures que a ulls d’Occident són un esclat de sensacions confrontades i heterogènies que ens evoquen 1.001 somnis.
Arquitecte i artista britànic que resideix a Barcelona des de l’any 2000. La seva obra es basa en el treball amb matèries orgàniques a les quals interromp el procés natural de descomposició per a convertir-les en escultures o collages retroil·luminats en paret, i forma així un discurs sobre la lluita de dominació entre l'ésser humà i la naturalesa. L’any 2018 guanyà el Premi d’Escultura de la Fundació Vila Casas amb la peça Rambla. Senescència.
Podem inscriure la fotografia de Salvi Danés dins la tendència del nou documentalisme, gènere que més que cercar una única veritat, com feia el documentalisme clàssic, opta per parlar de realitats més àmplies a partir d’un enfocament molt més lliure, creatiu i experimental. Juga amb les possibles lectures dels escenaris i les narratives que captura, centrant-se en temes com la subjectivitat i la representació. Combina els seus projectes personals, publicats en llibres com A les 8 al Bar Eusebi, amb encàrrecs editorials i la seva tasca com a docent. Ha guanyat diversos premis de fotografia nacionals i internacionals, com ara als World Photography Awards (2009, 2012) o als IPA (International Photography Awards) (2012).
Fill del també fotògraf Josep Darder, fou empresari metal•lúrgic aficionat al món de la fotografia. Durant la seva estada a Barcelona els anys seixanta, enregistrà amb la seva càmera esdeveniments quotidians sota una atmosfera de caire neorealista. Les seves fotografies, tot i tenir una formalitat documental, ens atorguen una visió subjectiva de la confrontació entre la tradició i l’expansió antinatural que va patir la metròpoli al llarg dels anys. Narcís Darder, doncs, no es limità a plasmar espais burgesos de Barcelona, sinó que ens revelà la faç més humana d’uns barris marginals com són el Carmel, el Somorrostro o Can Tunis.
Uneix-te al nostre 
