Pintor i pensador que ha viscut a Girona des de la seva infantesa, Jorge de los Santos ha generat un llenguatge artístic profund i complex que segueix una metodologia analítica d’arrel filosòfica. Possiblement les obres més representatives de l’autor són les teles presidides pel blanc i el joc de volums sorgit a partir dels plecs matèrics. El color albí com a símbol de puresa i d’expressió reduccionista coexisteix amb l’element formal del plec que es contrau i s’estén, s’apropa i s’allunya com a màxima expressió d’una natura en procés constant de transformació.
Pintor i dibuixant. El seu estil artístic combina la figuració i l’abstracció, que per mitjà de procediments matèrics: veladures, textures, raspats... aconsegueix infondre un clima d’enigma i alhora de malenconia.
Dins la seva pintura s’hi observa un permanent horitzó interior, no per l’interès a expressar escenes campestres idíl·liques sinó perquè hi ha una voluntat d’espiritualitzar el passat; cal que viatgem tan enrere que arribem als nostres orígens, quan el món fou tan sols paisatge i natura.
Nascut en una família aristocràtica molt lligada al món de les arts i lletres catalanes, Josep M. de Sucre començà des de molt jove a freqüentar les tertúlies dels cafès intel•lectuals de la ciutat ―com els Quatre Gats al centre o el Cafè Tost (després Cafè Monumental) a la Vila de Gràcia)― on coincidí amb personatges il•lustres com Pau Casals, Eugeni d’Ors o Pablo Picasso. Aquestes influències el marcaren al llarg de la seva trajectòria convertint-lo també en un personatge destacat per la seva polifacètica tasca dins el món de la cultura.
Poeta, crític i impulsor de grans esdeveniments culturals a la Ciutat Comtal com el Saló d’Octubre, Josep M. de Sucre començà la seva carrera artística a finals dels anys 20 amb una exposició individual a la Sala Dalmau. Caracteritzada pels corrents expressionistes i primitius, l’obra pictòrica de Sucre és considerada el trànsit del modernisme cap a l’avantguarda, on rostres que amb expressions d’una profunditat inquietant semblen recloure un món en què la marginalitat ens porta a una interrogació constant.
A partir de tècniques tan diverses com ara el llapis, el carbó, la tinta, la pintura o les ceres, l'obra d'Emilia de Torres desvetlla l'univers més íntim i expressiu de l'espectador. Escenes de natura, objectes o figures femenines són alguns dels motius que es repeteixen al llarg de la seva trajectòria.
Escultor de la fragmentació, fusiona la física i la metafísica universal, la matemàtica i la mítica, revelant les tensions entre els elements més racionals o geomètrics i la vessant més abstracta o emocional de l’existència humana.
La seva obra infosa de verticalitat esdevé un telescopi mental on l’univers es conforma com una trama geomètrica, poètica d’un món contenidor. Refraccions mutants d’infinitud de significats que expressen sensacions calidoscòpiques.
Després de formar-se al taller de Ramon Rogent a Barcelona i a l’ l'École des Beaux-Arts de París amb Marcel Gromaire, Jesús de Vilallonga marxa al Quebec el 1954, on l’artista realitza la major part de la seva obra i on configura un imaginari propi amb ressonàncies del surrealisme, el simbolisme i el manierisme. Allunyat de l’abstracció i de l’informalisme imperant a nivell internacional, la seva obra s’aferra, des de la figuració, a una incansable experimentació que el porta a treballar múltiples llenguatges com el collage, el gravat, l’escultura o la il·lustració de llibres, així com la singular tècnica que caracteritza la seva obra pictòrica: la pintura al tremp.
Fotògraf i un dels principals biògrafs i col•laboradors del pintor català Salvador Dalí. Sota la influència d’un del pares de l’abstracció lírica Georges Mathieu i gran company seu, des dels anys seixanta va treballar com a cineasta de les avantguardes. Robert Descharnes va fotografiar Salvador Dalí durant anys, fruit dels quals es conserven uns 60.000 negatius, la documentació més extensa i completa sobre l’artista català.
El seu estil figuratiu, que dilueix per mitjà d’una pinzellada melancòlica i de solitud, resta emmarcat dins del corrent realista. Carlos Díaz Pérez retrata amb gran destresa llocs i racons de les ciutats que copsats per una atmosfera mística ens evoquen un noble i efusiu record.
Alamà
Granollers, Barcelona, 1986
Guanyador del Premi de Pintura de la FVC de l'any 2016. L’artista reinterpreta la història de la pintura, camina sobre l’abisme del que ja està pintat per alliberar-ne elements i construir un homenatge als seus autors. La recuperació dels clàssics, el virtuosisme o la preocupació per la qualitat de la informació pictòrica present en les seves obres són alguns dels temes cabdals en la pintura de Díaz Alamà, un dels artistes joves amb més projecció del nostre país.
