Per mitjà d’un laboriós procés d’investigació cromàtica i d’unes formes suggerents i poc perfilades, les seves pintures ens projecten cap al món dels infants. Fa ús d’una paleta de tonalitats àcides i inquietants que ens fan reflexionar sobre el tel de superficialitat que embolcalla bona part de la nostra societat consumista. Mostra figures aparentment inofensives que des dels llindars de l’abstracció i la figuració ens atorguen una visió del món personal i, alhora, crítica.
La personalitat de Juan de Andrés se’ns anuncia en petites i essencials modificacions dins l’art madí, com a grup constituït per artistes plàstics argentins i uruguaians, l’any 1946 a la ciutat de Buenos Aires. El seu treball recorre a fragments d’obres ja elaborades, al recurs matèric, i així aconseguir un serè equilibri en les seves composicions que donen expressió al seu evocador magnetisme visual. Artesà que incorpora disparitat d’elements fins a aconseguir en una simple curvatura o en el buidament una inestabilitat delicada, que trenca amb la verticalitat o horitzontalitat de nombroses composicions. En gran mesura, pintures i escultures estan connectades a cert període de Nelson Ramos.
Autodidacte, comença a fer ús d’elements propis del seu entorn a l’Alt Empordà, per copsar l’empremta estètica sobre paper, fusta o pedra. S’aproxima en un primer moment al dibuix i la pintura amb la certesa de voler dedicar-se per complert al món de l’art; realitza un seguit d’exposicions d’àmbit nacional com internacional. L’ímpetu creatiu atestat de color i formes naturals en gran format caracteritzen una obra que reflexiona sobre l’individu i tot allò que el circumda.
La seva trajectòria artística s’edifica sobre l’exploració dels camins pictòrics, conjugant diferents tècniques com ara el dibuix, la pintura, el collage, la cal·ligrafia o la fotografia. Fa ús del procés de repetició, per mitjà de la investigació del gest i de la superposició d’elements naturals i culturals: obra fragmentada regida per l’atzar, sempre inacabada i en procés de contínua transmutació. Pintura abstracta com a resultat d’un laboriós i minuciós estudi experimental, que en les seves recents creacions combina la pinzellada cal·ligràfica japonesa amb elements com són el paper estampat, l’arabesc o la malla trencada d’arrel gaudiniana.
Pintor i pensador que ha viscut a Girona des de la seva infantesa, Jorge de los Santos ha generat un llenguatge artístic profund i complex que segueix una metodologia analítica d’arrel filosòfica. Possiblement les obres més representatives de l’autor són les teles presidides pel blanc i el joc de volums sorgit a partir dels plecs matèrics. El color albí com a símbol de puresa i d’expressió reduccionista coexisteix amb l’element formal del plec que es contrau i s’estén, s’apropa i s’allunya com a màxima expressió d’una natura en procés constant de transformació.
Pintor i dibuixant. El seu estil artístic combina la figuració i l’abstracció, que per mitjà de procediments matèrics: veladures, textures, raspats... aconsegueix infondre un clima d’enigma i alhora de malenconia.
Dins la seva pintura s’hi observa un permanent horitzó interior, no per l’interès a expressar escenes campestres idíl·liques sinó perquè hi ha una voluntat d’espiritualitzar el passat; cal que viatgem tan enrere que arribem als nostres orígens, quan el món fou tan sols paisatge i natura.
Nascut en una família aristocràtica molt lligada al món de les arts i lletres catalanes, Josep M. de Sucre començà des de molt jove a freqüentar les tertúlies dels cafès intel•lectuals de la ciutat ―com els Quatre Gats al centre o el Cafè Tost (després Cafè Monumental) a la Vila de Gràcia)― on coincidí amb personatges il•lustres com Pau Casals, Eugeni d’Ors o Pablo Picasso. Aquestes influències el marcaren al llarg de la seva trajectòria convertint-lo també en un personatge destacat per la seva polifacètica tasca dins el món de la cultura.
Poeta, crític i impulsor de grans esdeveniments culturals a la Ciutat Comtal com el Saló d’Octubre, Josep M. de Sucre començà la seva carrera artística a finals dels anys 20 amb una exposició individual a la Sala Dalmau. Caracteritzada pels corrents expressionistes i primitius, l’obra pictòrica de Sucre és considerada el trànsit del modernisme cap a l’avantguarda, on rostres que amb expressions d’una profunditat inquietant semblen recloure un món en què la marginalitat ens porta a una interrogació constant.
A partir de tècniques tan diverses com ara el llapis, el carbó, la tinta, la pintura o les ceres, l'obra d'Emilia de Torres desvetlla l'univers més íntim i expressiu de l'espectador. Escenes de natura, objectes o figures femenines són alguns dels motius que es repeteixen al llarg de la seva trajectòria.
Escultor de la fragmentació, fusiona la física i la metafísica universal, la matemàtica i la mítica, revelant les tensions entre els elements més racionals o geomètrics i la vessant més abstracta o emocional de l’existència humana.
La seva obra infosa de verticalitat esdevé un telescopi mental on l’univers es conforma com una trama geomètrica, poètica d’un món contenidor. Refraccions mutants d’infinitud de significats que expressen sensacions calidoscòpiques.
