La personalitat de Juan de Andrés se’ns anuncia en petites i essencials modificacions dins l’art madí, com a grup constituït per artistes plàstics argentins i uruguaians, l’any 1946 a la ciutat de Buenos Aires. El seu treball recorre a fragments d’obres ja elaborades, al recurs matèric, i així aconseguir un serè equilibri en les seves composicions que donen expressió al seu evocador magnetisme visual. Artesà que incorpora disparitat d’elements fins a aconseguir en una simple curvatura o en el buidament una inestabilitat delicada, que trenca amb la verticalitat o horitzontalitat de nombroses composicions. En gran mesura, pintures i escultures estan connectades a cert període de Nelson Ramos.
Autodidacte, comença a fer ús d’elements propis del seu entorn a l’Alt Empordà, per copsar l’empremta estètica sobre paper, fusta o pedra. S’aproxima en un primer moment al dibuix i la pintura amb la certesa de voler dedicar-se per complert al món de l’art; realitza un seguit d’exposicions d’àmbit nacional com internacional. L’ímpetu creatiu atestat de color i formes naturals en gran format caracteritzen una obra que reflexiona sobre l’individu i tot allò que el circumda.
La seva trajectòria artística s’edifica sobre l’exploració dels camins pictòrics, conjugant diferents tècniques com ara el dibuix, la pintura, el collage, la cal·ligrafia o la fotografia. Fa ús del procés de repetició, per mitjà de la investigació del gest i de la superposició d’elements naturals i culturals: obra fragmentada regida per l’atzar, sempre inacabada i en procés de contínua transmutació. Pintura abstracta com a resultat d’un laboriós i minuciós estudi experimental, que en les seves recents creacions combina la pinzellada cal·ligràfica japonesa amb elements com són el paper estampat, l’arabesc o la malla trencada d’arrel gaudiniana.
Escultor de la fragmentació, fusiona la física i la metafísica universal, la matemàtica i la mítica, revelant les tensions entre els elements més racionals o geomètrics i la vessant més abstracta o emocional de l’existència humana. La seva obra infosa de verticalitat esdevé un telescopi mental on l’univers es conforma com una trama geomètrica, poètica d’un món contenidor. Refraccions mutants d’infinitud de significats que expressen sensacions calidoscòpiques.
Després de formar-se al taller de Ramon Rogent a Barcelona i a l'École des Beaux-Arts de París amb Marcel Gromaire, Jesús de Vilallonga marxa al Quebec el 1954, on l’artista realitza la major part de la seva obra i on configura un imaginari propi amb ressonàncies del surrealisme, el simbolisme i el manierisme. Allunyat de l’abstracció i de l’informalisme imperant a nivell internacional, la seva obra s’aferra, des de la figuració, a una incansable experimentació que el porta a treballar múltiples llenguatges com el collage, el gravat, l’escultura o la il·lustració de llibres, així com la singular tècnica que caracteritza la seva obra pictòrica: la pintura al tremp.
