Va estudiar en el Institut Nacional de Belles Arts de Dakar, i més tard en l’ Acadèmia de Belles Arts d’Amberes. Imatges suggeridores d’un primitivisme salvatge que giren entorn la figura de la fèmina. Pinta les pells nues de les senegaleses amb els colors de la terra, el fang, la pols de carbó o el tint orchil, que els hi atorga una aparença pètria com una escorça que amaga els rostres avergonyits dels seus cossos al descobert. Fotografies on fusiona pintura i escultura per tal de mostrar-nos infinitud de possibilitats.
Arquitecte de professió i fotògraf per vocació, s’ha dedicat des de la seva joventut a la fotografia arquitectònica, que més endavant ha anat combinant amb el dibuix i la fotografia de caire més costumista o social.
Interessat en ciutats com ara Nova York i Tòquio, on la individualitat, l’aparent benestar i el voraç consumisme esdevé el modus vivendi, que contraresta amb altres cultures que a ulls d’Occident són un esclat de sensacions confrontades i heterogènies que ens evoquen 1.001 somnis.
Fill del també fotògraf Josep Darder, fou empresari metal•lúrgic aficionat al món de la fotografia. Durant la seva estada a Barcelona els anys seixanta, enregistrà amb la seva càmera esdeveniments quotidians sota una atmosfera de caire neorealista. Les seves fotografies, tot i tenir una formalitat documental, ens atorguen una visió subjectiva de la confrontació entre la tradició i l’expansió antinatural que va patir la metròpoli al llarg dels anys. Narcís Darder, doncs, no es limità a plasmar espais burgesos de Barcelona, sinó que ens revelà la faç més humana d’uns barris marginals com són el Carmel, el Somorrostro o Can Tunis.
Dibuixos, escultures, sèries fotogràfiques i recentment filmacions i obres en vídeo o diapositives giren entorn a la reflexió sobre la percepció i la representació del temps, l’espai i la matèria. Per mitjà d’imatges i dibuixos intercalats, ens evoca records de llocs intangibles, remots, documentats o emmagatzemats en la ment de l’artista. La seva mirada copsa la realitat d’una forma quasi abstracta, doncs, per mitjà d’una acurada selecció de fragments dispersos ens llega l’essència, l’estructura subjacent.
Per mitjà d’un laboriós procés d’investigació cromàtica i d’unes formes suggerents i poc perfilades, les seves pintures ens projecten cap al món dels infants. Fa ús d’una paleta de tonalitats àcides i inquietants que ens fan reflexionar sobre el tel de superficialitat que embolcalla bona part de la nostra societat consumista. Mostra figures aparentment inofensives que des dels llindars de l’abstracció i la figuració ens atorguen una visió del món personal i, alhora, crítica.
La personalitat de Juan de Andrés se’ns anuncia en petites i essencials modificacions dins l’art madí, com a grup constituït per artistes plàstics argentins i uruguaians, l’any 1946 a la ciutat de Buenos Aires. El seu treball recorre a fragments d’obres ja elaborades, al recurs matèric, i així aconseguir un serè equilibri en les seves composicions que donen expressió al seu evocador magnetisme visual. Artesà que incorpora disparitat d’elements fins a aconseguir en una simple curvatura o en el buidament una inestabilitat delicada, que trenca amb la verticalitat o horitzontalitat de nombroses composicions. En gran mesura, pintures i escultures estan connectades a cert període de Nelson Ramos.
Autodidacte, comença a fer ús d’elements propis del seu entorn a l’Alt Empordà, per copsar l’empremta estètica sobre paper, fusta o pedra. S’aproxima en un primer moment al dibuix i la pintura amb la certesa de voler dedicar-se per complert al món de l’art; realitza un seguit d’exposicions d’àmbit nacional com internacional.
L’ímpetu creatiu atestat de color i formes naturals en gran format caracteritzen una obra que reflexiona sobre l’individu i tot allò que el circumda.
La seva trajectòria artística s’edifica sobre l’exploració dels camins pictòrics, conjugant diferents tècniques com ara el dibuix, la pintura, el collage, la cal·ligrafia o la fotografia. Fa ús del procés de repetició, per mitjà de la investigació del gest i de la superposició d’elements naturals i culturals: obra fragmentada regida per l’atzar, sempre inacabada i en procés de contínua transmutació. Pintura abstracta com a resultat d’un laboriós i minuciós estudi experimental, que en les seves recents creacions combina la pinzellada cal·ligràfica japonesa amb elements com són el paper estampat, l’arabesc o la malla trencada d’arrel gaudiniana.
