A l’edat de catorze anys ingressa en l’acadèmia militar d’artilleria de Segòvia, decisió que marcarà profundament la seva trajectòria artística.
Va viatjar a París, on estudià en el taller d’Édouard Detaille, pintor de temes militars. En un primer moment es limità a la representació de la figura humana tant de retrats com de models militars; durant l’any 1887 li varen encarregar 264 il•lustracions per a la Vida Militar en España. Amb el pas dels anys, inclou en les seves pintures escenes de vida mundana (sortides de cacera, escenes d’hipòdrom...) on el paisatge desenvolupa un paper secundari i el caràcter eminentment historicodescriptiu desapareix en favor d’una major llibertat temàtica.
Al marge de les noves tendències artístiques del moment, les seves obres eren creades per a un tipus de públic minoritari de regust aristocràtic.
L’any 1965 es va celebrar en el Museu Militar del Castell de Montjuïc de Barcelona una exposició monogràfica que homenatjava el seu treball.
Formà part juntament amb altres artistes com Marcos Palazzi i Nico Nubiola del grup anomenat San Paulino, que es caracteritzà per la seva autonomia i la seva frescor.
Rosó Cusó elabora amb cura escultures de ferro i bronze, obres de paret o exemptes per on, a través dels seus orificis, es filtra la llum a manera de gelosies o rosetons.
Entorn d’un tractament poètic de l’espai i del temps, la frontalitat compositiva atorga una aurèola d’espiritualitat, on els enquadraments que separen i uneixen les formes quasi orgàniques, els boscos caòtics, els rosers d’espines o les xarxes, ens engoleixen cap al buit eteri infinit.
Estudiós de la fotografia, Jordi Cuxart explora els límits més incògnits de la imatge per tal de descobrir les traces bàsiques que fan recognoscibles els cossos i revelen la puresa originària de les formes naturals. Mitjançant l’ús minimalista de la llum, la troballa perfecta entre volums i línies converteixen la instantània en testimoni d’un moment en què figura i moviment es troben en harmonia.
La seva creació principal s'articula en dues facetes. Per una banda, Euràsia/Transeurasia/Antarctide (1978-2008), cicle poètic total multilingüe, tancat el 2009 amb el viatge-performance a l'Antàrtida com a posada en escena del silenci poètic definitiu. Per altra banda, la seva aventura postpoètica en curs, que, iniciada el 2005, es compon d'una trilogia narrativa autoficcional en tercera persona amb fotos pròpies: Álbum del trasiego (2008), Álbum de la Antártida (2009) i Álbum errante (2012). És autor, a més, d'Intermínims de navegació poètica, poemari completament hipertextual i tetralingüe, disponible a Internet des de 1996, i del poema combinatori interactiu Intertarot de Marsella, disponible des del 2008.
Ha col·laborat en una cinquantena de revistes i periòdics; ha impartit conferències en 8 països; ha exposat individualment a Espanya, França, Mèxic Estats Units i Argentina; ha treballat amb artistes plàstics internacionals, ha estat traduït a diverses llengües i ha traduït, al seu torn, de diverses llengües al català i a l'espanyol.
http://www.ramondachs.com
Va estudiar en el Institut Nacional de Belles Arts de Dakar, i més tard en l’ Acadèmia de Belles Arts d’Amberes. Imatges suggeridores d’un primitivisme salvatge que giren entorn la figura de la fèmina. Pinta les pells nues de les senegaleses amb els colors de la terra, el fang, la pols de carbó o el tint orchil, que els hi atorga una aparença pètria com una escorça que amaga els rostres avergonyits dels seus cossos al descobert. Fotografies on fusiona pintura i escultura per tal de mostrar-nos infinitud de possibilitats.
Arquitecte de professió i fotògraf per vocació, s’ha dedicat des de la seva joventut a la fotografia arquitectònica, que més endavant ha anat combinant amb el dibuix i la fotografia de caire més costumista o social.
Interessat en ciutats com ara Nova York i Tòquio, on la individualitat, l’aparent benestar i el voraç consumisme esdevé el modus vivendi, que contraresta amb altres cultures que a ulls d’Occident són un esclat de sensacions confrontades i heterogènies que ens evoquen 1.001 somnis.
Arquitecte i artista britànic que resideix a Barcelona des de l’any 2000. La seva obra es basa en el treball amb matèries orgàniques a les quals interromp el procés natural de descomposició per a convertir-les en escultures o collages retroil·luminats en paret, i forma així un discurs sobre la lluita de dominació entre l'ésser humà i la naturalesa. L’any 2018 guanyà el Premi d’Escultura de la Fundació Vila Casas amb la peça Rambla. Senescència.
Fill del també fotògraf Josep Darder, fou empresari metal•lúrgic aficionat al món de la fotografia. Durant la seva estada a Barcelona els anys seixanta, enregistrà amb la seva càmera esdeveniments quotidians sota una atmosfera de caire neorealista. Les seves fotografies, tot i tenir una formalitat documental, ens atorguen una visió subjectiva de la confrontació entre la tradició i l’expansió antinatural que va patir la metròpoli al llarg dels anys. Narcís Darder, doncs, no es limità a plasmar espais burgesos de Barcelona, sinó que ens revelà la faç més humana d’uns barris marginals com són el Carmel, el Somorrostro o Can Tunis.
Dibuixos, escultures, sèries fotogràfiques i recentment filmacions i obres en vídeo o diapositives giren entorn a la reflexió sobre la percepció i la representació del temps, l’espai i la matèria. Per mitjà d’imatges i dibuixos intercalats, ens evoca records de llocs intangibles, remots, documentats o emmagatzemats en la ment de l’artista. La seva mirada copsa la realitat d’una forma quasi abstracta, doncs, per mitjà d’una acurada selecció de fragments dispersos ens llega l’essència, l’estructura subjacent.
