Escultor i professor de Belles Arts. Durant la dècada dels 50 fou un dels impulsors de la nova plàstica catalana duent la seva tasca artística i docent arreu d’Europa, sobretot a Suècia, Bèlgica i Holanda.
Les primeres passes plàstiques informalistes van derivar ràpidament en un expressionisme de caire primitiu en què les principals fonts d’inspiració foren formes totèmiques fetes en fusta. En canvi, a partir dels 70 i els 80, incorpora als procediments resines, plàstics i cromatismes. La talla, que sembla perfilada per la mateixa natura, juga amb línies parabòliques i espais buits que donen lleugeresa i moviment a les peces.
A vista d’ocell o frontalment, reprodueix fins el més íntim detall de ciutats com Pamplona o Sant Sebastià, llocs escollits per la relació personal d’experiències passades que perviuen en la seva memòria. Simulant a la fotografia, juga amb la visió tot col·locant el nostre ull en un enquadrat convertit en objectiu. Passeja, observa i percep amb atenció l’instant d’una mirada fugissera en l’entorn. Documenta fent us de la congelació del temps i la llum de les arquitectures urbanes, que envolten aquella realitat passatgera.
Artista rellevant de la segona meitat del segle XX. Cofundador del grup Dau al Set i hereu del surrealisme pel que fa a la seva reivindicació de la llibertat com a condició determinant de l'actitud vital i creativa de l’artista. Si bé fins a finals de la dècada dels setanta el seu treball s’insereix de ple en l’informalisme, la sèrie de les nines es convertirà en el preàmbul d’una nova etapa que el durà cap a la investigació del cos humà. D’entre tots els guardons rebuts al llarg de la seva trajectòria, cal destacar el Primer Premi Internacional de Pintura de la V Biennal de Sao Paulo i el Premi de Pintura Abstracta de Lausanne, ambdós l’any 1959. L’any 1983 rep la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, i l’any 1999 se li concedeix la Medalla d’ Or al Mèrit en les Belles Arts, del Ministeri de Cultura.
Creadora multidisciplinària, Eva Cunill investiga constantment nous procediments, tècniques i formes per crear una obra introspectiva i sintètica. Tot allò que mai es veu, les emocions, vibracions o la força, emergeixen cap a la superfície i es materialitzen a través dels seus treballs, que copsen l’essència del que vol expressar.
Un univers rítmic i espontani que construeix a partir de la simplificació i que arriba a transmetre un caràcter imperceptible i impalpable.
Pintora de paisatges que conviden l’espectador al somni i a la meditació. Atmosferes mediterrànies de gran subtilesa cromàtica i infinita serenor.
Olis i acrílics que donen forma al cos de la dona, per abstreure o deformar els seus trets anatòmics per mitjà d’un hermètic i opressiu ordre geomètric.
Des d’unes obres on hi predomina la línia i l’esquematisme, a poc a poc l’artista investiga l’ús d’altres materials i textures per, així, rememorar la figuració. Ja siguin les Rambles, Eivissa, Cadaqués o Sitges, la mirada de l’artista se’ns ofereix plena de llum, amb una sensació fauvista que deriva cap a la simplicitat gestual. En l’actualitat realitza composicions on combina figuració i traços abstractes , cromatisme i textures.
Les seves imatges són fragments vitals d’una clara influència cinematogràfica. En el seu desig d’autenticitat i de veracitat copsa paisatges desèrtics, natura, llocs de trànsit (no-llocs) i malenconia enfront la impossibilitat d’una reconstrucció col•lectiva. Per mitjà d’aquesta disciplina ressuscita l’instint primari d’un retorn al passat i de reviure una memòria oblidada d’una societat rosegada per la tecnologia, l’individualisme i el voraç consumisme.
A l’edat de catorze anys ingressa en l’acadèmia militar d’artilleria de Segòvia, decisió que marcarà profundament la seva trajectòria artística.
Va viatjar a París, on estudià en el taller d’Édouard Detaille, pintor de temes militars. En un primer moment es limità a la representació de la figura humana tant de retrats com de models militars; durant l’any 1887 li varen encarregar 264 il•lustracions per a la Vida Militar en España. Amb el pas dels anys, inclou en les seves pintures escenes de vida mundana (sortides de cacera, escenes d’hipòdrom...) on el paisatge desenvolupa un paper secundari i el caràcter eminentment historicodescriptiu desapareix en favor d’una major llibertat temàtica.
Al marge de les noves tendències artístiques del moment, les seves obres eren creades per a un tipus de públic minoritari de regust aristocràtic.
L’any 1965 es va celebrar en el Museu Militar del Castell de Montjuïc de Barcelona una exposició monogràfica que homenatjava el seu treball.
Formà part juntament amb altres artistes com Marcos Palazzi i Nico Nubiola del grup anomenat San Paulino, que es caracteritzà per la seva autonomia i la seva frescor.
Rosó Cusó elabora amb cura escultures de ferro i bronze, obres de paret o exemptes per on, a través dels seus orificis, es filtra la llum a manera de gelosies o rosetons.
Entorn d’un tractament poètic de l’espai i del temps, la frontalitat compositiva atorga una aurèola d’espiritualitat, on els enquadraments que separen i uneixen les formes quasi orgàniques, els boscos caòtics, els rosers d’espines o les xarxes, ens engoleixen cap al buit eteri infinit.
