Artista de reconeguda internacionalitat i un dels màxims exponents de l’escultura surrealista per la creació d’un llenguatge que conjuga innovació i lirisme. Així com altres precursors de l’avantguarda, l’artista viatjà a París i en contacte amb el grup surrealista, a principis dels anys trenta, fou un dels grans innovadors dins la disciplina escultòrica. Compaginà el seu ofici d’ebenista amb l’estudi del dibuix artístic, però tot i adoptar un llenguatge figuratiu, se’l reconeix per unes obres metàl•liques dotades de gran modernitat i d’una estètica annexionada al treball de Julio González. Feu ús d’un ventall infinit de materials: aram, fusta, metalls diversos i, fins i tot, materials considerats de rebuig. Tot i que fou mereixedor de la Creu de Sant Jordi l’any 1983 i del Premi Nacional d’Arts Plàstiques l’any 1990, la seva projecció i el seu reconeixement artístic han tingut una major repercussió internacionalment.
Impregnat de les tècniques més innovadores en el procés de fabricació i elaboració del vidre i les seves múltiples vessants, Joan Crous confecciona amb delicadesa el seu art culinari. La mescla de vidre reciclat amb pols, aigua, sorra i altres components dóna com a resultat una fossilització d’uns ingredients característics de la cultura popular i social del menjar. El seu treball aglomera de forma metafòrica temps passats, presents i futurs dels àpats, tot desvetllant els sentits més ocults de la memòria. Grans episodis de la història sota una perspectiva gastronòmica, que conviuen amb harmonia dins d’una minuciosa i subtil tridimensionalitat artística.
Voluptuositat i profusió es despleguen en les obres d’aquest pintor i escultor. Pinzellades gestuals, d’una reduïda gamma cromàtica que juga amb blancs i negres, inunden les seves teles construint una iconografia breu però contundent, dominada pel sexe femení, el menjar, els animals, la vida i la mort. Una obra de marcat caràcter mediterrani, impetuosa però estructurada, realista però irònica, que fuig de l’artifici per cercar la simplicitat.
Escultor i professor de Belles Arts. Durant la dècada dels 50 fou un dels impulsors de la nova plàstica catalana duent la seva tasca artística i docent arreu d’Europa, sobretot a Suècia, Bèlgica i Holanda. Les primeres passes plàstiques informalistes van derivar ràpidament en un expressionisme de caire primitiu en què les principals fonts d’inspiració foren formes totèmiques fetes en fusta. En canvi, a partir dels 70 i els 80, incorpora als procediments resines, plàstics i cromatismes. La talla, que sembla perfilada per la mateixa natura, juga amb línies parabòliques i espais buits que donen lleugeresa i moviment a les peces.
A vista d’ocell o frontalment, reprodueix fins el més íntim detall de ciutats com Pamplona o Sant Sebastià, llocs escollits per la relació personal d’experiències passades que perviuen en la seva memòria. Simulant a la fotografia, juga amb la visió tot col·locant el nostre ull en un enquadrat convertit en objectiu. Passeja, observa i percep amb atenció l’instant d’una mirada fugissera en l’entorn. Documenta fent us de la congelació del temps i la llum de les arquitectures urbanes, que envolten aquella realitat passatgera.
Artista rellevant de la segona meitat del segle XX. Cofundador del grup Dau al Set i hereu del surrealisme pel que fa a la seva reivindicació de la llibertat com a condició determinant de l'actitud vital i creativa de l’artista. Si bé fins a finals de la dècada dels setanta el seu treball s’insereix de ple en l’informalisme, la sèrie de les nines es convertirà en el preàmbul d’una nova etapa que el durà cap a la investigació del cos humà. D’entre tots els guardons rebuts al llarg de la seva trajectòria, cal destacar el Primer Premi Internacional de Pintura de la V Biennal de Sao Paulo i el Premi de Pintura Abstracta de Lausanne, ambdós l’any 1959. L’any 1983 rep la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, i l’any 1999 se li concedeix la Medalla d’ Or al Mèrit en les Belles Arts, del Ministeri de Cultura.
