Artista rellevant de la segona meitat del segle XX. Cofundador del grup Dau al Set i hereu del surrealisme pel que fa a la seva reivindicació de la llibertat com a condició determinant de l'actitud vital i creativa de l’artista. Si bé fins a finals de la dècada dels setanta el seu treball s’insereix de ple en l’informalisme, la sèrie de les nines es convertirà en el preàmbul d’una nova etapa que el durà cap a la investigació del cos humà. D’entre tots els guardons rebuts al llarg de la seva trajectòria, cal destacar el Primer Premi Internacional de Pintura de la V Biennal de Sao Paulo i el Premi de Pintura Abstracta de Lausanne, ambdós l’any 1959. L’any 1983 rep la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, i l’any 1999 se li concedeix la Medalla d’ Or al Mèrit en les Belles Arts, del Ministeri de Cultura.
Creadora multidisciplinària, Eva Cunill investiga constantment nous procediments, tècniques i formes per crear una obra introspectiva i sintètica. Tot allò que mai es veu, les emocions, vibracions o la força, emergeixen cap a la superfície i es materialitzen a través dels seus treballs, que copsen l’essència del que vol expressar.
Un univers rítmic i espontani que construeix a partir de la simplificació i que arriba a transmetre un caràcter imperceptible i impalpable.
Pintora de paisatges que conviden l’espectador al somni i a la meditació. Atmosferes mediterrànies de gran subtilesa cromàtica i infinita serenor.
Olis i acrílics que donen forma al cos de la dona, per abstreure o deformar els seus trets anatòmics per mitjà d’un hermètic i opressiu ordre geomètric.
Des d’unes obres on hi predomina la línia i l’esquematisme, a poc a poc l’artista investiga l’ús d’altres materials i textures per, així, rememorar la figuració. Ja siguin les Rambles, Eivissa, Cadaqués o Sitges, la mirada de l’artista se’ns ofereix plena de llum, amb una sensació fauvista que deriva cap a la simplicitat gestual. En l’actualitat realitza composicions on combina figuració i traços abstractes , cromatisme i textures.
Les seves imatges són fragments vitals d’una clara influència cinematogràfica. En el seu desig d’autenticitat i de veracitat copsa paisatges desèrtics, natura, llocs de trànsit (no-llocs) i malenconia enfront la impossibilitat d’una reconstrucció col•lectiva. Per mitjà d’aquesta disciplina ressuscita l’instint primari d’un retorn al passat i de reviure una memòria oblidada d’una societat rosegada per la tecnologia, l’individualisme i el voraç consumisme.
A l’edat de catorze anys ingressa en l’acadèmia militar d’artilleria de Segòvia, decisió que marcarà profundament la seva trajectòria artística.
Va viatjar a París, on estudià en el taller d’Édouard Detaille, pintor de temes militars. En un primer moment es limità a la representació de la figura humana tant de retrats com de models militars; durant l’any 1887 li varen encarregar 264 il•lustracions per a la Vida Militar en España. Amb el pas dels anys, inclou en les seves pintures escenes de vida mundana (sortides de cacera, escenes d’hipòdrom...) on el paisatge desenvolupa un paper secundari i el caràcter eminentment historicodescriptiu desapareix en favor d’una major llibertat temàtica.
Al marge de les noves tendències artístiques del moment, les seves obres eren creades per a un tipus de públic minoritari de regust aristocràtic.
L’any 1965 es va celebrar en el Museu Militar del Castell de Montjuïc de Barcelona una exposició monogràfica que homenatjava el seu treball.
Formà part juntament amb altres artistes com Marcos Palazzi i Nico Nubiola del grup anomenat San Paulino, que es caracteritzà per la seva autonomia i la seva frescor.
Rosó Cusó elabora amb cura escultures de ferro i bronze, obres de paret o exemptes per on, a través dels seus orificis, es filtra la llum a manera de gelosies o rosetons.
Entorn d’un tractament poètic de l’espai i del temps, la frontalitat compositiva atorga una aurèola d’espiritualitat, on els enquadraments que separen i uneixen les formes quasi orgàniques, els boscos caòtics, els rosers d’espines o les xarxes, ens engoleixen cap al buit eteri infinit.
Estudiós de la fotografia, Jordi Cuxart explora els límits més incògnits de la imatge per tal de descobrir les traces bàsiques que fan recognoscibles els cossos i revelen la puresa originària de les formes naturals. Mitjançant l’ús minimalista de la llum, la troballa perfecta entre volums i línies converteixen la instantània en testimoni d’un moment en què figura i moviment es troben en harmonia.
La seva creació principal s'articula en dues facetes. Per una banda, Euràsia/Transeurasia/Antarctide (1978-2008), cicle poètic total multilingüe, tancat el 2009 amb el viatge-performance a l'Antàrtida com a posada en escena del silenci poètic definitiu. Per altra banda, la seva aventura postpoètica en curs, que, iniciada el 2005, es compon d'una trilogia narrativa autoficcional en tercera persona amb fotos pròpies: Álbum del trasiego (2008), Álbum de la Antártida (2009) i Álbum errante (2012). És autor, a més, d'Intermínims de navegació poètica, poemari completament hipertextual i tetralingüe, disponible a Internet des de 1996, i del poema combinatori interactiu Intertarot de Marsella, disponible des del 2008.
Ha col·laborat en una cinquantena de revistes i periòdics; ha impartit conferències en 8 països; ha exposat individualment a Espanya, França, Mèxic Estats Units i Argentina; ha treballat amb artistes plàstics internacionals, ha estat traduït a diverses llengües i ha traduït, al seu torn, de diverses llengües al català i a l'espanyol.
http://www.ramondachs.com
