Paral•lelament a la seva afició a la pintura, comença a desenvolupar altres modalitats artístiques com l’escultura i el disseny de mobiliari, tot i que recentment s’ha iniciat en la construcció d’escenaris teatrals. Treballa especialment el ferro forjat gravat a l’àcid i intervé en diversos projectes escultòrics i decoratius. Les creacions abstractes són el resultat de fusionar geometria i contorsions curvilínies, que com a autèntics trencaclosques amb entrants i sortints, puzles tridimensionals i sopes de lletres són l’hàbitat d’estructures, grafismes i ideogrames que conviuen amb eurítmia.
La seva trajectòria pictòrica ha recorregut diferents etapes: naïf, expressionista, cubista i realista. Per mitjà de l’espàtula adopta formes cúbiques, sintetitzades arquitectures i figures disgregades. Dóna gran protagonisme a la llum, fent ús dels tons blancs, grisos, blaus i negres que combina amb la tècnica a l’oli, a l’aiguada o al guaix, i les ceres. Construccions estètiques que atorguen una sàvia atmosfera de neoromanticisme recolzada per una temàtica preferentment femenina, tot i que també ens mostra la vida de les platges, el paisatge urbà, natures mortes i espais interiors d’escenaris de dansa, ballet, òpera i jazz.
Influït per l’obra de Julio González, Brancusi i els constructivistes russos, la seva trajectòria ve marcada per la congruència i la ductilitat. Llenguatge pur i geomètric, desproveït d’una atribució minimalista per la seva exquisida forma d’interpretar la simetria com mesura espacial; la noció de passatge configura nous espais transitables conformant situacions erràtiques que s’endinsen en la natura. L’any 1986, és instal•lada la seva primera escultura monumental Julia a la Via Júlia de Barcelona com a homenatge a la població emigrant.
Pintura personal i intimista. Les seves creacions són el punt de partença des d’on projectar l’expressió d’un sentiment. A través de la síntesi i de l’economia dels mitjans cerca que l’espectador s’apropi, miri i deixi volar la imaginació. Temps de silenci, temps de mirar, on cada traç, cada gest, evoca un sentit de fragilitat, nítida lectura de formes simples i dolços colors. Si bé el seu treball va immiscir-se en un període de certa abstracció, avui, la seva obra es mou entre l’estil conceptual i el minimalisme plàstic.
Des de l’any 1977 centra el seu treball amb el fotoperiodisme i la fotografia arquitectònica i cultural de la vida urbana occidental i de grans ciutats africanes com Lagos, El Cairo, Kinshasa i Johannesburg. Ha exposat en galeries de Berlín i Barcelona, Tokio i l’Habana, així com també fou cofundador del Centre Cultural “Umzansi” a Clermont Township, Sud Àfrica.
Traça una línia invisible entre la poesia visual i la projecció conceptual, proposant a l’espectador una relació inèdita, sorprenent i metafòrica amb el món. Hibridesa disciplinària, on el discurs d’Alcaraz sorgit de la tradició clàssica plàstica medita sobre el volum, el llenguatge i el temps a través de l’ús de certs materials com ara l’aigua, el vidre, el mirall, el pigment, el llibre o la pedra. Artista transgressor on el joc de mirades confrontades, les tensions matèriques i les perforacions ens permeten entreveure espais ocults i màgics que transcendeixen l’exclusivitat òptica.
Amb una obra figurativa de caire expressionista als inicis, a mitjan anys cinquanta va ser membre fundador del Grup Sílex i va emprendre un gir vers l’abstracció geomètrica i l’informalisme. El 1963 va tancar l’etapa informalista i va retornar a la figuració amb una obra marcada per un caràcter oníric. Poc després, a la dècada dels setanta, va abandonar les feines publicitàries i de disseny gràfic per dedicar-se exclusivament a la pintura, alhora que obria el seu camp artístic a altres llenguatges com l’escultura o la joieria. Fins la seva prematura mort, les seves obres mostren des d’una figuració màgica temes recurrents com el paisatge, la bogeria, l’apocalipsi o el caos.
