Iniciat en el món de la fotografia als anys cinquanta, Xavier Agramont mostrà des de sempre un interès especial pels aspectes quotidians de la societat. L'any 1962 obrí un estudi fotogràfic i dedicà el seu temps lliure a enregistrar la gent, les places, les platges i altres espais públics de la ciutat comtal, de l’Empordà i del territori italià. La prolífica producció del fotògraf barceloní, focalitzada en el vessant més popular i humà, és un testimoni ineludible del procés de canvi succeït al llarg de la segona meitat del segle XX. L’obra d’aquest fotògraf pràcticament desconegut s’exposà per primer cop l’any 2008 arran d’una mostra a l’espai Can Mario.
Pintor, dibuixant i gravador emmarcat dins l’abstracció geomètrica, d’estructures lineals mínimes, jocs de cromatismes i relacions de proporció, moviment, ritme i harmonia. Articula un llenguatge sobri i coherent pròxim al neoplasticisme de Piet Mondrian i a l’hermenèutica de Paul Klee.
Paral·lelament a la seva afició a la pintura, comença a desenvolupar altres modalitats artístiques com l’escultura i el disseny de mobiliari, tot i que recentment s’ha iniciat en la construcció d’escenaris teatrals. Treballa especialment el ferro forjat gravat a l’àcid i intervé en diversos projectes escultòrics i decoratius. Les creacions abstractes són el resultat de fusionar geometria i contorsions curvilínies, que com a autèntics trencaclosques amb entrants i sortints, puzles tridimensionals i sopes de lletres són l’hàbitat d’estructures, grafismes i ideogrames que conviuen amb eurítmia.
La seva trajectòria pictòrica ha recorregut diferents etapes: naïf, expressionista, cubista i realista. Per mitjà de l’espàtula adopta formes cúbiques, sintetitzades arquitectures i figures disgregades. Dona gran protagonisme a la llum, fent ús dels tons blancs, grisos, blaus i negres que combina amb la tècnica a l’oli, a l’aiguada o al guaix, i les ceres. Construccions estètiques que atorguen una sàvia atmosfera de neoromanticisme recolzada per una temàtica preferentment femenina, tot i que també ens mostra la vida de les platges, el paisatge urbà, natures mortes i espais interiors d’escenaris de dansa, ballet, òpera i jazz.
Influït per l’obra de Juli González, Constantin Brâncuși i els constructivistes russos, la seva trajectòria ve marcada per la congruència i la ductilitat. Llenguatge pur i geomètric, desproveït d’una atribució minimalista per la seva exquisida forma d’interpretar la simetria com mesura espacial; la noció de passatge configura nous espais transitables conformant situacions erràtiques que s’endinsen en la natura. L’any 1986, és instal·lada la seva primera escultura monumental Júlia a la Via Júlia de Barcelona com a homenatge a la població emigrant.
Pintura personal i intimista. Les seves creacions són el punt de partença des d’on projectar l’expressió d’un sentiment. A través de la síntesi i de l’economia dels mitjans cerca que l’espectador s’apropi, miri i deixi volar la imaginació. Temps de silenci, temps de mirar, on cada traç, cada gest, evoca un sentit de fragilitat, nítida lectura de formes simples i dolços colors. Si bé el seu treball va immiscir-se en un període de certa abstracció, avui, la seva obra es mou entre l’estil conceptual i el minimalisme plàstic.
A la dècada dels vuitanta funda un espai alternatiu per a art contemporani, el Grup Tal Taca (1980-1983). Cinc anys més tard trasllada la seva residència a Colònia (Alemanya) fins que l’any 1991 és convidat a París, com a artista resident per la Fondation Cartier. Partint de la seva formació pictoricofotogràfica centra el seu interès en els límits de la representació, el paper de l’artista i el lloc de l’art. A partir de la concepció d’un procés de treball complex i personal, mitjançant la utilització de tècniques, mitjans i conceptes, sotmet a estudi idees i teories relacionades amb la representació, el llenguatge i l’arquitectura.
Des de l’any 1977 centra el seu treball amb el fotoperiodisme i la fotografia arquitectònica i cultural de la vida urbana occidental i de grans ciutats africanes com Lagos, el Caire, Kinshasa i Johannesburg. Ha exposat en galeries de Berlín i Barcelona, Tokio i l’Havana, així com també fou cofundador del Umzansi Cultural Center a Clermont Township, Sud-àfrica.
Les escultures de Nei Albertí Gascons reflecteixen la voluntat de perpetuar i perllongar la forma en l’espai. Atorga corporeïtat a la trajectòria marcada pel rastre de tot allò que es mou i que no necessita ser vist. La seva obra es caracteritza per la senzillesa lineal i les el•lipses obertes que tracen un remolí de camins vers la immensitat de l’infinit.
Uneix-te al nostre 
